“Un cop perdo la por al pare, què em podia fer por?”

Jo em despullo i és la meva història, però Ana Erostarbe recull les meves frases i emocions amb la nuesa sense morbositat pròpia d’una poeta. La frase Hasta que me mates és dura i la completaria amb para que no la mates, perquè era un acte de defensa de la meva mare i el llibre és en el fons un acte de militància i d’amor a ella i a totes les dones que han patit l’assetjament i l’aïllament que imposa el maltractador abans dels cops. Estem cansades de tanta violència. No sé com aquesta societat pot aguantar tanta violència contra la dona en totes les formes i fer tan poc. Antonia, la meva mare, va tenir algú que s’hi interposés. Quantes dones no tenen ningú que s’hi interposi i les maten o les deixen ferides de mort! Perquè et poden ferir de mort també amb la violència psicològica.

És el meu pare arrossegant per terra la mare embarassada del meu germà, sí. El franquisme també va provocar la violència amb els perdedors de la guerra d’expulsar-te de la terra i arrencar-te de la família. Ella marxa d’Extremadura i estava sola amb quatre nens, i el maltractador, com el meu pare, juga amb això, amb la dignitat de la dona, i feia l’inenarrable. I sobretot recordo la sensació de soledat i de ser com animalets maltractats per un monstre que tenia complicitat social. I al maltractament de la dona ara una part de la dreta ho vol anomenar de nou violència “domèstica”, amb el que suposa de tornar a enterrar la violència dins les parets de la llar i ser maltractada en silenci.

M’ofèn. És inadmissible no parlar amb propietat. Si tens les xifres de violència contra la dona que tens a Espanya i a Europa, i no diguem més enllà, no és una xacra, és un dèficit democràtic. No som una pàgina de successos. Ens maten pel fet de ser dones i això passa perquè hi ha una ideologia predominant culturalment i políticament que és el masclisme.

Jo sé què és la por. Perquè la por, quan és en el lloc on tu t’has de sentir segur, que és casa teva... Quan patia el terrorisme, casa meva era el lloc segur, el meu lloc de dolor, però el meu lloc segur. Però, amb la violència masclista, on estàs insegur és a casa, és demolidor, no pots respirar. Una vegada que perdo la por al pare, a mi què em podia fer por? [Fa una pausa] No vull que això s’entengui com una frivolitat, però a mi em va alterar pel que fa a la capacitat de veure com a normals coses que no ho eren. Que a Arrasate-Mondragón t’escupin i et diguin “perra socialista” ho frivolitzes i ho normalitzes fins que ho assumeixes i hi fas front. Una vegada que perds la por d’un pare que t’ha fet el que t’ha fet on hauria de ser el teu lloc segur i aconsegueixes tornar a sentir que allò és casa teva i que hi estàs segur, és un empoderament molt important. I a partir d’aquí no tens por, però això no és sa i no vol dir que hagis curat les ferides, s’han de curar. No tenir por perquè tota la vida ha estat de por i pel fet d’expulsar la persona ja deixis de tenir por, no és un procés sa. Quan ell marxa de casa, el que més recordo és poder respirar, fins als 18 anys no vaig poder respirar. Hi ha moltes Rafis que han patit violència masclista, però no totes les Rafis han tingut la xarxa social que jo vaig trobar. Soc una nena de beques i de la xarxa de protecció social i de Càritas... Quan traiem beques o les distribuïm igual entre qui menys té i qui més té, afectem també les dones que han de fugir de la violència masclista. Jo vaig tenir on anar i l’oportunitat d’estudiar gràcies a les beques. No puc deixar de sentir-me interpel·lada per la dona que pateix el mateix que jo i no té les meves oportunitats. Cal canviar el concepte de víctima: la dona en surt quan pot i no se l’ha de qüestionar, cal ajudar-la en el que necessiti. Cada dona és un món, no som estereotips de dones maltractades.

Té a veure amb el que vaig viure. No és gaire racional que, de tot el que he viscut amb ETA, el que més em preocupi és que em matin en un lloc però que no sigui portant la meva filla en aquell moment. I no menteixo: tot això em ve de l’assassinat del regidor del PP a Saragossa [Manuel García Abad] quan ell anava amb el seu fill a un partit de futbol i és tirotejat per ETA. Hi deu haver més casos i que em disculpin, però aquest em va marcar. Suposo que seria l’instint matern que no es quedés sense mare. Quan tens dolor i et demanen com l’afrontes, a ningú li agrada tenir cicatrius. Quan aconsegueixes sanar-les i et veus guapa, doncs ja no t’importa ensenyar les cicatrius i les poses al sol. Però a ningú li agrada tenir cicatrius: volen dir que hi ha hagut dolor.

