“Tenim un model de ciutat humana amb serveis prop de casa per a tothom”

Molt bé, ha estat molt plàcida perquè el Jaume és una per­sona alta­ment pre­pa­rada que m’ha acom­pa­nyat com a regi­dor del grup muni­ci­pal en els últims set anys i crec que estem en les millors mans pos­si­bles per fer el salt a l’alcal­dia, que és l’objec­tiu.

És honest i tre­ba­lla­dor i té la ciu­tat al cap. En temes urbanístics és el nos­tre home, i en aquests anys ha adqui­rit conei­xe­ments de tots els altres àmbits; per tant, està pre­pa­rat per inten­tar aquest crei­xe­ment que neces­sita ERC i la ciu­tat.

Segur que hi anirà, tot i que l’avan­tatge del PSC és gran, però a la ciu­tat som l’única alter­na­tiva i no hem dei­xat mai de tre­ba­llar, tenim la capa­ci­tat de par­lar i arri­bar a con­sen­sos amb tot­hom i un model propi de ciu­tat d’ençà de vint anys.

Sem­pre diem, i de fet és collita pròpia del Jaume, que la ciu­tat física ha de ser faci­li­ta­dora de la ciu­tat humana; la manera de con­ce­bre l’espai públic i com la ciu­tat es desen­vo­lupa ha de ser pen­sat per faci­li­tar la ciu­tat de les per­so­nes, una ciu­tat humana i com­pacta on tot­hom tin­gui ser­veis a molt poca distància de casa i pugui desen­vo­lu­par-hi la seva vida, una ciu­tat pen­sada per a les per­so­nes.

Fins ara sovint ha res­post més a interes­sos pri­vats que als públics en ter­mes de desen­vo­lu­pa­ment urbanístic. No diem que el govern hagi obli­dat les per­so­nes, perquè estaríem men­tint, però en una part de l’àmbit urbanístic s’ha cen­trat més en cobrir neces­si­tats pri­va­des que no pas seguir uns cri­te­ris objec­tius per fer que la ciu­tat sigui millor per a la gent que hi vivim.

Fa anys que diem que cal plan­te­jar el debat sobre si és neces­sari créixer més, si volem arri­bar als 100.00 habi­tants o ser una ciu­tat de 83.000 o 85.000; si la res­posta és sí, després cal abor­dar de quina manera ho hau­ria de fer i cap a on. L’equip de govern ha ten­dit a fer créixer la ciu­tat en forma de taca d’oli cap als mar­ges, posant en risc alguns sec­tors de l’entorn natu­ral. Nosal­tres cre­iem que, si ha de créixer, ho hau­ria de fer cap a l’inte­rior de la trama urbana. La prin­ci­pal reserva de sòl que tenim és la caserna mili­tar i la subes­tació elèctrica d’Endesa, uns 100.000 metres qua­drats de ter­reny al bell mig de la ciu­tat que la frac­tu­ren en dues; també és una bar­rera social perquè aïlla els bar­ris de Camps Blancs, Casa­blanca i Tor­re­la­vila. S’ha de tre­ba­llar per cosir el nucli urbà de la ciu­tat. Ha estat arran de la nos­tra actu­ació al Congrés i al Senat que aquest tema s’ha mogut i s’ha assig­nat un pro­to­col d’inten­ci­ons amb Defensa per tras­lla­dar la caserna als afo­res de la ciu­tat. Pel que fa a la vari­ant per con­nec­tar amb la C-32, fa trenta anys que porta mal­de­caps en l’entrada i sor­tida de la ciu­tat.

Amb les con­di­ci­ons actu­als, no, perquè tindríem seri­o­ses difi­cul­tats per abas­tir de ser­veis la ciu­tat.

Són auto­bu­sos que no fun­ci­o­nen, que con­ta­mi­nen molt més del que ho hau­rien de fer, que no pas­sen a l’hora o no pas­sen... Són deficiències greus d’un ser­vei que cobreix molts ciu­ta­dans del nos­tre muni­cipi i també dels del vol­tant. És evi­dent que el canvi de con­cessió no ha anat bé i des de les admi­nis­tra­ci­ons com­pe­tents, sobre­tot l’Àrea Metro­po­li­tana però també els ajun­ta­ments, no s’estan adop­tant totes les mesu­res coer­ci­ti­ves sobre l’empresa con­ces­sionària perquè el ser­vei millori. Hi ha un des­con­ten­ta­ment veïnal molt gene­ral i sem­bla que l’Àrea Metro­po­li­tana ha començat a posar mul­tes a l’empresa, però encara tri­ga­rem molt a veure un ser­vei nor­ma­lit­zat.

Doncs amb molta feina de car­rer, que és el que hem estat fent en els dar­rers set anys, amb molt con­tacte i una opo­sició que hem estat fent res­pon­sa­ble i posi­tiva. Moure’s en el dog­ma­tisme i la puresa no aporta res i hem de jugar-nos-la come­tent erra­des per ges­ti­o­nar les nos­tres pròpies con­tra­dic­ci­ons, que són les dels nos­tres veïns i veïnes, però inten­tant-les con­ver­tir en opor­tu­ni­tats, com deia Joan Fus­ter.

