Xiular ‘versus’ aplaudir

Carme For­ca­dell pren la paraula. A peu d’esce­nari, i també al llarg del pas­seig, la dis­sensió d’opi­ni­ons sobre com cal rebre-la comença a créixer. Hi ha qui l’esbronca, hi ha qui l’aplau­deix. Una de les assis­tents deci­deix usar el xiu­let amb què ha vin­gut armada i no deixa de bufar men­tre l’expre­si­denta del Par­la­ment s’esforça per fer-se sen­tir. Una rot­llana increpa la xiu­la­dora perquè aturi la seva pro­testa. La batussa –ver­bal i prou civi­lit­zada– està ser­vida.

Aquesta escena es va repro­duir una vegada i una altra ahir amb l’Arc de Tri­omf al fons, durant l’acte uni­tari per l’1-O. Entre el públic hi havia ganes de deba­tre i s’hi podien iden­ti­fi­car totes i cadas­cuna de les ver­si­ons que s’han vist en els dar­rers dies a les pla­ces polítiques. La dis­cor­dança es feia evi­dent a cada pas que es donava, a cada nom que sonava pels alta­veus. “Uni­tat”, “estratègia”, “diàleg” o “deso­bediència”. Parau­les i parau­les que han sonat al Par­la­ment, en tertúlies i als mit­jans, eren armes llancívoles per als qui dis­cu­tien. Els ter­mes que podrien encai­xar per defi­nir l’estat d’ànim dels pre­sents serien frus­tració i impaciència. O nostàlgia i il·lusió, segons si es vol donar una inter­pre­tació més o menys endol­cida al sen­ti­ment pre­sent.

Este­la­des, una urna gegant, ban­de­res negres cata­la­nes –amb la creu de santa Eulàlia– i molts car­tells amb mis­sat­ges clars i con­tun­dents: “La gent hi som”, “Govern, dimissió”, “Full de ruta”, aco­lo­rien la mul­ti­tud. Fins i tot uns amics s’havien ves­tit d’esco­ce­sos: “Vull ser escocès per poder votar”, deia el rètol que por­ta­ven. A les 5 l’espai no estava ple a ves­sar, pre­ci­sa­ment, però es va anar omplint. I la mit­jana d’edat feia evi­dent que no era una tarda de famílies. Tam­poc dels més joves.

L’acte va cos­tar d’arren­car. Sobre­tot pel ritme alen­tit que els par­la­men­ta­ris van donar-hi. Un cone­gut m’ho deia ben clar: “Tot­hom qui ha orga­nit­zat coses així sap que, abans de començar, cal pac­tar les inter­ven­ci­ons, fer un guió: tu par­les d’això i jo d’allò.” Tenia raó. I es pot afe­gir que, sobre­tot, cal llançar la con­signa de no repe­tir-se. Tots els que van par­lar des del faris­tol van dir, en algun moment, “Ara fa cinc anys vam votar” i con­ti­nu­a­ven bus­cant el clímax de la seva inter­venció. Era un error. Els que havien anat ahir a l’Arc de Tri­omf no volien sen­tir par­lar sobre el “que va pas­sar ara fa cinc anys”. Ja hi eren i ja ho sabien, què hi va pas­sar. Volien altres parau­les i, sobre­tot, altres acti­tuds.

Les inter­ven­ci­ons dels telo­ners, com el pre­si­dent de la Inter­sin­di­cal o la pre­si­denta de la Cam­bra de Bar­ce­lona, van transcórrer sense gaire con­si­de­ració per part del públic. I quan va tocar el torn de l’AMI, l’ANC i Òmnium, l’atenció va aug­men­tar sobre­tot quan es volia mos­trar la indig­nació per algun dels mis­sat­ges que s’esta­ven eme­tent. Un dels moments més incòmodes va ser quan va par­lar el pre­si­dent d’Òmnium, Xavier Antich. Havia començat bé, però en un segon, quan va men­ci­o­nar les parau­les “estratègia i uni­tat”, l’audiència se li va girar en con­tra i va tenir difi­cul­tats per aca­bar. Els xiu­lets i els crits es van mul­ti­pli­car, pot­ser no només per ell, sinó pel can­sa­ment dels pre­sents en no rebre el que espe­ra­ven.

Fins que amb Puig­de­mont va arri­bar el silenci. Els qui feia mitja hora no s’havien posat d’acord i havien cri­dat o havien aplau­dit, van emmu­dir, en una acti­tud de comunió davant el que con­si­de­ren el seu pre­si­dent legítim. L’ara líder del Con­sell de la República –molt més pre­pa­rat, només fal­ta­ria– no va come­tre l’error dels altres par­la­men­ta­ris de nar­rar –com si no fóssim allà per recor­dar-ho– que ara fa cinc anys vam votar. La seva inter­venció sí que va agra­dar i va unir els pre­sents en una reacció d’apro­vació comu­nitària.

Els sega­dors va tan­car la cele­bració. I, després, men­tre el pas­seig es bui­dava, van tor­nar les rot­lla­nes, els debats i les dis­cus­si­ons.