No vaig entendre res i segueixo sense entendre-ho. Com es va portar Espanya amb algunes persones que eren víctimes d’ETA i que feia 30 anys que resistien... A Jesús se’l va tractar de boig, d’addicte, d’incapaç, d’ignorant... Ignorant, Jesús! Una de les persones més cultes que he conegut mai! Veure alguns dels que als mitjans d’Espanya titllaven Jesús d’ignorant seria per a un altre llibre. Els socialistes érem traïdors envers les víctimes? Els socialistes érem víctimes! ¿Hi ha una manera pitjor d’humiliar persones que han estat assassinades i insultades que sentir que et diguin des d’Espanya, el país pel qual has aguantat i has defensat les llibertats de tots, que ets un traïdor? Això em va trencar emocionalment. I al meu marit, que ha perdut amics, que ha plorat per dins com no sap ningú, que s’ha deixat la salut negociant amb ETA, perquè a ningú li agrada negociar amb qui t’ha assassinat els amics... Li ho hauríem d’agrair! I els que haurien d’agrair la tasca de posar fi al pitjor problema de la democràcia espanyola, t’insultaven. Em dol un ongi etorri. però quan una persona surt al Congrés dient que ETA existeix i que la llei de memòria és la llei d’ETA, m’ofèn, m’insulta, m’humilia i em victimitza. No entenc com és que no es posa fre a la humiliació a les víctimes. Això és en el Codi Penal. Si a mi, que no hi he perdut cap familiar directe, em passa això, imagini’s què deu sentir qui hi ha perdut un ésser estimat... Que en lloc de gràcies et diguin traïdor... Espanya és molt poca pàtria per a alguns supervivents de la violència d’ETA i és molt poca pàtria per a tant dolor.

Ara ho puc explicar, que Jesús perdia els telèfons i que un dia truco al telèfon del procés de pau i em contesta una dona en francès perquè se l’ha deixat en un quiosc quan comprava els diaris. Sembla de Mortadel·lo i Filemó, sí. Va ser l’entestament de voler la pau que tenien un basc i un president, José Luis Rodríguez Zapatero. I a partir d’aquí, qui vingui al darrere que empati amb ells si pot.

Quan hi ha el canvi d’interlocutor, Jesús em va despertar a les quatre de la matinada per dir-me: “No m’agrada. Ha vingut a trencar. Volarà Madrid.” I és el que fa el 30 de desembre del 2006 a la T4. Jesús li va dir que passaria la vida a la presó i Thierry li diu allò de “tu ves comprant sis corbates negres per anar a funerals”. Això, Jesús s’ho va agafar com una cosa personal, per la família i pel partit. Alfredo Pérez Rubalcaba ens deia que era l’avís que colpejarien fort. I estant a Arrasate-Mondragón repartint roses, a 600 metres assassinen un amic meu sense escorta, Isaías Carrasco. Em va costar assumir-ho, em vaig sentir culpable i va ser el pitjor dia de la meva vida. Van matar el meu amic perquè eren uns covards i sabien que no portava escorta i que anava a treballar i sortia a les dues. I el que volia l’assassí era matar-lo i tornar a classe a estudiar medicina, que és el que va fer l’assassí de Carrasco. Aquest, lluitador pel poble basc? Ho era qui va rebre els cinc trets! L’anàlisi era aquesta i sé que no en tinc la culpa, però és impossible no desestabilitzar-te en un dia així.

És inevitable, passes molt de temps junts. Jo no idealitzo ningú, només dic que la participació política d’Arnaldo Otegi va ser especial per posar fi a tot això. Sense Arnaldo això hauria durat molt més i hauríem perdut més gent a mans dels assassins d’ETA. I això s’ha de reconèixer. I si no s’entén, puc explicar-ho. I això no és idealitzar. La crítica que rebi per això la dono per rebuda. Hi ha molt de temps compartit, ell segueix en política... Ell no es retirarà mai. Amb la seva família, en un determinat moment en què ningú ens entenia, ni els seus l’entenien a ell ni els nostres a nosaltres, es forja una relació inevitable. És la frase d’El olvido que seremos, d’Héctor Abad Faciolince: “Aquellos a quienes los güelfos acusan de gibelinos, y los gibelinos acusan de güelfos, esos tienen razón.”

