El món, testimoni de la brutalitat policial espanyola

Estat francès

Vicenç Bata­lla

El segui­ment i des­con­cert a l’Estat francès per un referèndum d’inde­pendència difícil d’enten­dre en un país d’inte­grada tra­dició cen­tra­lista, va donar pas l’endemà de l’1 d’octu­bre a una crítica gene­ra­lit­zada a l’actu­ació de les for­ces de segu­re­tat espa­nyo­les. I l’exem­ple més clar va ser la por­tada del diari Libération del 5 d’octu­bre, un espe­cial redac­tat per his­to­ri­a­dors, en què la imatge del rei Felip VI apa­rei­xia de cap per avall dies després del seu dis­curs jus­ti­fi­cant els ato­nyi­na­ments.

Brus­sel·les

Naza­ret Romero Gonzàlez

Mai l’afer català ha estat tant al cen­tre del debat euro­peu com després de l’1-O. La Unió Euro­pea es va man­te­nir a l’expec­ta­tiva els dies abans del referèndum, però les imat­ges de violència poli­cial con­tra els votants van ser una cata­pulta cap a l’escena inter­na­ci­o­nal. Les cri­des al diàleg dels líders euro­peus van anar acom­pa­nya­des de con­dem­nes a la violència. “Diàleg polític” i “solució diplomàtica” van ser algu­nes de les parau­les més repe­ti­des entre els líders durant la cimera que es va cele­brar a Brus­sel·les poc després de l’1-O. Un dels pro­nun­ci­a­ments clau va ser el de l’ales­ho­res pre­si­dent del Con­sell Euro­peu, Donald Tusk. “Afa­vo­reixi la força dels argu­ments i no els de la força”, va dir tot diri­gint-se a Mari­ano Rajoy. Si bé és cert que l’1-O va ser un moment deter­mi­nant en la pro­jecció inter­na­ci­o­nal de l’afer català, també ho és que no va ser sufi­ci­ent perquè les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees es mogues­sin: con­ti­nuen con­si­de­rant-lo una qüestió interna de l’Estat.

Itàlia

Alba Sidera Gallart

L’1 d’Octu­bre va mar­car un abans i un després en la manera de veure el movi­ment inde­pen­den­tista català a Itàlia. Les càrre­gues poli­ci­als con­tra la població van cau­sar un fort impacte. Pri­mer de tot, van gene­rar empa­tia. Veure gent de totes les edats posant el cos per defen­sar unes urnes i rebent cops de porra de poli­cies tan moti­vats, va impac­tar en el ves­sant humà. I va des­mun­tar una creença estesa: que l’inde­pen­den­tisme català era cosa d’una classe diri­gent de polítics molt de dre­tes i d’alguns empre­sa­ris que volien pagar menys impos­tos, i que no tenia base social. És la cari­ca­tura que se n’havia fet per asso­ci­ació amb el par­tit xenòfob Lliga Nord, que, per ves­tir de cre­di­bi­li­tat una rei­vin­di­cació sense fona­ment social ni històric, havia ins­tru­men­ta­lit­zat la causa cata­lana. Per cert, Mat­teo Sal­vini es va des­mar­car del referèndum, va dir que s’hau­ria d’haver res­pec­tat la llei espa­nyola, i Ger­mans d’Itàlia va feli­ci­tar la poli­cia afe­gint-hi un “Viva España”.

Ale­ma­nya

Gemma C. Serra

Ale­ma­nya, un país poc obert als referèndums i on la paraula naci­o­na­lisme fa por, va assis­tir amb des­con­cert a les imat­ges que aquell diu­menge arri­ba­ven de Cata­lu­nya. Repressió poli­cial i por­res con­tra ciu­ta­dans que ana­ven a votar, en un estat de la Unió Euro­pea (UE) gover­nat per qui era un soci lle­ial de l’ales­ho­res can­ce­llera Angela Merkel, el també con­ser­va­dor Mari­ano Rajoy. Cap al mig­dia van sal­tar els urgents a les cade­nes públi­ques i pri­va­des. També a les edi­ci­ons digi­tals dels mit­jans de referència. “La poli­cia espa­nyola intervé bru­tal­ment”, era el titu­lar del set­ma­nari polític Der Spi­e­gel. “Madrid ha fra­cas­sat de manera estre­pi­tosa”, resu­mia l’endemà l’edi­to­rial del diari Süddeutsche Zei­tung. Per al govern de Merkel, l’únic inter­lo­cu­tor vàlid era el govern de Rajoy. Res no va can­viar en aquesta posició ofi­cial. Ni ales­ho­res ni quan el març del 2018 Car­les Puig­de­mont va ser detin­gut en entrar en ter­ri­tori ale­many des de Dina­marca. De cop, però, la qüestió cata­lana ja no era només un assumpte “intern espa­nyol”, sinó també de la Justícia ale­ma­nya, que uns mesos després va deses­ti­mar l’ordre d’extra­dició del jutge Pablo Lla­rena.

