El món, testimoni de la brutalitat policial espanyola

Estat francès

Vicenç Batalla

El seguiment i desconcert a l’Estat francès per un referèndum d’independència difícil d’entendre en un país d’integrada tradició centralista, va donar pas l’endemà de l’1 d’octubre a una crítica generalitzada a l’actuació de les forces de seguretat espanyoles. I l’exemple més clar va ser la portada del diari Libération del 5 d’octubre, un especial redactat per historiadors, en què la imatge del rei Felip VI apareixia de cap per avall dies després del seu discurs justificant els atonyinaments.

Brussel·les

Nazaret Romero Gonzàlez

Mai l’afer català ha estat tant al centre del debat europeu com després de l’1-O. La Unió Europea es va mantenir a l’expectativa els dies abans del referèndum, però les imatges de violència policial contra els votants van ser una catapulta cap a l’escena internacional. Les crides al diàleg dels líders europeus van anar acompanyades de condemnes a la violència. “Diàleg polític” i “solució diplomàtica” van ser algunes de les paraules més repetides entre els líders durant la cimera que es va celebrar a Brussel·les poc després de l’1-O. Un dels pronunciaments clau va ser el de l’aleshores president del Consell Europeu, Donald Tusk. “Afavoreixi la força dels arguments i no els de la força”, va dir tot dirigint-se a Mariano Rajoy. Si bé és cert que l’1-O va ser un moment determinant en la projecció internacional de l’afer català, també ho és que no va ser suficient perquè les institucions europees es moguessin: continuen considerant-lo una qüestió interna de l’Estat.

Itàlia

Alba Sidera Gallart

L’1 d’Octubre va marcar un abans i un després en la manera de veure el moviment independentista català a Itàlia. Les càrregues policials contra la població van causar un fort impacte. Primer de tot, van generar empatia. Veure gent de totes les edats posant el cos per defensar unes urnes i rebent cops de porra de policies tan motivats, va impactar en el vessant humà. I va desmuntar una creença estesa: que l’independentisme català era cosa d’una classe dirigent de polítics molt de dretes i d’alguns empresaris que volien pagar menys impostos, i que no tenia base social. És la caricatura que se n’havia fet per associació amb el partit xenòfob Lliga Nord, que, per vestir de credibilitat una reivindicació sense fonament social ni històric, havia instrumentalitzat la causa catalana. Per cert, Matteo Salvini es va desmarcar del referèndum, va dir que s’hauria d’haver respectat la llei espanyola, i Germans d’Itàlia va felicitar la policia afegint-hi un “Viva España”.

Alemanya

Gemma C. Serra

Alemanya, un país poc obert als referèndums i on la paraula nacionalisme fa por, va assistir amb desconcert a les imatges que aquell diumenge arribaven de Catalunya. Repressió policial i porres contra ciutadans que anaven a votar, en un estat de la Unió Europea (UE) governat per qui era un soci lleial de l’aleshores cancellera Angela Merkel, el també conservador Mariano Rajoy. Cap al migdia van saltar els urgents a les cadenes públiques i privades. També a les edicions digitals dels mitjans de referència. “La policia espanyola intervé brutalment”, era el titular del setmanari polític Der Spiegel. “Madrid ha fracassat de manera estrepitosa”, resumia l’endemà l’editorial del diari Süddeutsche Zeitung. Per al govern de Merkel, l’únic interlocutor vàlid era el govern de Rajoy. Res no va canviar en aquesta posició oficial. Ni aleshores ni quan el març del 2018 Carles Puigdemont va ser detingut en entrar en territori alemany des de Dinamarca. De cop, però, la qüestió catalana ja no era només un assumpte “intern espanyol”, sinó també de la Justícia alemanya, que uns mesos després va desestimar l’ordre d’extradició del jutge Pablo Llarena.

