El miratge 10-J, la unitat impossible
Avui fa un mes del 10-J i el desig d'unitat que va impregnar la multitudinària manifestació contra la sentència del TC gairebé no s'ha traduït a nivell institucional. Hi ha diferents lectures sobre l'abast del missatge de la ciutadania aquella calorosa tarda de fa 31 dies, però els protagonistes polítics han seguit repetint vicis que els últims anys els han allunyat de la gent. Tot i les declaracions de bones intencions, els partits catalanistes no han estat capaços de construir un mínim relat en comú davant l'atac sistemàtic dels poders de l'Estat, simbolitzat en el tracte a l'Estatut. “La unitat va durar 48 hores”, corroborava ahir a aquest diari el portaveu convergent Oriol Pujol. “És el més decebedor. No hem sabut continuar amb aquell clam. La unitat s'ha esmicolat”, lamentava la portaveu d'ICV, Dolors Camats.
Des de l'endemà, CiU i PSC van evidenciar problemes per escriure un guió amb punts coincidents. “La manifestació canvia la història de Catalunya”, assegurava Artur Mas, mentre que José Montilla es felicitava per l'èxit de la marxa i afegia immediatament que no se sentia incòmode amb el PSOE sinó amb el PP. Aviat es va veure que el consens seria una quasi quimera. El 12 de juliol el PSC demanava a CiU i als seus socis del tripartit que la moció que s'aprovés pogués ser votada pel PSOE. Tres dies després, la reunió a quatre bandes per pactar la unitat va acabar en un sainet i amb Mas abandonant la trobada. Montilla ja aleshores s'oposava a dur un hipotètic pronunciament català al Congrés.
Amb un xec en blanc de Convergència, PSC, ERC, ICV i CiU firmaven l'endemà un acord agònic i molt dèbil al Parlament. Les quatre formacions subscrivien la “disconformitat” amb el contingut de la sentència i es reproduïa el preàmbul de l'Estatut. Esquerra va fer una proposta de resolució independentista que no va rebre suports. La resta de partits també van marcar el seu full de ruta des de la tribuna d'oradors: Montilla, apostant per una reforma de la Constitució sine die que reforci una Catalunya dins d'Espanya; Mas, per un camí sobiranista “sense límits”, amb el concert econòmic de bandera però negant per a la propera legislatura l'opció per la independència.
La realitat del 20 de juliol
Els atacs tàctics es van succeir del 17 al 19 de juliol. Era un discurs conegut: allà on s'ha enrocat l'última dècada la política del Principat. El PSC va instar CiU a definir-se sobre si volia separar-se d'Espanya i CiU pressionava el PSC perquè si calia votés separat del PSOE en favor de Catalunya. A l'hora de la veritat, el 20 de juliol, res va canviar. El PSC va votar contra si mateix al Congrés i va fracassar en el seu intent de convèncer el PSOE. La fràgil unitat quedava definitivament esberlada.
L'endemà mateix ERC reclamava eleccions al setembre a Montilla, que aquell dia es reunia amb José Luis Rodríguez Zapatero a la Moncloa. El president català li va demanar un gest i menys promeses, mentre a les files del PSC creixia la divisió pel fiasco de la votació a les Corts. La tripleta formada pels consellers Antoni Castells, Ernest Maragall i Montserrat Tura feien sentir la seva veu i expressaven una decepció que es reflectiria el dia 23 amb la fredor amb què era rebut Zapatero a Barcelona. L'endemà, el líder d'ERC, Joan Puigcercós, garantia a aquest diari que, encara que sumessin, Esquerra no repetiria el tripartit i parlava de “final de trajecte” amb els socialistes, oferint el seu perfil més nacional.
Les tensions al PSC es van agreujar quan el 31 de juliol Castells va anunciar a aquest diari que no aniria a les llistes del seu partit als comicis, enmig d'una crítica reflexió sobre el paper del socialisme català. Maragall li va donar la raó. El baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) afegia més llenya al foc i situava el PSC onze punts per sota CiU, la diferència més gran en una enquesta. El PSC va replicar fent pinya i reduint l'afer Castells a una qüestió personal. Montilla admet que la situació ara mateix és complicada i Nadal li fa costat amb el lema “a les verdes i a les madures”. CiU en surt reforçada, però no es confia. “Un missatge interessant del 10-J és que el sobiranisme és una onada potent. No és una flor d'estiu”, sosté Oriol Pujol.
És en aquest jardí que cada dia sembla més gran que CiU intentarà acabar d'edificar la seva majoria. Però també és aquí on es pot trobar més rivalitat. Perquè, paral·lelament, l'independentisme extraparlamentari ha anat bullint i emergint amb propostes que ja existien, com Reagrupament i d'altres que han aparegut, com Solidaritat Catalana per la Independència, que pretén unir tots els sobiranistes. Solidaritat es va fundar el 20 de juliol amb Joan Laporta de líder i Uriel Bertran i Alfons López Tena com a segones cares visibles. Bertran i López Tena van dimitir el dia 27 de la seva militància d'Esquerra i Convergència, respectivament, davant la negativa dels seus partits a unir-se per lluitar per un estat propi. El dia 13 tots dos havien cessat com a consellers nacionals dels partits per la seva disconformitat amb el no de la mesa del Parlament a donar llum verda per convocar un referèndum oficial. Aquella petició, que se sustentava en les consultes populars per a la independència –que ja sumen 580.000 vots a quasi mig centenar de municipis de Catalunya–, va doldre molt a López Tena i Bertran. El dia 28 l'expresident del Barça i ells dos presentaven el primer acte de Solidaritat.
Però la seva voluntat d'unió està trobant alguns entrebancs, especialment amb Reagrupament. “Seria un error que no ens acabéssim entenent amb Laporta, però ens separa la fórmula”, alertava el 15 de juliol a l'Avui i El Punt Joan Carretero. Tres setmanes després, la situació segueix enquistada i, de moment, els uns i els altres s'estan preparant per separat. Laporta ha fet un últim intent oferint a RCat encapçalar les llistes de Girona i Lleida. La resposta de Carretero va ser de malestar.
Tots ells, diputats, aspirants i ciutadans, eren el 10-J al passeig de Gràcia, conscients de viure un dia històric, d'un “abans i un després”, segons el portaveu d'ERC Ignasi Llorente, a l'espera que les eleccions clarifiquin el missatge del 10-J. La unitat no s'ha aconseguit. Quin discurs recollirà la majoria?
