Proposta: referèndum pactat

Pere Aragonès vol fer la canadenca (no confondre amb tombar tramvies, res més lluny). La llei de claredat, com la que el Quebec no va acceptar mai i mai no es va posar en pràctica, és un nom poc clarificador per referir-se a la via pactada de tota la vida, la via que no és la unilateral. Un altre vestit per dir el mateix: referèndum acordat. Més taula de diàleg. La proposta llançada ahir pel president de la Generalitat al debat de política general, per bé que no és gens nova, té la gràcia que el PSC de Miquel Iceta la va assumir de manera fugaç el 2016, tot i que va caure ràpidament de la ponència política del 13è Congrés Nacional (repeteixo, Nacional) del partit en un tancar i obrir d’ulls del PSOE.

És a dir, per molt que Salvador Illa intenti llegir-la únicament en clau de debats interns de l’independentisme, ERC li parlarà de la tal llei de claredat a Iceta la pròxima vegada que tornin a seure a dialogar. Si es tracta de burxar i d’incomodar l’altra part de la taula, touché; la proposta apel·la el 73% de l’elector socialista partidari de votar una solució al conflicte i el 90% del dels comuns. Ara, si es tracta de convèncer el soci de govern o d’aglutinar la resta de l’independentisme, la proposta d’Aragonès té tots els números d’acabar com la que va fer el president Quim Torra el novembre de 2019 per tornar a votar: dormint el son del just. Almenys Aragonès té ERC darrere.

El cas és que el president fa una proposta a destemps: ho ofereix a un PSC que ja no existeix, si és que mai ha existit. El que sí que es manté incòlume és el PSOE. El conseller Roger Torrent, quan encara presidia el Parlament, va llançar la mateixa proposta el juliol de 2019 en un esmorzar a Madrid i va obtenir un no com una casa de pagès per part del govern espanyol –ahir el cop de porta va ser més immediat, va arribar en només mitja hora–. “Jo ja no sé quantes vegades s’ha de dir i el president [espanyol] ha de repetir l’evidència. No existeix cap possibilitat constitucional de fer un referèndum de secessió.” Ho va dir l’aleshores ministre Josep Borrell, avui alt representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat. En canvi, el president de la Generalitat valenciana, Ximo Puig –que ahir també tenia el seu debat de política general–, trobava que el camí traçat per Torrent era “adequat” en tant que considerava que descartava la unilateralitat.

La llei de claredat canadenca, Loi sur la clarté référendaire o Clarity Act, va establir els termes d’un referèndum que no s’ha acabat fent mai i va ser posterior a no un, sinó a dos referèndums unilaterals d’independència al Quebec. Entre altres qüestions, es va definir la necessitat d’una “majoria clara”, sigui el que sigui. El 52% és una majoria clara? Deixem-ho per a un altre debat de política general.

De cara endins, la proposta d’Aragonès per superar el bloqueig continua trobant davant opcions que volen superar-lo d’altres maneres. El cap de files de Junts per Catalunya, Albert Batet, ja va replicar Torrent el 2019 que un pacte de claredat era anar enrere. Tres anys abans, el mateix president Carles Puigdemont ja havia convidat, també en un esmorzar madrileny, el govern espanyol a negociar la data, les condicions i la pregunta del referèndum. La Moncloa, mani qui mani, s’ha demostrat reiteradament immutable.

Per tant, els únics que ahir Aragonès podia aspirar a convèncer eren els comuns, que ho portaven al programa electoral. De fet, quan el president va pronunciar per primera vegada les paraules “acord de claredat”, a Jéssica Albiach se li va escapar el riure. Ella mateixa va defensar aquesta idea fa cinc anys davant del president Torra. La dirigent dels comuns va recordar que aleshores ERC li responia que es tractava d’una pantalla passada. “Amb les circumstàncies de cada moment hi ha projectes que són més possibles, i les circumstàncies eren diferents”, va replicar Aragonès.

Si algú esperava que el debat de política general fos un punt d’inflexió, haurà d’esperar el debat d’una qüestió de confiança. Si algú esperava un reforçament de la relació entre els socis i la fi de l’estar a matadegolla permanentment, pot continuar esperant. El debat no ha aclarit si el final de la legislatura és més o menys pròxim. El que sí que és d’esperar és la continuïtat, com diria el president, del marc de “soroll i boira espessa”.