Ha estat tota la vida fent tasca política, pri­mer com a tècnica i després com a tinenta d’alcal­dia i alcal­dessa. Va entrar-hi a mig man­dat com feien tra­di­ci­o­nal­ment els soci­a­lis­tes, és a dir, apro­fi­tant la posició de l’alcal­dia per pro­mo­ci­o­nar el nou can­di­dat. Després ha ampliat la majo­ria i res a dir, però cre­iem que res­pon molt a interes­sos de par­tit en molts àmbits i més encara d’ençà que és número 2 del PSC. No es pot qüesti­o­nar que té una dedi­cació molt gran a la ciu­tat, però hi ha una sèrie d’inèrcies i models esgo­tats que no es poden tren­car amb el mateix equip de per­so­nes. La ciu­tat neces­sita un sac­seig que només pot venir d’ERC.

A banda del tema urbanístic, sem­pre hem dit que a la ciu­tat s’ha fet bona feina en aquests temps de múlti­ples cri­sis, però ha estat atu­rar el cop, i pot­ser algun dia hem de dei­xar de fer només feina per evi­tar que la gent es quedi enrere i fer-ne per acon­se­guir que la gent pugui anar enda­vant. Evi­dent­ment l’assistència social s’ha de cobrir, però hem de ser capaços de posar les bases des dels àmbits de la for­mació, l’edu­cació i el tei­xit econòmic, perquè la gent pugui desen­vo­lu­par la seva vida.

El man­dat pas­sat va estar con­di­ci­o­nat pel procés i va ser molt tens perquè el PSC va apos­tar for­ta­ment per posar-s’hi molt de per­fil, amb la nega­tiva de l’alcal­dia d’auto­rit­zar els col·legis elec­to­rals per al referèndum i també quant als pre­sos i exi­li­ats. Aquest dar­rer man­dat ha estat dife­rent perquè ens hem tro­bat una pandèmia i aquesta tensió entre els par­tits que tre­ba­llem pel bé comú havia de bai­xar per força i ens havíem d’enten­dre per tirar enda­vant pro­pos­tes per aju­dar la gent a sor­tir de la crisi deri­vada de la covid.

No espe­ci­al­ment, però no diria que és tant l’ins­tru­ment sinó el con­tin­gut i la difusió. Els pro­ces­sos de par­ti­ci­pació que s’obren a la ciu­tat, en què nosal­tres hem insis­tit molt i enguany recu­pe­rem els pres­su­pos­tos par­ti­ci­pa­tius després de tres anys, que­den molt ama­gats en l’agenda comu­ni­ca­tiva de l’Ajun­ta­ment, no se’ls dona la sor­tida que hau­rien de tenir perquè siguin repre­sen­ta­tius d’allò que pot pen­sar la ciu­ta­da­nia. Hi ha un equip tècnic que penca molt però es veu blo­que­jat per aquesta agenda comu­ni­ca­tiva, que se cen­tra més en el que fa i deixa de fer l’alcal­dessa.

És un dels rep­tes. La ciu­tat i tot el país en gene­ral han vist accen­tu­ats molts pro­ble­mes de salut men­tal, i la gent gran és un públic que és neces­sari abor­dar per com­ba­tre la salut i que esti­gui més con­nec­tada amb el món i la ciu­tat, no només digi­tal­ment sinó també pel que fa al con­tacte físic. Però també el jovent que pateix i està patint les con­seqüències psi­cològiques greus deri­va­des de les múlti­ples cri­sis, així com les expec­ta­ti­ves de futur que hi ha a Sant Boi.

A esto­nes. Quan va escla­tar la pandèmia ens vam posar a dis­po­sició del govern i vam donar suport al pla de xoc plan­te­jat i a les acci­ons que es van pren­dre; no era el moment de cri­ti­car sinó de sumar. Després hi ha hagut coses que vam posar damunt la taula i van tenir recor­re­gut: vam ser els pri­mers que vam posar damunt la taula que de les cri­sis no era tan impor­tant com hi entres sinó com en surts, i ho havíem de fer des de la cons­trucció col·lec­tiva. Aquí sí que hi va haver molta nego­ci­ació i acord, i ens hem sen­tit valo­rats. En altres àmbits és evi­dent que no, des de coses molt mate­ri­als com és la comu­ni­cació i el pro­to­col, no assa­ben­tar-nos de coses, no aparèixer a cap mitjà més enllà de la columna men­sual al but­lletí de la ciu­tat, fins a pro­pos­tes que han topat amb una paret.

Mol­tes en l’àmbit urbanístic i en d’altres que a vega­des ens han dit que hi esta­ven tre­ba­llant però mai acaba pas­sant res. Som un grup de cinc regi­dors que fan acció política quan aca­ben les res­pec­ti­ves fei­nes al davant d’un grup de quinze regi­dors de l’equip de govern amb dedi­cació exclu­siva, i això ajuda a per­pe­tuar que les diferències siguin les matei­xes. Hi ha gent que pensa que si ets a l’Ajun­ta­ment vius d’això i fas política per­ma­nent­ment, però no és així.