Política

I el 1982 va entronitzar Felipe

González guanyava les eleccions ara fa 40 anys i la seva imatge al balcó de la ‘suite’ 110 de l’hotel Palace era la icona de la culminació de la Transició

El mandat de 14 anys inclou el salt a la UE i l’extensió de drets

Les xacres: els GAL, la corrupció i els escàndols del Cesid i Roldán

Cap dona accedia al primer Consell de Ministres de quinze homes del PSOE
Becerril trenca el sostre de vidre el 1981 a la UCD; Conde i Fernández, el 1988

Una persiana aixecada només a mitges. Felipe González emergeix de la finestra de la suite 110 de l’hotel Palace de Madrid amb el braç dret alçat en senyal de victòria i unint la mà a la d’Alfonso Guerra. La postal és del dijous 28 d’octubre del 1982 i serà la icona que culminarà la Transició. Després d’un primer govern d’Adolfo Suárez –imposat pel rei Joan Carles I després de la terna feta pel Consell del Regne– i d’un segon de democràtic (1977-1981) i de la breu presidència de Leopoldo Calvo-Sotelo (1981-1982), González i el seu lema Por el cambio (amb Julio Feo d’assessor electoral) conquerien una majoria absoluta de 202 diputats respecte als 350 del Congrés gràcies a més de 10 milions de vots que el convertien en el tercer president de la democràcia i el primer socialista des de la Segona República, amb llums com la universalització de drets i el salt a la UE i amb xacres com els GAL i la corrupció.

Al domicili de Julio Feo es va instal·lar abans de la nit electoral un telèfon de número 2000104 que només coneixien Guerra i el ministre de l’Interior d’UCD, Juan José Rosón, i així es va comunicar el triomf. Aquesta interioritat i moltes més, com ara la singularitat que la primera reunió del nou govern no tingués lloc a La Moncloa, sinó a l’antiga seu del PSOE (al carrer Joaquín García Morato), sense que cap assistent sospités que allò era “el govern”, són recollides a Los presidentes en zapatillas. La vida política y privada de los inquilinos de La Moncloa, per María Ángeles López de Celis, que durant 32 anys va formar part de la secretaria, amb cinc presidents espanyols.

Si bé Soledad Becerril ja havia trencat un sostre de vidre el 1981 sent ministra de Cultura amb Calvo-Sotelo, aquell primer Consell de Ministres del PSOE es va caracteritzar per la flagrant absència de la dona i va ser integrat per quinze homes: Narcís Serra, Fernando Ledesma, Miguel Boyer, Fernando Morán, José Barrionuevo, Ernest Lluch, Julián Campo, José María Maravall, Joaquín Almunia, Carlos Solchaga, Carlos Romero, Javier Moscoso, Enrique Barón, Javier Solana i Tomás de la Quadra.

“Se sentien usurpadors”

Ningú millor que l’observadora María Ángeles López de Celis per retratar amb el pinzell de la curiositat com va ser aquell canvi de paisatge intern amb el traspàs de poders de la UCD al PSOE només un any després del cop d’estat del 23-F, de la Lohapa i del segrest de la pel·lícula de Pilar Miró El crimen de Cuenca. “Durant els primers dies, un sisè sentit em deia que tots els membres, tant del govern com del nou equip de la Presidència, se sentien com usurpadors d’allò que els era aliè i que compartien una sensació d’estranyesa en ocupar aquells despatxos i els seus llocs en el Consell de Ministres. Era com si no volguessin instal·lar-s’hi, com si sentissin que s’apoderaven d’una cosa que no els pertanyia”, exposa aquesta llicenciada en psicologia que va conviure amb cinc presidents a La Moncloa. “Tothom l’anomenava Felipe, i ell sempre deia que, lluny de molestar-lo, no podia aspirar a més el líder d’un partit veritablement democràtic”, rebla.

Sis anys sense cap dona

La sobrerepresentació de la testosterona en el si del socialisme es va prolongar durant sis anys i caldria esperar fins al 1988 perquè González no oblidés la meitat de la població: aquell any s’incorporen al govern dues dones, Rosa Conde com a portaveu (venia de dirigir el CIS), i Matilde Fernández com a ministra d’Afers Socials.

Aquell primer govern de González, que es va estrenar amb l’obertura de la tanca entre La Línea i Gibraltar i l’expropiació de Rumasa a José María Ruiz-Mateos pel decret llei 2/1983, va complir la fita internacional de conduir l’Estat espanyol a l’ingrés a la UE el 1986 (la firma del tractat d’adhesió havia tingut lloc el 12 de juny del 1985). L’ingrés espanyol a l’OTAN va ser previ, el 30 de maig del 1982 i sota el govern de Calvo-Sotelo, però González va convocar un referèndum sobre l’Aliança Atlàntica el dimecres 12 de març del 1986 i, en un exercici de realpolitik que enterrava el lema OTAN: d’entrada, no, el va guanyar amb el 52,5% a favor i el 39,8% en contra. La participació, però, no arribaria al 60%. A Catalunya, el no (53,7%) derrotava el sí (46%), en línia amb el que propugnava la Plataforma Cívica Anti OTAN, liderada pel poeta Antonio Gala.

