Una relació enverinada
Irlanda del Nord, el conflicte pesquer i la immigració compliquen el tracte de la UE amb Londres després del ‘Brexit’
Johnson explota les escletxes d’una separació imperfecta, però Brussel·les opta pel diàleg
El club europeu també pateix els efectes de la ruptura, com ara la pèrdua d’una gran capital financera
En el seu primer any com a divorciats, la Unió Europea (UE) i el Regne Unit no han sabut deixar enrere el rancor ni els problemes més complexos de la separació. Després de 47 anys convivint, els vells mals costums continuen ben presents en la nova relació. Londres instrumentalitza el Brexit. Brussel·les té debilitat pel conflicte irlandès.
La UE està atrapada en un divorci enverinat, però, tot i així, encara defensa una via de diàleg i diplomàcia per resoldre els problemes enquistats del Brexit, com ara la situació d’Irlanda del Nord o la disputa per la pesca, i nous enfrontaments, com la mala maror pels moviments migratoris entre el Regne Unit i França.
A l’altra banda del canal de la Mànega, el primer ministre britànic, Boris Johnson, continua utilitzant el Brexit per als seus interessos polítics i juga amb les escletxes d’un divorci imperfecte. Hi ha alguns elements de l’Acord de Sortida que no estaven del tot ben resolts. Principalment el Protocol d’Irlanda del Nord, que impedeix una frontera física a l’illa i manté a la pràctica aquest territori dins el mercat comú de la UE.
Ara fa just un any, el Regne Unit es va convertir en un país tercer per a la UE, el que implica la reimposició de controls duaners amb el bloc europeu. Segons el Protocol, aquests controls i altres restriccions també s’haurien d’aplicar entre la Gran Bretanya i Irlanda del Nord. Això ha generat polèmica perquè, per exemple, s’hauria de prohibir la importació de carn refrigerada.
Per evitar el que es coneix com “la guerra de les salsitxes”, Brussel·les va permetre una pròrroga de sis mesos perquè es poguessin adaptar a la nova situació. Un temps, però, que Johnson ha utilitzat per carregar contra l’Acord del Brexit que ell mateix va signar. Així i tot, la Comissió Europea (CE) ha passat per l’adreçador en diverses ocasions i ha permès noves pròrrogues, que no han servit per a res.
A l’octubre, l’executiu comunitari es va tornar a abaixar els pantalons accedint a eliminar fins a un 80% els controls fronterers post Brexit als productes agroalimentaris que arribin a Irlanda del Nord des de la Gran Bretanya i a “simplificar” la paperassa per a la resta de mercaderies. Uns controls que inicialment es veien necessaris per protegir el mercat únic europeu.
Ni així Johnson està content. El líder tory vol renegociar el Protocol. Brussel·les i Londres han obert una nova negociació, un spin-off dels tres anys de converses per tancar l’acord del Brexit. La UE està disposada acordar “una solució permanent tan aviat com es pugui”, però insisteix que no renegociarà el Protocol que tant li va costar tancar, i només accedeix a adoptar mesures que facilitin la seva “implementació”. Londres insinua que activarà una clàusula del Protocol que permet suspendre’n algunes disposicions. Un moviment aparentment absurd (ja s’està saltant l’acord de manera unilateral), si no fos perquè, teòricament, aniria acompanyat d’un desafiament al poder del Tribunal de Justícia de la UE per dirimir una disputa com aquesta, tal com marca l’Acord del Brexit.
Per la seva banda, la UE podria optar per estripar els papers del divorci amistós. És a dir, obrir una guerra comercial. Igual que en les negociacions per la separació, l’altre gran conflicte post Brexit és la pesca. És una disputa sobretot entre el Regne Unit i França pels recursos pesquers. En l’Acord del Brexit es permet als pescadors francesos l’accés a la zona pròxima a les illes de Guernsey i Jersey fins al 2026 si demostren que ja hi estaven pescant abans del divorci. Són els britànics qui donen les llicències i els francesos estan descontents amb les proves que reclamen per obtenir-les.
La tensió va arribar a tal punt que, a principis de maig, Johnson va enviar vaixells de la marina de guerra a l’illa de Jersey. El moviment va quedar en una mera demostració de força i totes dues parts es van instar a dialogar. Ara bé, la disputa continua candent i tot indica que serà un conflicte recurrent entre el Regne Unit i França en els pròxims anys.
L’augment de travesses en pasteres al canal de la Mànega ha evidenciat com la relació amb el Regne Unit, ara que no forma part de la UE, pot comportar nous enfrontaments abans impensables. La mort de 27 persones a finals de novembre intentant arribar a la Gran Bretanya va desencadenar una altra disputa franco-britànica sobre com gestionar aquests moviments.
Per ara, Brussel·les no vol negociar cap acord migratori amb Londres i prefereix cooperar de forma puntual. Com a estat membre, el Regne Unit abans podia retornar demandants d’asil al continent. Ara no pot, ja que durant les negociacions del Brexit, la CE va rebutjar aquesta possibilitat. Coneixent la tendència populista de Johnson, l’afer migratori té tots els números d’aparèixer a la llista de maldecaps post Brexit del 2022.
De fet, un dels episodis més agres per a Brussel·les el 2021 ha estat la detenció al Regne Unit de desenes de ciutadans de la UE en centres d’immigrants. Les traves a la mobilitat i en el comerç, i la pèrdua d’una capital financera com Londres, són algunes de les repercussions més dures que ha viscut per ara el club europeu, on, malgrat tot, la vida continua sense els britànics.