Regne Unit

Daniel Postico

L’1-O va ser seguit amb molta inten­si­tat al Regne Unit, on el 2014 hi havia hagut el referèndum d’inde­pendència escocès. La cadena de tele­visió de 24 hores Sky News va eme­tre la jor­nada en directe amb el repor­ter atra­pat entre la mul­ti­tud con­tra la qual va dis­pa­rar la poli­cia a Bar­ce­lona. El repor­ter va aga­far unes bales de goma de terra i les va mos­trar a la càmera. “Es dis­pa­ren bales de goma i s’uti­lit­zen por­res con­tra els mani­fes­tants, però el govern espa­nyol diu que la poli­cia actua de manera pro­por­ci­o­nada”, va dir Sky. El govern britànic, ales­ho­res lide­rat pel con­ser­va­dor Boris John­son, es va des­mar­car i va dir que es trac­tava d’un afer intern espa­nyol. L’opo­sició labo­rista, encapçalada en aquell moment per Jeremy Corbyn, va dema­nar al govern que parlés amb Madrid perquè deixés de fer ús de la violència. El govern escocès i els naci­o­na­lis­tes gal·lesos van defen­sar el dret a deci­dir de Cata­lu­nya. Al Par­la­ment de Lon­dres es va obrir una comissió per seguir el con­flicte català i es va intro­duir una moció con­tra el pro­ces­sa­ment de Carme For­ca­dell.

Rússia

Abel Gallardo

Els rus­sos se’n riuen i posen cara d’incre­du­li­tat quan sen­ten que una inves­ti­gació periodística con­clou que hi va haver con­tac­tes entre el Krem­lin i el sec­tor inde­pen­den­tista abans de l’1-O. A Rússia es va seguir la jor­nada amb estu­por perquè l’Estat espa­nyol, i espe­ci­al­ment Cata­lu­nya, és un país esti­mat, i els cos­tava de creure la violència poli­cial que mos­trava la tele­visió, una imatge que els recor­dava la manera d’actuar dels anti­a­va­lots dels seu propi país per repri­mir les pro­tes­tes.

Estats Units

Àlex Segura

Amb con­ne­xi­ons en directe des de Bar­ce­lona i Girona, la cadena de tele­visió nord-ame­ri­cana CNN va fer una cober­tura espe­cial inèdita sobre el referèndum de l’1-O. Com a part d’aquest des­ple­ga­ment, l’emis­sora va crear un segui­ment minut a minut dels fets a la seva edició digi­tal, on va titu­lar “Cen­te­nars de ferits en el com­bat d’Espa­nya con­tra el referèndum català”. Tot i les repe­ti­des denúncies sobre la repressió poli­cial d’aquell dia, la posició de la Casa Blanca va ser ina­mo­vi­ble: l’ales­ho­res pre­si­dent nord-ame­ricà, el repu­blicà Donald Trump, va apos­tar per man­te­nir una Espa­nya “unida”.

Argen­tina

F. Molina

“Cata­lu­nya avui ha mati­nat, s’ha espe­rat, s’ha inqui­e­tat i ha sag­nat. Però final­ment ha votat”, arren­cava la crònica del diari Clarín, el més impor­tant de l’Argen­tina, sobre el referèndum. El rota­tiu Página12 va titu­lar “Cata­lu­nya ha votat mal­grat la repressió de l’Estat espa­nyol”. La cober­tura del dia D es va con­cen­trar en les esce­nes de violència que arri­ba­ven des de Bar­ce­lona. La ciu­tat és espe­ci­al­ment esti­mada a Bue­nos Aires, ja que és nor­mal tenir-hi algun fami­liar vivint-hi o que hi hagi pas­sat alguna tem­po­rada d’estudi o feina. És per això que la prèvia a la con­sulta va merèixer més atenció que altres esde­ve­ni­ments inter­na­ci­o­nals. “Les urnes van ser el botí de guerra d’aquest bati­bull de som­nis inde­pen­den­tis­tes, drets cons­ti­tu­ci­o­nals, juris­dic­ci­ons ter­ri­to­ri­als i desídia política”, resu­mia el diari Clarín el mis­satge de la jor­nada. Des dels Casals de Cata­lu­nya es va mobi­lit­zar la comu­ni­tat cata­lana de l’Argen­tina. Es van orga­nit­zar tau­les rodo­nes i debats públics i els refe­rents locals acon­se­guien espais als mit­jans de comu­ni­cació. La diàspora va ser aquell dia fona­men­tal­ment inde­pen­den­tista.

Japó

Josep Solano

Les prin­ci­pals comu­ni­tats cata­la­nes d’Àsia i de la regió del Pacífic van pre­pa­rar diver­sos tipus d’esde­ve­ni­ments –alguns amb simu­la­cres de vota­ci­ons– per cele­brar el referèndum de l’1 d’Octu­bre. La gran majo­ria dels prin­ci­pals mit­jans de comu­ni­cació van dedi­car molt poc espai o van igno­rar la con­sulta fins que es van pro­duir les imat­ges de violència, que no només van col­pir les comu­ni­tats cata­la­nes sinó també l’opinió pública en gene­ral. Pequín no només va donar suport a Madrid, sinó que a més va pren­dre nota i va apli­car la recepta de la guerra judi­cial als inde­pen­den­tis­tes de Hong Kong.

Líban

Joan Cabasés Vega

“Ets de Cata­lu­nya? Aquí estem fent el mateix que vosal­tres!” Durant unes set­ma­nes, els revo­lu­ci­o­na­ris liba­ne­sos i la causa cata­lana van donar-se la mà. L’octu­bre del 2019, la sentència con­tra els res­pon­sa­bles ins­ti­tu­ci­o­nals de l’1-O va coin­ci­dir amb el més gran cicle de pro­tes­tes que mai hagi vist el Líban en la seva història. Ells llui­ta­ven per des­em­pa­lle­gar-se de lide­rat­ges inde­sit­jats. I, des de Bei­rut, ente­nien que els inde­pen­den­tis­tes cata­lans ambi­ci­o­na­ven el mateix. Els dos embats han cor­re­gut la mateixa sort.