Alfredo era ministre de l’Interior i sempre posava els problemes sobre la taula i la falta de companyia del PP era assumida. Més o menys sabíem que si hi havia èxit seria l’èxit de tots, com així ha estat, i que si hi havia errors la responsabilitat cauria sobre qui estava en primera línia. No crec que ni Zapatero ni Alfredo fossin els responsables del lapidament polític i mediàtic de Jesús Eguiguren a Madrid. Que potser no va alçar suficientment la veu? Bé... Però Alfredo va seguir trucant a Jesús i parlant amb ell fins al dia que va patir l’ictus i es va morir. Alfredo era així, un enredador meravellós. La responsabilitat era d’altres. Recordo tertúlies a la SER en què Jon Juaristi, que no es va quedar a Euskadi com ell, lapidava Eguiguren. Jesús sempre diu que el PSOE és un partit d’estat i no podia estar per allò menor i jo discrepo, i no van alçar la veu per ell. El contrast era molt salvatge: la llum s’encenia a les grans avingudes i a casa nostra es va apagar. En el cas de Jesús, em resultava incomprensible que Espanya es comportés així amb ell, per això dic que Espanya és molt poca pàtria per a un patriota com ell.

A Jesús sempre l’he vist patir molt per les violències, i no és violent. És una ànima emocionalment danyada i un bon home.

La solidaritat amb els Carrasco va durar el que va durar la manifestació. La seva filla Sandra va perdre les amigues. Sempre admiro Catalunya perquè té un debat sobre la integració que és saníssim, i a Euskadi s’ha presumit que som perfectes i que la integració ha estat perfecta. I la meva visió no és aquesta, però, a diferència de Catalunya, aquí ho amaguem tot sota la catifa i el dia que l’aixequem... A Sant Sebastià no visc en un lloc de batasunos i a mi els veïns se’m queixaven que, per culpa de l’inhibidor contra els explosius, ells no podien pujar i baixar bé la persiana de la finestra amb el comandament a distància. L’autocrítica és per a l’esquerra abertzale i per al PSE i prou? Ningú més ha de fer autocrítica? Hauria durat tant ETA sense tants silencis? El pitjor és qui calla i no és per por: per por pots callar, però sense por? I sé els problemes interns que ha tingut un representant de l’esquerra abertzale per haver anat a un acte en memòria de Carrasco, això no és gratis per a ells.

Sí, ens citem a través de Josu Elespe. Jo vaig veure als seus ulls i en la seva actitud i en les seves paraules... no el perdó, perquè jo no perdono i hi ha coses que són imperdonables i no té sentit parlar de perdó, però el meu dolor pot conviure amb Ibon Etxezarreta sempre. Perquè és el més sincer que he vist jo en el procés de reconeixement del dany causat com a membre d’ETA i crec que és tractat injustament. Ha tingut una participació en l’episodi de Maixabel Lasa. Maixabel fa un exercici potent de donar-ho a conèixer, però també és potent la participació d’ell. “Te n’has penedit, has pagat amb anys de presó. Segueix amb la teva vida i intenta portar el que has fet com puguis”, li va dir Jesús. En el fons ell ha de viure amb això, i jo no. I si ho reconeix, et genera empatia.

És que Laura Martín ha mort sense conèixer la veritat! El silenci amb el GAL no va ser només del PSOE, va ser també d’IU, del PNB... Aquí van callar tots. Es veia que passaven coses rares més enllà de la frontera... I qui va parlar? L’autocrítica jo la faig. I d’aquí ve el meu enuig amb Felipe González. Jo no tinc proves que Felipe González hi fos, però sabent que s’ha fet sota el seu govern no es pot permetre certes declaracions. Perquè la violència exercida per l’Estat és el pitjor, l’Estat està per protegir-te. Mai podré justificar que hi hagués una violència organitzada i silenciada per part de l’Estat, llavors què et queda? No és només que perjudiqui la legitimitat de la lluita contra ETA, és doblement greu. A mi Txeroki no tenia obligació de protegir-me. L’Estat, sí.

Sí. Com passa en tots els conflictes... Qui sosté la vida i les famílies quan es mata? Han mort moltes menys dones a mans d’ETA i potser són menys les dones assenyalades per ETA, però la tasca femenina de sostenir la vida i les famílies que han fet les vídues i filles... La vida se sosté per elles. Per a elles, l’acció-reacció no és agafar la pistola, sinó evitar el dany i reparar el dany, i sabem el que és perquè ens quedem cuidant el dany. Si passés als homes, ho aprendrien, hi són a temps. L’aportació femenina a sostenir la vida està poc reconeguda. La memòria s’escriu encara en masculí plural, però ja hi arribarem.