"De l'11-S hem après que contra l'odi cal compassió"

La vida del XIV Dalai-lama, Tenzin Gyatso, està lligada a la història del Tibet dels últims seixanta anys. Quan només tenia 16 anys, va assumir el poder en un moment molt traumàtic per al seu poble, que, amb l’ocupació de la Xina, acabava de “perdre la llibertat”. Als 24 anys, el Dalai-lama, seguit per milers de tibetans, va perdre també el seu país en veure’s forçat a l’exili a l’Índia. Home extremadament afable i rialler, el líder espiritual i temporal del poble tibetà va vestit amb la seva tradicional túnica vermella i groga. En una de les estances de la nova seu de la Fundació Casa del Tibet, al barceloní carrer Rosselló, que ahir va inaugurar, i assegut en posició de lotus, respon les preguntes de l’AVUI.

Aquest dimarts 11 de setembre s’ha recordat el sisè aniversari dels atacs terroristes a Nova York i Washington. ¿D’aquests sis anys d’atemptats i guerres, quina lliçó cal aprendre’n?
Clarament hem d’aprendre una cosa. La tecnologia moderna i la intel·ligència humana, guiades per l’odi humà, poden causar una destrucció immensa. Hem de fer una aproximació seriosa a les nostres emocions. Sens dubte, cal fer un esforç més gran per tenir més compassió cap als altres. En els dos últims segles la influència de la religió, que tradicionalment s’ocupava de l’educació, s’ha reduït. També han perdut terreny els valors de la família. Així, ningú s’ocupa de la importància de tenir entusiasme i d’un cor compassiu. És una gran mancança. Per al futur hem de prendre’ns molt seriosament les nostres emocions, el nostre cor, com educar-lo, com desenvolupar-lo. Jo defenso la via secular. Ens cal una vida més compassiva.

Per què el fonamentalisme religiós guanya terreny al món? Ho veiem, per exemple, en l’extensió de l’islamisme radical. Que n’opina?
El radicalisme, el fonamentalisme, es dóna des de fa molt temps. Sempre ha estat allí. Abans no hi havia cap problema, perquè estàvem molt més aïllats. Ara la gent de diferents tradicions està més a prop. Si volem acabar amb aquest fenomen, hem d’insistir en l’intercanvi d’experiències religioses, que hi hagi contacte entre les diferents tradicions. Així es poden aprendre els valors d’altres tradicions. Des d’aquest punt de vista es fomenta la comprensió, l’acceptació de l’altre. Em sembla que aquesta és la millor forma de reduir les actituds fonamentalistes al món.

Vostè sempre somriu i sembla un home molt feliç. ¿Pensa que polítics com el president dels EUA, George W. Bush, poden ser feliços?
Crec que George Bush, a nivell humà, és un home feliç. És un home d’un tracte fàcil. Qualsevol ésser humà comet errors. El seu assessor també s’equivoca. Certament, la seva política no ha anat bé.

¿Pensa que l’any vinent, en què la Xina acollirà els Jocs Olímpics, serà un bon moment per resoldre amb el govern de Pequín el futur del Tibet?
No ho sé. Hi ha gent que diu que el 2008 serà una bona oportunitat per pressionar la Xina perquè negociï. Però, la veritat, no ho sé.

Què ha après de la visita de tres dies que ha fet a Catalunya?
Tota la gent que he vist era molt amigable. Tothom escolta amb molta atenció. Com a qualsevol altre país, tenim la mateixa condició humana, les mateixes emocions... Parlem llengües diferents. Però el somriure sempre uneix. És un llenguatge universal, igual que l’actitud amistosa. Catalunya va patir en el passat polítiques destructives respecte a la seva identitat, la seva cultura, la seva llengua, que m’han explicat que els van prohibir d’utilitzar. Als catalans els és més fàcil tenir un sentiment de pena i solidaritat cap al meu poble.

El budisme parla del ‘karma’ i la reencarnació. ¿La situació que viu el Tibet pot tenir alguna cosa a veure amb el ‘karma’ col·lectiu del seu poble?
Segur. En el budisme parlem del karma individual i del col·lectiu. La situació política actual del Tibet és la conseqüència d’un karma negatiu.

Què recomana per assolir la felicitat?
La ment. Cal tenir una actitud realista, d’acceptar la realitat. Quan tenim un problema, hem de reflexionar-hi. Si hi trobem una solució, ja no caldrà que ens en preocupem més, sinó que haurem de posar-nos a treballar de seguida.

¿Ha pensat com hauria estat la seva vida si no hagués estat designat Dalai-lama? ¿S’imagina la institució que vostè representa en el futur?
Un cop jo falti, si la institució del Dalai-lama continua o no dependrà del poble tibetà. Quan era adolescent i em passava tot el dia al monestir de Potala, tancat amb el meu tutor, estava trist, em sentia com en una presó. Volia una vida normal. Fa molts anys, però, que he acceptat la meva tasca. Ser Dalai-lama em dóna moltes oportunitats d’ajudar i servir els altres. D’això me’n sento molt orgullós.