“Si et mires Banyoles avui, és igual que fa setze anys”

Jo la faig ser­vir força per anar a Bar­ce­lona, sobre­tot des que estic al Par­la­ment. En vides ante­ri­ors, entre el 2007 i el 2013 em vaig tor­nar a posar a estu­diar en una excedència, i bai­xava al prin­cipi en cotxe i vaig aca­bar en Teisa, perquè per apar­car era un drama. Almenys des de Banyo­les el trans­port públic està ben resolt. Inclús algun dia he bai­xat en tren.

Vull remar­car que, dels actu­als cinc regi­dors al grup d’Esquerra tots segui­rem, però no vol dir que repe­tim posició. Quan vam plan­te­jar el pro­jecte el 2019 ja vam pen­sar que havia de ser a molt llarg ter­mini. Un dels hàndi­caps d’Esquerra era pre­sen­tar un can­di­dat dife­rents cada qua­tre anys. Hem con­so­li­dat un bon grup de tre­ball, es trac­ta­ria d’incor­po­rar una o dues per­so­nes en aquests deu pri­mers.

Toquem de peus a terra, la majo­ria abso­luta és molt difícil. Em penso que l’alcalde actual n’ha fet dues, i la dar­rera per molts vots, i nosal­tres, una el 2007. És l’objec­tiu, però penso que les majo­ries abso­lu­tes, i he estat en una de govern i en una d’opo­sició, no són bones. Cal un govern còmode.

El fet d’haver d’acon­se­guir uns vots per tirar enda­vant qual­se­vol modi­fi­cació de crèdit o un pro­jecte nou, t’obliga a par­lar-ne. Amb majo­ria abso­luta tires pel dret com una pico­na­dora, ja que no neces­si­tes els vots d’algú. Par­lar és la part més impor­tant de la política.

De fet el pro­jecte d’Esquerra Repu­bli­cana, perquè m’agrada més par­lar de pro­jecte que de pro­grama, ve de lluny. Hi vaig tre­ba­llar el 1999, quan em vaig pre­sen­tar per pri­mer cop. I ja era un pro­jecte que ja hi por­ta­ven tre­ba­llant de més temps. El posem al dia cada qua­tre anys.

L’habi­tatge, l’ener­gia, la mobi­li­tat, la vida asso­ci­a­tiva i cul­tu­ral, l’espai públic, els resi­dus, la pro­moció econòmica (indústria digi­tal, turisme cul­tu­ral, de natura i esport)… I és una obsessió meva el tema dels joves. I quan par­lem de joves, ja no par­lem de polítiques expres­ses per a joves, sinó que, en totes les polítiques que volem fer, hi ha d’haver una pers­pec­tiva juve­nil. A la llista inten­tem rebai­xar la mit­jana d’edat. El 1999 jo tenia 29 anys i ara en tinc 52. Volem reco­llir la pers­pec­tiva de jove en totes les polítiques. De fet, un jove m’haurà de relle­var a mi.

Com un titu­lar: l’habi­tatge és un pro­blema arreu i el llo­guer a Banyo­les és caríssim. De com­prar-lo, no en par­lem. Fa falta habi­tatge no només per a qui no pot pagar un llo­guer, sinó per a gent jove que neces­sita un cert tipus d’habi­tatge. De la mateixa manera que un ajun­ta­ment es plan­teja fer un pavelló o una escola, ha de tenir un parc de 200 habi­tat­ges pro­pis i llo­gar-los. No només per a habi­tatge social, sinó per a gent gran, joves, famílies mono­pa­ren­tals… El que hem vist en els dar­rers 25 anys són habi­tat­ges públics des­ti­nats a gent jove que han aca­bat sent d’emergència social.

Per a gent jove fun­ci­o­nava un bloc de pisos amb quinze o setze habi­tat­ges. Aquests habi­tat­ges que plan­teja l’Ajun­ta­ment a Can Puig són per a un seg­ment de gent amb pocs recur­sos, i és un error. L’habi­tatge d’emergència social ha d’estar dis­pers. L’Ajun­ta­ment n’ha de com­prar un cada cop que té l’opor­tu­ni­tat de com­prar habi­tat­ges ja fets. Així s’afa­vo­reix la inte­gració.

No l’ha acla­rit mai ningú. Es va inten­tar fer en l’últim cens, però això, per culpa de la llei de pro­tecció de dades, no es podia fer. És cert que a Banyo­les hi ha molt d’habi­tatge tan­cat.

La crítica que fem és sem­pre la mateixa: ni pro­jecte ni pla­ni­fi­cació, i menys a llarg ter­mini. Es va contínua­ment a salt de mata. L’exem­ple més clar d’això és la com­pra de l’edi­fici de Can Tar­ra­das, per 1 milió d’euros fa qua­tre anys, i encara avui ningú no ha dit què s’hi farà. Pre­gunta d’Esquerra en l’últim ple: per què no ens hem pre­sen­tat al Next Gene­ra­tion? Res­posta: excu­ses. La rea­li­tat és que, com que no sabíem què pre­sen­tar, no hi hem anat. Si saps cap a on vols anar, pots tenir acci­ons pre­pa­ra­des. I no en tenim. Avui, si et mires Banyo­les, és igual que setze anys enrere.

Què ha can­viat? Pot­ser la urba­nit­zació d’algun car­rer, una mica la zona de via­nants, s’ha apro­vat un pla gene­ral, però això el veí ho toca poc… No hi ha un lle­gat.