Regne Unit

Daniel Postico

L’1-O va ser seguit amb molta intensitat al Regne Unit, on el 2014 hi havia hagut el referèndum d’independència escocès. La cadena de televisió de 24 hores Sky News va emetre la jornada en directe amb el reporter atrapat entre la multitud contra la qual va disparar la policia a Barcelona. El reporter va agafar unes bales de goma de terra i les va mostrar a la càmera. “Es disparen bales de goma i s’utilitzen porres contra els manifestants, però el govern espanyol diu que la policia actua de manera proporcionada”, va dir Sky. El govern britànic, aleshores liderat pel conservador Boris Johnson, es va desmarcar i va dir que es tractava d’un afer intern espanyol. L’oposició laborista, encapçalada en aquell moment per Jeremy Corbyn, va demanar al govern que parlés amb Madrid perquè deixés de fer ús de la violència. El govern escocès i els nacionalistes gal·lesos van defensar el dret a decidir de Catalunya. Al Parlament de Londres es va obrir una comissió per seguir el conflicte català i es va introduir una moció contra el processament de Carme Forcadell.

Rússia

Abel Gallardo

Els russos se’n riuen i posen cara d’incredulitat quan senten que una investigació periodística conclou que hi va haver contactes entre el Kremlin i el sector independentista abans de l’1-O. A Rússia es va seguir la jornada amb estupor perquè l’Estat espanyol, i especialment Catalunya, és un país estimat, i els costava de creure la violència policial que mostrava la televisió, una imatge que els recordava la manera d’actuar dels antiavalots dels seu propi país per reprimir les protestes.

Estats Units

Àlex Segura

Amb connexions en directe des de Barcelona i Girona, la cadena de televisió nord-americana CNN va fer una cobertura especial inèdita sobre el referèndum de l’1-O. Com a part d’aquest desplegament, l’emissora va crear un seguiment minut a minut dels fets a la seva edició digital, on va titular “Centenars de ferits en el combat d’Espanya contra el referèndum català”. Tot i les repetides denúncies sobre la repressió policial d’aquell dia, la posició de la Casa Blanca va ser inamovible: l’aleshores president nord-americà, el republicà Donald Trump, va apostar per mantenir una Espanya “unida”.

Argentina

F. Molina

“Catalunya avui ha matinat, s’ha esperat, s’ha inquietat i ha sagnat. Però finalment ha votat”, arrencava la crònica del diari Clarín, el més important de l’Argentina, sobre el referèndum. El rotatiu Página12 va titular “Catalunya ha votat malgrat la repressió de l’Estat espanyol”. La cobertura del dia D es va concentrar en les escenes de violència que arribaven des de Barcelona. La ciutat és especialment estimada a Buenos Aires, ja que és normal tenir-hi algun familiar vivint-hi o que hi hagi passat alguna temporada d’estudi o feina. És per això que la prèvia a la consulta va merèixer més atenció que altres esdeveniments internacionals. “Les urnes van ser el botí de guerra d’aquest batibull de somnis independentistes, drets constitucionals, jurisdiccions territorials i desídia política”, resumia el diari Clarín el missatge de la jornada. Des dels Casals de Catalunya es va mobilitzar la comunitat catalana de l’Argentina. Es van organitzar taules rodones i debats públics i els referents locals aconseguien espais als mitjans de comunicació. La diàspora va ser aquell dia fonamentalment independentista.

Japó

Josep Solano

Les principals comunitats catalanes d’Àsia i de la regió del Pacífic van preparar diversos tipus d’esdeveniments –alguns amb simulacres de votacions– per celebrar el referèndum de l’1 d’Octubre. La gran majoria dels principals mitjans de comunicació van dedicar molt poc espai o van ignorar la consulta fins que es van produir les imatges de violència, que no només van colpir les comunitats catalanes sinó també l’opinió pública en general. Pequín no només va donar suport a Madrid, sinó que a més va prendre nota i va aplicar la recepta de la guerra judicial als independentistes de Hong Kong.

Líban

Joan Cabasés Vega

“Ets de Catalunya? Aquí estem fent el mateix que vosaltres!” Durant unes setmanes, els revolucionaris libanesos i la causa catalana van donar-se la mà. L’octubre del 2019, la sentència contra els responsables institucionals de l’1-O va coincidir amb el més gran cicle de protestes que mai hagi vist el Líban en la seva història. Ells lluitaven per desempallegar-se de lideratges indesitjats. I, des de Beirut, entenien que els independentistes catalans ambicionaven el mateix. Els dos embats han corregut la mateixa sort.