“Hem de deixar d’entretenir-nos en què va fallar l’1-O”

Com ho fem des del 2012, que és quan vam acor­dar que l’Assem­blea la lide­ra­ria des del punt de vista orga­nit­za­tiu i nosal­tres hi donaríem suport. Aquest és el pacte i la dinàmica que hem man­tin­gut, i man­te­nim, fins ara. Cre­iem que és una bona aliança i ens man­te­nim en la fórmula. Dit això, aquest any l’enca­rem amb la mateixa deter­mi­nació de sem­pre. Som soci­e­tat civil i ens toca una res­pon­sa­bi­li­tat, que és la de con­tri­buir a la mobi­lit­zació d’aquesta soci­e­tat civil. Perquè el car­rer és una de les eines, no pas l’única, més pode­ro­ses a l’hora de visu­a­lit­zar els objec­tius i fer pressió.

No exces­si­va­ment. La història no comença amb nosal­tres, i només cal fer un exer­cici de bona memòria i s’observa que des de la diada de 1976 ja es veu que hi havia dos dis­cur­sos: el de Miquel Roca i el de Jordi Car­bo­nell, que mos­tren dos relats molt dife­rents sobre com calia abor­dar la recu­pe­ració de les lli­ber­tats naci­o­nals de Cata­lu­nya. Per a nosal­tres, que hi hagi soroll, no és pro­blema. A la Diada del 2017 Òmnium es va pre­sen­tar amb un lema, Democràcia, que és un con­cepte que se sus­tenta en el plu­ra­lisme i la diver­si­tat de veus. Una de les grans for­ces del movi­ment és jus­ta­ment aquesta, que és divers. Pot­ser és veri­tat que aquest any s’accen­tuen més les diferències que els punts en comú, però des d’Òmnium, pot­ser perquè som opti­mis­tes i cons­truc­tius de mena, el que ens agrada és tre­ba­llar per ampliar aque­lles coses en què estem d’acord. I en les essen­ci­als hi ha un gran acord en l’inde­pen­den­tisme.

Insis­tim una mica en el mateix. Més que de la Diada, o fins i tot de la mani­fes­tació en si, aquest és un mani­fest de l’Assem­blea. I, per tant, màxim res­pecte per una orga­nit­zació que està lide­rant des del 2012 les mani­fes­ta­ci­ons. És la seva posició, i no és gratuïta, i ve d’un nou secre­ta­riat naci­o­nal que té la neces­si­tat de dir què ha vin­gut a fer. I des de la nos­tra pers­pec­tiva, màxim res­pecte a una enti­tat no només amiga, sinó còmplice.

A Òmnium, tot el 2020 i 2021 hem estat fent un tre­ball, que per tant no és fruit d’avui o ahir per veure què diem aquesta Diada, d’anàlisi de la situ­ació. I aquesta tasca s’ha fet a par­tir de valo­rar què vam fer l’1-O, que per a nosal­tres és el moment de màxima acu­mu­lació de força que ha tin­gut Cata­lu­nya en els últims 300 anys. Hi ha coses que òbvi­a­ment no van fun­ci­o­nar, entre d’altres perquè no som una república, però n’hi ha d’altres que sí. I segu­ra­ment una de les que vam fer millor va ser arti­cu­lar qua­tre potes que van ali­ne­a­des i jun­tes. Una és la ins­ti­tu­ci­o­nal, on hi són govern i Par­la­ment; una altra, els par­tits; una ter­cera seria la soci­e­tat civil orga­nit­zada, i una última, la ciu­ta­da­nia mobi­lit­zada. I quan fem el tre­ball d’ana­lit­zar el pre­sent, cal apli­car un gran angu­lar i no reduir -ho tot, només, a una d’aques­tes potes. Perquè si no aven­cem no és, només, un pro­blema dels par­tits o, només, de la soci­e­tat civil orga­nit­zada. No podem cedir a la temp­tació de sim­pli­fi­car l’anàlisi i dir que la culpa és, només, dels altres.

