Política

JORDI TERRADES SANTACREU

PSC

“Catalunya es mereix més acords transversals”

“Cal tornar a fixar objectius de país i començar a treballar-hi”

“Els debats de l’actual Estatut i els ‘desencontres’ profunds del 2017 m’han marcat políticament”

CORREDOR DE FONS
Jordi Terrades ha triat aquesta foto de la Marató de Nova York, l’última que ha fet, el 2019, just abans de la pandèmia. Valora la “resistència física i mental” que proporciona aquesta pràctica esportiva i la compara amb la política: “També és una cursa de fons en què has de tenir persistència, mètode i organització.” Encara que no té temps per anar-hi sempre que voldria, diu que sortir amb les vambes posades l’ajuda a trencar la rutina diària i a fer baixar l’estrès, i que és un moment ideal per pensar. “Sempre dic que hauria d’anar amb una petita gravadora perquè quan corro se m’acudeixen moltes coses [riu] que després, quan acabes, se te’n van.”
El que s’ha aconseguit en 40 anys de democràcia supera les mancances que encara hi pugui haver
Hem de recuperar les inversions en la infraestructura ferroviària per fer-la viable i segura

Amb set legislatures a l’esquena, el diputat Jordi Terrades és actor i, alhora, observador privilegiat de la política catalana i de la seva evolució durant les dues últimes dècades.

De jove, vostè va viure la Transició. Va ser aquella efervescència el que el va fer entrar en política?
A casa sempre havien estat molt interessats en la política. El meu pare simpatitzava amb les idees d’Esquerra Republicana i una part de la família, per banda materna, eren anarquistes i van haver de marxar a l’exili. Per tant, quan vaig arribar als 17 o 18 anys, per decantació, vaig entrar en moviments socials i polítics. Vaig militar a Convergència Socialista, un dels embrions de l’actual PSC.
Com va viure aquells anys?
Eren també els moments de l’Assemblea de Catalunya, on hi havia més unitat d’acció entre tots els partits polítics democràtics. Hi havia una gran esperança en l’adveniment de la democràcia. Alguns havien lluitat per això durant l’època dura del franquisme i els més joves ens acostàvem amb aquesta idea de protagonitzar el canvi, tot el moviment que va portar a la Constitució i a l’Estatut d’Autonomia. No va ser el meu cas, però, perquè llavors jo encara era molt jove.
La Transició té les seves mancances...
Un sistema democràtic, per definició, es pot i s’ha de perfeccionar. La democràcia l’hem de cuidar cada dia perquè no se’ns rovelli, fer les millores que calgui. Però crec que el que s’ha aconseguit en aquests 40 anys i escaig de democràcia a Espanya, el període més llarg en la història del país, supera les mancances que encara hi pugui haver.
Vostè és dels diputats que fa més temps que s’asseuen a la cambra...
Hi vaig entrar el 2001, en els dos darrers anys de la presidència de Jordi Pujol, i des de llavors, amb alguna interrupció, he repetit legislatures. Sempre dic que als dos presidents que més em representen des del punt de vista ideològic, Pasqual Maragall i José Montilla, no els vaig votar.
Com pot ser això?
Perquè quan els van investir jo no era diputat. Ho vaig ser, en tots dos casos, al cap d’unes setmanes o mesos. És que anava en un lloc a la llista que no em va facilitar l’accés a la legislatura d’entrada. Va ser en el moment de formar-se el govern, quan els que van ser nomenats consellers van deixar l’escó, que va córrer la llista i, com que jo anava en un lloc fronterer, hi vaig entrar.
Amb la perspectiva d’aquests anys, quina evolució veu a la cambra?
No han estat anys fàcils, recordem que hi va haver el debat de l’Estatut actual i després tot el conflicte processista. En les meves primeres etapes com a diputat, era més fàcil arribar a acords amb altres formacions, acords de més profunditat, d’aquells que, al cap del temps, faciliten transformacions socials i polítiques. I crec que això és el que ens falta en aquests moments. Des d’aquest punt de vista, la política és més fràgil ara.
Què hauria de canviar?
Crec que Catalunya –i quan diem Catalunya ens referim a les persones que hi vivim– es mereix més estabilitat, que hi hagi més acords transversals entre formacions polítiques, entre l’eix dreta-esquerra o entre l’eix nacionalista-no nacionalista, que permetin fer avançar la societat en el seu conjunt. Abans era més fàcil.
I quina evolució ha vist en el conjunt del país?
Catalunya sempre ha estat un dels territoris més dinàmics d’Espanya, però en els darrers anys –probablement perquè no ens hem centrat en aquell mínim comú denominador que, com a societat, ens aglutinava– ens n’han avançat altres. Caldria tornar a fixar objectius com a país en què puguem estar d’acord amplis sectors de la societat catalana i començar a treballar-hi. No tant per recuperar la primera o la segona posició, sinó perquè la política ha d’ajudar a fer grans transformacions socials i econòmiques en benefici de la gent que vivim a Catalunya.
Vostè va ser portaveu del seu grup parlamentari a la comissió que va interrogar l’expresident Pujol per presumpta corrupció. Com ho va viure?
Amb profunda decepció. Ni políticament ni en visió del país hi coincidia, però era el president. De fet, sempre que sorgeixen casos de corrupció hi ha aquesta decepció respecte a les persones que els protagonitzen però també amb el sistema. Potser no es tractaria tant de fer comissions com de donar els instruments eficients a les institucions –fiscalia anticorrupció, jutges– que han de controlar i preservar el sistema.
Quins altres episodis destacaria de la seva trajectòria parlamentària?
Els debats de l’Estatut que va iniciar Pasqual Maragall i, després, les seves defenses. Són moments importants en la història del país. A mi em va tocar explicar al Senat la posició del meu grup parlamentari. I després m’han marcat políticament els desencontres profunds que vam tenir el 2017.
És compartida la responsabilitat d’aquests xocs?
És un fracàs de tots plegats, dels que van protagonitzar l’arrauxada però també dels que, probablement, no vam saber convèncer que aquest no era el camí. Hem perdut quatre anys preciosos. Esperem que la taula de diàleg doni ara els seus fruits. Entremig, és evident que hi ha hagut el dolor de moltes persones que han estat a la presó i les seves famílies, però també d’aquells a qui alguns ens van assenyalar com a culpables d’aquesta situació.
Vostè és responsable d’infraestructures al govern alternatiu que lidera Salvador Illa. Com hem de solucionar el caos de Renfe?
Hem de recuperar ràpidament les inversions en la infraestructura per fer-la viable i segura, de tal manera que l’operadora o operadores –perquè el mercat està a punt de liberalitzar-se– puguin fer circular els combois amb absoluta garantia que el servei funcionarà correctament. Els dos darrers pressupostos del govern de Sánchez han fet un esforç per arribar a l’addicional tercera de l’Estatut, la que iguala la inversió en infraestructures al pes de Catalunya en el PIB o la població. Estem ja en aquesta situació.
No sempre s’han executat.
Per poder executar cal tenir projectes executius i a vegades hi ha massa retard en aprovar-los per poder-los licitar. Però em consta que l’actual ministra, Raquel Sánchez, té aquest tema molt present i que hi posarà tot l’esforç perquè les inversions es facin en temps i forma.