Enmig d’una creixent divisió interna entre els descamisats de guerra i la beautiful people que encarnava Boyer –casat amb Isabel Preysler–, el govern començaria a ser devorat pels escàndols de corrupció com ara els casos Ibercorp, Roldán, Juan Guerra, Cesid, Filesa... Quaranta anys després de la primera i irrepetible majoria absoluta de 202 escons, el Congrés és més plural que mai i la fragmentació ha obligat el PSOE a governar en coalició amb Podem.

“Dinamitar la cúpula d’ETA”

La gran xacra, però, va ser el terrorisme d’estat de la sigla GAL i de l’enigmàtica lletra X. “Vaig tenir una sola oportunitat a la meva vida de donar una ordre per liquidar tota la cúpula d’ETA. Abans de la caiguda de Bidart, el 1992, volien esguerrar els Jocs Olímpics, tenir una projecció universal... No sé quant temps abans, potser el 1990 o el 1989, em va arribar una informació, que m’havia d’arribar per les implicacions que tenia. No es tractava d’unes operacions ordinàries de la lluita contra el terrorisme: la nostra gent havia detectat –no dic qui– el lloc i el dia d’una reunió de la cúpula d’ETA al sud de França. [...] En aquell moment, només hi havia la possibilitat de dinamitar-los a tots [...]. Existeix la possibilitat de dinamitar-los a tots i escapçar-los. La decisió és sí o no. Ho simplifico, vaig dir: no. I hi afegeixo: encara no sé si vaig fer el que era correcte. No t’estic plantejant el problema que jo mai ho faria per raons morals. No, no és veritat. Una de les coses que em van torturar durant les 24 hores següents va ser quants assassinats de persones innocents podria haver estalviat els propers quatre o cinc anys. Aquesta és la literatura. El resultat és que vaig dir que no”, es va sincerar el ja expresident González el novembre del 2010 en una entrevista amb l’escriptor Juan José Millás a El País. Un mes després, el desembre del 2010, González tornaria a ser notícia per haver saltat al consell de Gas Natural.

El ressò de García Goena

En una macabra coincidència amb els actes pel 40è aniversari del triomf electoral del dijous 28 d’octubre del 1982, el 15 d’octubre moria Laura Martín, vídua de Juan Carlos García Goena, un objector de consciència que es va exiliar a França i que va ser assassinat pels GAL amb una bomba adhesiva sota el cotxe a Hendaia el 1987 perquè els autors del crim el van confondre amb un militant d’ETA. “Va ser un exemple de valentia, supervivència i dignitat davant la violència i, sobretot, davant molt silenci i molt poca sinceritat per la veritat en l’assassinat del seu marit per part dels GAL”, l’homenatjava la socialista basca Rafaela Romero. Casada amb Jesús Eguiguren, Romero és una veu de la consciència dins del socialisme sobre aquella etapa de silencis i d’encobriments, i així ho ha recollit en el seu recent llibre Hasta que me mates (Alberdania). “Els assassinats de Lasa i Zabala i el segrest de Segundo Marey són absolutament tremebunds [...]. És doblement reprovable, ja que arriba precisament dels que han d’establir els fonaments de l’estat democràtic [...]. Encara que la violència no fos sistematitzada, no va ser una cosa esporàdica ni excepcional. L’Estat hi hauria d’haver respost amb moltíssima més contundència de la que ho va fer al seu moment. La resposta és el que et permet mirar els violents a la cara”, raona Romero.

La consciència crítica de veus com la de Rafaela Romero contrasta amb la icònica imatge de González en què acompanyava els condemnats José Barrionuevo i Rafael Vera fins a la porta de la presó de Guadalajara i era l’últim a abraçar-los el 10 de setembre del 1998 enmig d’una concentració de 7.000 simpatitzants amb crits d’“innocents, innocents!”.

La reivindicació del llegat de l’obra de govern que va universalitzar la sanitat (a través d’Ernest Lluch) i l’educació serà el guió dels actes commemoratius de la victòria del 1982 que González i el president Pedro Sánchez protagonitzaran a Sevilla dissabte. Per a l’ocasió, l’històric dibuixant José Ramón Sánchez, autor de cartells socialistes des del 1979, recrea el cartell del paisatge amb el mar de fons i el sol emergint entre els núvols. La suite 110 del Palace no està disponible i ara dona cabuda al despatx directiu. Tota una metàfora del pas del temps.

LES FRASES CÈLEBRES DE GONZÁLEZ

El 1982 prometia 800.000 llocs de treball i el 1986 vam destruir 800.000 llocs de treball. Vaig callar per sempre i en vam crear 1.300.000
En el moment de governar, vaig aprendre a passar de l’ètica dels principis a l’ètica de les responsabilitats
L’estat de dret es defensa a les tribunes i als salons, però també es defensa des de les clavegueres i els desguassos


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

política

El PSC ja veu superat el gran escull per poder donar suport als pressupostos

barcelona
rússia

La vídua de Navalni acusa Putin de mantenir el cos com a ostatge

barcelona
estat espanyol

Sánchez es mostra implacable contra la corrupció “caigui qui caigui”

barcelona

Von der Leyen visita Kíiv per reafirmar el suport europeu a Ucraïna

barcelona
guerra a europa

Ucraïna reclama més armes per reconquerir territori i impedir que el conflicte es “congeli”

barcelona

5 ‘fake news’ de la immigració

banyoles

Com parlem de la immigració?

Banyoles
Jordi Camps
Alcalde de Vidreres

“Hem evitat quinze intents d’ocupació l’últim mes i mig”

vidreres
politica

Barcelona activa eines per fomentar l’ús del català

barcelona