Som cons­ci­ents que pot­ser vam miti­fi­car una mica la força que teníem, perquè si real­ment n’haguéssim tin­gut tanta ara tindríem el que no tenim. Per tant, ens cal ser més, ser més forts, ser a més llocs, millor orga­nit­zats i tenir més intel·ligència col·lec­tiva o madu­resa de llarga mirada. Perquè una de les coses que van pas­sar el 2017, i que ja ens podem dir, va ser que es va gene­rar una expec­ta­tiva que allò seria un plis-plas. I això forma part de la imma­du­resa política col·lec­tiva, perquè cap procés de trans­for­mació política con­tem­porània, cap, ve d’un plis-plas.

Gens. L’ANC sap que estem con­tri­buint a fer que la mani­fes­tació sigui un èxit i hi vagi el màxim de gent. Que el pre­si­dent Ara­gonès deci­deixi no anar-hi per raons que són per­fec­ta­ment legítimes, no fa variar la nos­tra posició . Al nos­tre acte polític també hi serà la pre­si­denta de Junts, repre­sen­tants de la CUP o sin­di­cats. El fem des del 2018, i sem­pre hem aspi­rat a comp­tar amb les com­pli­ci­tats amb les quals a Òmnium li agrada tre­ba­llar, que és tot l’espec­tre de sen­si­bi­li­tats que con­for­men l’uni­vers inde­pen­den­tista. A nosal­tres no ens sobra ningú, perquè si volem fer la inde­pendència neces­si­tem tots els inde­pen­den­tis­tes. I nos ens limi­tem només a aquest perímetre, ja que també vin­dran, per exem­ple, repre­sen­tants dels comuns. Nosal­tres tre­ba­llem per a aquest 80% que defensa la fi de la repressió o el dret a deci­dir. Ens resis­tim a pen­sar aquest país en ter­mes de frac­tura, d’un 50% i un 50%.

No serà un dis­curs de rigor. La nova junta tenim coses a dir, i les volem dir.

Som una junta que neix amb con­tinuïtat amb la que va pro­ta­go­nit­zar l’1-O. I aquest canvi ve forçat perquè, després de fer una anàlisi de la situ­ació, l’enti­tat entén que el moment reclama noves for­mes de fer i pro­pos­tes sobre la taula. I aquest és el repte que tenim. Des del febrer estem dient que la situ­ació és com­plexa, que no avança, i que neces­si­tem replan­te­jar com estem tre­ba­llant. I això demana nous marcs i com­pli­ci­tats. Després d’haver fet aquest tre­ball de diagnosi, a Òmnium arri­bem a aquesta Diada amb una madu­resa refle­xiva que ens per­meti car­to­gra­fiar el que ens fal­tava i que no teníem, i que ens cal si volem tor­nar a plan­te­jar una con­fron­tació amb l’Estat. I això ori­enta tot el tre­ball que hem de fer i que, bàsica­ment, passa per tenir allò que no teníem. Perquè, en el fons, això és molt sim­ple: va de gua­nyar, i nosal­tres tre­ba­llem per fer-ho, sabent que com a enti­tat som única­ment un ins­tru­ment i no volem cap mena de pro­ta­go­nisme.

Òmnium és, i vol con­ti­nuar sent, jus­ta­ment això, un pont entre sen­si­bi­li­tats diver­ses. Estem par­lant d’una enti­tat amb gai­rebé 200.000 socis i que en els dar­rers dotze anys ha mul­ti­pli­cat per deu la seva base social. Som una enti­tat que recull la trans­ver­sa­li­tat del movi­ment i, m’atre­vi­ria a dir, del país. Durant molts moments dels últims anys, Òmnium no només ha acon­se­guit sumar agents que sem­bla­ven incom­pa­ti­bles, sinó que aquesta suma tin­gui un efecte mul­ti­pli­ca­dor. Per tant, ens agrada dir que som pont i cata­lit­za­dor.