Orgull granollerí

Anna Balcells

Fill de Granollers (1957), Jordi Terrades Santacreu ha viscut sempre a cavall entre aquesta ciutat, de la qual és tinent d’alcalde, i Canovelles. De la capital del Vallès Oriental, en destaca l’aire de “poble gran” que conserva –“Encara et reconeixes pel carrer, et saludes”– i la potència i el dinamisme de la seva vida associativa, cultural i esportiva, assentada sobre un sòlid teixit industrial i comercial. Se sent especialment orgullós de la recuperació de l’entorn natural, centrada en el Congost, que ha passat de ser “una claveguera a cel obert, el riu més contaminat d’Europa, a formar part de la xarxa Natura 2000”. Defineix la seva com una ciutat tranquil·la, des d’on es desplaça per anar a treballar al Parlament. A Barcelona hi va amb la Renfe o en el seu cotxe privat depenent de si quan acaba la jornada a la cambra té altres activitats programades fora de Granollers, “cosa que passa molt sovint”. Pare de dos fills, l’Eduard i la Marta, Terrades és futboler –culer, soci i “patidor”, hi afegeix– i maratonià. També es declara amant de l’òpera, sobretot la italiana. L’última que ha vist –n’aplaudeix l’actuació de la soprano– és Lucia di Lammermoor, al Liceu.

Jordi Terrades

Diputat des del 2001, és responsable d’infraestructures, territori i habitatge en el govern alternatiu d’Illa, i també tinent d’alcalde d’Hisenda de l’Ajuntament de Granollers.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.