Dones “afrancesades”

El dimarts 10 de maig del 1932, a l’Ateneu Pi i Margall de La Bisbal, Dolors Bargalló, propagandista d’Esquerra, es dirigia especialment a les moltes “senyores i senyoretes” que s’hi havien citat. La premsa de l’època s’hi va referir com a “element femení”: “N’hi havia qui sap quantes de classe obrera, el que demostra l’interès que va prenen la dona assalariada pels problemes que la vida moderna li va posant al seu davant” (El Programa, 15.5.1932). La crònica explica que les dones bisbalenques la van escoltar atentament quan va fer una crida perquè s’inscriguessin en el cens femení de l’Ateneu Pi i Margall, adherit a Esquerra. Faltaven sis mesos per a les eleccions al Parlament del 20 de novembre del 1932 i, tot i que la República havia aprovat el sufragi femení l’octubre del 1931, les dones no van poder votar fins al 1933. Les esquerres temien el vot de la dona, que pressuposaven conservador, i van argumentar que el cens no estava enllestit. Calia que fossin polititzades; era una de les tasques de Bargalló.

El dret de vot adquirit esperona Matilde Vila Casadevall i Enriqueta Tarradell Estañol quan, el 1934, i ateses les eleccions municipals del 14 de gener, impulsen l’Agrupació Femenina d’Esquerra de Portbou, que agrupa “la democràcia femenina portbouenca”, segons s’explica en el manifest. En el text, s’adrecen “a l’amiga, a la companya” perquè “prengui consciència esquerrana amb esperit noble i justicier” en un moment polític que consideren “d’ extraordinària gravetat”.

El 16 de juliol del 1936, dos dies abans del cop militar de Franco, Dolors Bargalló era al saló teatre del Casino Espanya de Portbou, “curull d’una gentada vibrant d’entusiasme abundant-hi extraordinàriament les senyores” (Empordà Federal, 18.7.1936). Estava afònica, impossibilitada per fer el “fogós parlament patriòtic com tots els seus”, s’explica en la crònica. Bargalló hi era per cloure l’acte organitzat per l’Agrupació Femenina d’Esquerra de Portbou, de què Matilde Vila era presidenta i Enriqueta Tarradell, secretària. En el balanç que fa l’entitat, es destaca l’esforç per fer arribar la cultura als infants, per exemple, amb classes de música i dibuix: “La grapa de la misèria ocasiona múltiples víctimes. Ella i la ignorància són els dos mals més temibles que planen damunt la infantesa.” Critiquen “certes dones que no fan obra benèfica pensant en el necessitat, sinó en elles mateixes”. “Cantant i dibuixant, es fan les pàtries noves”, aconsegueix exposar l’oradora afònica, Dolors Bargalló.

L’acte va incloure un recital de cant de Josep Maria Mestres i Laura Jonama de Planes, que era professora de música. “Va agafar un vaixell a Marsella i es va exiliar a Caracas”, explica Matilde Jonama, de 86 anys, de la seva tia paterna Laura.

És, però, de la presidenta de l’Agrupació Femenina d’Esquerra, Matilde Vila, de qui té més records, una bestia que li és padrina i per això hi comparteix el nom de pila. “Va néixer abans de temps. Sense saber-ho, era una feminista i una republicana fins a la medul·la, molt influenciada per la República francesa.” Filla del barri de Gràcia de Barcelona, es va traslladar a Portbou per la feina del pare, contractista d’obres, a qui van encarregar l’església de Santa Maria. De jove, va muntar una botiga de vetes i fils i, després, de cotilleria, però tenia molts interessos culturals: feia teatre i era una gran lectora. “També discursos polítics una mica abrandats”, explica Matilde Jonama. Després de la guerra, tota la família es va exiliar a l’Estat francès: un amic avisa que hi ha una llista i que hi apareixen com a rojos: Matilde Vila, el seu germà Leandre i el seu marit Enric Roget, que morirà a Perpinyà. A l’exili, van fer de masovers; va tornar el 1949. “Era molt afrancesada en les maneres de fer. Estava molt ressentida amb la guerra i contra Franco; no li perdonava tots els morts que tenia a la consciència.” Una de les anècdotes que explica Matilde Jonama de qui considera una àvia, a qui recorda amb els cabells preciosos i blancs i amb un monyo tipus Grace Kelly, és un viatge a París amb una modista amiga de Barcelona, un fet molt malvist a Portbou: “Eren massa modernes.” Va morir el 1966.