Carme Forcadell pren la paraula. A peu d’escenari, i també al llarg del passeig, la dissensió d’opinions sobre com cal rebre-la comença a créixer. Hi ha qui l’esbronca, hi ha qui l’aplaudeix. Una de les assistents decideix usar el xiulet amb què ha vingut armada i no deixa de bufar mentre l’expresidenta del Parlament s’esforça per fer-se sentir. Una rotllana increpa la xiuladora perquè aturi la seva protesta. La batussa –verbal i prou civilitzada– està servida.

Aquesta escena es va reproduir una vegada i una altra ahir amb l’Arc de Triomf al fons, durant l’acte unitari per l’1-O. Entre el públic hi havia ganes de debatre i s’hi podien identificar totes i cadascuna de les versions que s’han vist en els darrers dies a les places polítiques. La discordança es feia evident a cada pas que es donava, a cada nom que sonava pels altaveus. “Unitat”, “estratègia”, “diàleg” o “desobediència”. Paraules i paraules que han sonat al Parlament, en tertúlies i als mitjans, eren armes llancívoles per als qui discutien. Els termes que podrien encaixar per definir l’estat d’ànim dels presents serien frustració i impaciència. O nostàlgia i il·lusió, segons si es vol donar una interpretació més o menys endolcida al sentiment present.

Estelades, una urna gegant, banderes negres catalanes –amb la creu de santa Eulàlia– i molts cartells amb missatges clars i contundents: “La gent hi som”, “Govern, dimissió”, “Full de ruta”, acolorien la multitud. Fins i tot uns amics s’havien vestit d’escocesos: “Vull ser escocès per poder votar”, deia el rètol que portaven. A les 5 l’espai no estava ple a vessar, precisament, però es va anar omplint. I la mitjana d’edat feia evident que no era una tarda de famílies. Tampoc dels més joves.

L’acte va costar d’arrencar. Sobretot pel ritme alentit que els parlamentaris van donar-hi. Un conegut m’ho deia ben clar: “Tothom qui ha organitzat coses així sap que, abans de començar, cal pactar les intervencions, fer un guió: tu parles d’això i jo d’allò.” Tenia raó. I es pot afegir que, sobretot, cal llançar la consigna de no repetir-se. Tots els que van parlar des del faristol van dir, en algun moment, “Ara fa cinc anys vam votar” i continuaven buscant el clímax de la seva intervenció. Era un error. Els que havien anat ahir a l’Arc de Triomf no volien sentir parlar sobre el “que va passar ara fa cinc anys”. Ja hi eren i ja ho sabien, què hi va passar. Volien altres paraules i, sobretot, altres actituds.

Les intervencions dels teloners, com el president de la Intersindical o la presidenta de la Cambra de Barcelona, van transcórrer sense gaire consideració per part del públic. I quan va tocar el torn de l’AMI, l’ANC i Òmnium, l’atenció va augmentar sobretot quan es volia mostrar la indignació per algun dels missatges que s’estaven emetent. Un dels moments més incòmodes va ser quan va parlar el president d’Òmnium, Xavier Antich. Havia començat bé, però en un segon, quan va mencionar les paraules “estratègia i unitat”, l’audiència se li va girar en contra i va tenir dificultats per acabar. Els xiulets i els crits es van multiplicar, potser no només per ell, sinó pel cansament dels presents en no rebre el que esperaven.

Fins que amb Puigdemont va arribar el silenci. Els qui feia mitja hora no s’havien posat d’acord i havien cridat o havien aplaudit, van emmudir, en una actitud de comunió davant el que consideren el seu president legítim. L’ara líder del Consell de la República –molt més preparat, només faltaria– no va cometre l’error dels altres parlamentaris de narrar –com si no fóssim allà per recordar-ho– que ara fa cinc anys vam votar. La seva intervenció sí que va agradar i va unir els presents en una reacció d’aprovació comunitària.

Els segadors va tancar la celebració. I, després, mentre el passeig es buidava, van tornar les rotllanes, els debats i les discussions.