Amb un peu a cada banda

Fa dotze anys, vam poder conèixer casos de violacions de drets humans comesos per l’exèrcit nord-americà a l’Afganistan i l’Iraq, a través de les publicacions de Wikileaks, una filtració massiva de documents confidencials que ha portat Julian Assange a un pas de l’extradició als EUA. Des de llavors, i pel mateix sistema de difusió d’arxius secrets a la premsa d’investigació, han sortit a la llum altres escàndols com ara llistats de titulars de comptes en paradisos fiscals o, aquesta mateixa setmana, les pràctiques agressives de la companyia californiana Uber, especialitzada en l’oferta de serveis de transport de viatgers amb conductor (VTC) a través d’una aplicació de mòbil, per implantar-se al mercat europeu.

L’Uber Files revela les estratègies emprades la dècada passada per la plataforma de Silicon Valley per pressionar polítics i autoritats locals amb l’objectiu d’aconseguir una modificació dels marcs reguladors estatals favorable als seus interessos. Un dels dirigents que surt més malparat d’aquesta connivència amb la start-up nord-americana és Emmanuel Macron, president de França des del 2017 i reelegit al maig. Segons els nous documents difosos, mentre els taxistes francesos es rebel·laven al carrer contra la competència deslleial d’Uber, l’aleshores ministre d’Economia de François Hollande (2014-16) tancava al seu despatx un “pacte” amb els directius de la firma de VTC pel qual aquesta renunciava al seu servei més polèmic a canvi d’una suavització normativa per a la concessió de llicències. “És molt difícil crear llocs de treball sense empreses ni empresaris”, s’ha justificat Macron després que l’oposició d’esquerres l’hagi acusat de maniobrar contra l’“interès general” i hagi defensat la creació d’una comissió d’investigació a l’Assemblea francesa. Però Macron no és l’únic exemple de responsable polític que, amb un peu a cada banda, ha fet lobby per a la plataforma digital nord-americana. També hi ha reunions no registrades entre directius de la companyia i diversos ministres conservadors britànics i, després, el cas de Neelie Kroes, excomissària europea de la competència i, posteriorment, de l’agenda digital (2004-14), que hauria mantingut contactes regulars amb Uber durant els darrers mesos del seu mandat a Brussel·les, abans de ser finalment contractada per al “consell de savis” de l’empresa.

“En economies que encara trontollaven per les conseqüències del col·lapse del 2008, els governs desesperats per créixer van caure en un formidable i costós exercici de lobbisme que operava més enllà dels límits de l’escrutini democràtic”, explica The Guardian. Un recordatori oportú, ara que Europa avança cap a una nova economia de guerra, per entendre que el context no pot justificar l’acceptació d’estratègies d’expansió empresarial a qualsevol preu.