Quan, al febrer, Òmnium ja parla de crear nous marcs i noves com­pli­ci­tats, no només està dient que cal tor­nar a seure i par­lar, sinó que cal replan­te­jar mol­tes qüesti­ons que han pro­vo­cat que, durant cinc anys, com a objec­tiu estratègic no hàgim avançat. Per tant, no es tracta de dir “anem a repren­dre això”, sinó de modi­fi­car-ho tot. Par­tim de la idea que aquest cicle està exhau­rit i cal obrir-ne un de nou. No es tracta d’entre­te­nir-nos en què va fallar l’1-O, que Òmnium ja ho ha ana­lit­zat i de manera autocrítica, sinó de mirar enda­vant. On som ja ho sap tot­hom. Cinc anys després, el que cal és avançar i cons­truir.

És cert que, en part, la posició que adopta cada agent de l’inde­pen­den­tisme depèn de com s’inter­preta l’1-O. És així. És cert, també, que en els cinc anys que han pas­sat des d’ales­ho­res, les posi­ci­ons s’han modu­lat, que no vol dir que hagin can­viat. I encara que això deter­mini les estratègies que cadascú posa sobre la taula, a nosal­tres el que ens importa és dis­cu­tir, jus­ta­ment, sobre aques­tes estratègies. Això és el que ens farà avançar, no les inter­pre­ta­ci­ons. Tenim un gran acord estratègic, arri­bar a la inde­pendència, i el debat, per nosal­tres, ara és sobre els ins­tru­ments. I des del punt de vista, tots són legítims. Ja sigui un nou referèndum, una decla­ració uni­la­te­ral, unes elec­ci­ons ple­bis­citàries o una taula de nego­ci­ació. La qüestió no és si són meca­nis­mes vàlids, sinó si són útils per avançar. I tre­ba­llar per com fer-los com­pa­ti­bles, és ara la nos­tra bata­lla. Perquè el que ens manté enca­llats, és jus­ta­ment el pen­sar que de tots aquests ins­tru­ments, ha de ser només aquest o aquest. I no hi ha movi­ment d’eman­ci­pació naci­o­nal que tre­ba­lli amb un de sol per asso­lir els seus objec­tius. I més en un com el nos­tre, que és tan plu­ral i divers.

Apli­cant la mateixa anàlisi d’abans, la qüestió aquí és si com a ins­tru­ment és útil o no. En tots els con­flic­tes simi­lars que pugui haver-hi hagut, la taula de diàleg ha estat un ins­tru­ment que s’ha posat sobre la taula. Sense anar gaire lluny, el movi­ment d’alli­be­ra­ment basc hi ha aspi­rat des del prin­cipi. Per tant, i en teo­ria, el pano­rama inter­na­ci­o­nal ens diu que com a meca­nisme és vàlid. Però és útil? És evi­dent que encara s’ha de veure i acon­se­guir que ho sigui, perquè ara no ho és. Ara bé, també s’ha de dir que això és així perquè l’Estat espa­nyol no se la creu, la sabo­teja, i dicta de què es pot par­lar i de què no. I, a més, tam­poc té el con­sens de tot el movi­ment inde­pen­den­tista.

Com a nova junta, som aquí per dir les coses clares. I això exi­geix trac­tar la ciu­ta­da­nia amb madu­resa. I per això al juny ja vam dir que això ja no va de tot o res, blanc o negre, sinó que la cosa és molt més com­plexa. Per dir-ho sim­ple, no ven­drem fum, i assu­mim que la inde­pendència no vindrà ni demà ni d’aquí a tres mesos, però tam­poc volem que sigui d’aquí a trenta anys.

És una lluita abso­lu­ta­ment estratègica. No és una lluita ni par­cial ni sub­al­terna. Òmnium dedica molts dels seus recur­sos a aquesta qüestió. I ens hem posat, fins al fons, en els debats par­la­men­ta­ris sobre aquesta qüestió, par­lant clar i encara que ens hagi gene­rat cos­tos.