I al revés, en els últims qua­tre hi ha hagut una des­vin­cu­lació amb la comarca pre­o­cu­pant. Jo soc molt comar­ca­lista. El Pla de l’Estany és petita: onze muni­ci­pis i Banyo­les con­cen­tra tots els ser­veis i la població. Doncs ens hem des­pen­jat de la reco­llida d’escom­bra­ries, dels ser­veis soci­als i de Xaloc, la recap­tació. Banyo­les té la població, però no té el ter­ri­tori, i la comarca té el ter­ri­tori i no té població.

L’ha aban­do­nat. És incapaç de lide­rar la comarca. No entenc l’aposta per l’esport, sovint d’elit, orga­nit­zant com­pe­ti­ci­ons de pri­mera línia, com ara tri­at­lons, que aca­ben arri­bant a Espo­nellà o a Sant Miquel. Uti­lit­zar ter­ri­tori sense pre­gun­tar-li què li sem­bla o sense fer-lo partícip és un error.

Afe­gim-hi d’elit. No s’ha de ser pas un visi­o­nari per veure que Banyo­les té mol­tes opor­tu­ni­tats en el tema espor­tiu. Nosal­tres cri­ti­quem que quan es fan acti­vi­tats espor­ti­ves la gent de Banyo­les sovint acaba fent d’espec­ta­dor. Hem de posar con­di­ci­ons i ser­veis per a l’esport. Com fem que qui ve amb la família a fer dos volts a l’Estany en bici­cleta o cor­rent també es quedi a l’Estany i arribi fins al cen­tre? Hem d’uti­lit­zar l’esport i el deco­rat que tenim com a ganxo. L’altra crítica que fem és, si aquesta aposta per l’esport és tan impor­tant per a l’equip de govern, com és que l’àrea només té un tècnic i mig admi­nis­tra­tiu? Doncs molt fàcil: totes aques­tes acti­vi­tats s’encar­re­guen a empre­ses exter­nes.

Crec que la potència cul­tu­ral con­ti­nua sent-hi. Pot­ser han can­viat algu­nes coses. Aquests qua­tre últims anys són de molt mal com­pa­rar. La potència cul­tu­ral la desen­vo­lu­pen les enti­tats, algu­nes força pro­fes­si­o­na­lit­za­des, però la covid no ha aju­dat gens.

Ara ens toques el punt feble. Una de les grans man­can­ces de Banyo­les és un gran cen­tre cul­tu­ral com la Coma Cros, de Salt. Inclús l’havíem dibui­xat i situat a la coo­pe­ra­tiva agrícola….

És de la Sareb, resul­tat d’aque­lla crisi tan maleïda. Sem­pre hem dit que la coo­pe­ra­tiva és una bona opció i que urbanísti­ca­ment resol algu­nes coses… Coo­pe­ra­tiva i mones­tir han de for­mar part d’un gran cen­tre cul­tu­ral. Ja hi tenim l’arxiu. Hi podria haver una part expo­si­tiva i una part visi­ta­ble, amb el claus­tre; l’orgue, amb diver­sos intents fallits de res­tau­ració; el retaule de l’escala… La nau es podria con­ver­tir en una gran sala d’actes o d’expo­si­ci­ons; de fet, ja s’hi fa l’expo­sició de pes­se­bres… Tor­nant a la coo­pe­ra­tiva: són dife­rents edi­fi­cis, si eli­mi­nes alguna paret, aflora una gran plaça amb tot d’edi­fi­cis per a dife­rents usos cul­tu­rals, enti­tats, espais d’assaig… Però resol­dria un altre tema urbanístic, que és dotar d’una nova plaça, equi­va­lent a la plaça Major, on ja hi tenim un gran equi­pa­ment, com és l’escola de música. Doncs ima­gina’t, la con­nexió d’aquests grans equi­pa­ments t’obliga a tra­ves­sar el barri vell, de manera que des­pla­ces el cen­tre de gra­ve­tat de Banyo­les cap a Can Puig, que és un dels bar­ris més des­con­nec­tats.

Ha millo­rat molt, també s’ha de dir. Hi ha dues actu­a­ci­ons urbanísti­ques de l’època Pere Bosch, que són Cal Gene­ral i el Camp de Fut­bol Vell. Són els dos grans espais que con­vi­den a anar de l’estany cap a dins de Banyo­les. L’actual equip de govern va urba­nit­zar l’eix car­rer de la Ram­bla, car­rer de la Barca i fins a l’estany, que seria un altre d’aquests espais. El que passa és que no és tan afor­tu­nat perquè no té reg. Una de les altres crítiques que fem, i torno a la manca de pro­jecte, és la falta de visió a llarg ter­mini; és que ves de la plaça major fins a l’estany fent aquest recor­re­gut i tro­baràs que hi ha tants pavi­ments com car­rers. El pavi­ment dona un sen­tit d’ordre, cohesió i con­tinuïtat. Si tu el que vens és imatge al visi­tant, aquesta sen­sació d’ordre no hi és.

Començo pel final, crec que la política naci­o­nal ens porta a un aug­ment de l’abs­tenció. De fet, el 2019 vam anar a un 80% de par­ti­ci­pació, espec­ta­cu­lar. Ara no hi arri­ba­rem ni en broma. La gent està can­sada, desa­ni­mada, i l’espec­ta­cle dels últims temps no ajuda que la gent s’engres­qui a anar a votar. Sem­pre he pen­sat que hauré d’aca­bar pac­tant amb algú. I el pacte ve per un tema de pro­jecte, i aquí dono la pista: difícil­ment amb Junts, perquè si ells no tenen pro­jecte és difícil que el puguem casar. I dos, perquè ens pre­sen­tem com a alter­na­tiva i si som alter­na­tiva, no podem con­ti­nuar amb Junts. Aques­tes parau­les pot­ser me les hauré de men­jar. Jo pri­o­ritzo pacte i entesa, i avui he de dir que seria capaç d’enten­dre’m amb tot­hom.