Política

JOAQUIM NADAL

CONSELLER DE RECERCA I UNIVERSITATS

“Seria un element dissuasiu que jo fos a la taula de diàleg”

“Estic molt bé fent la meva feina aquí, no m’hi veig repetint escenes que ja he viscut en altres taules”

“La llei de la ciènciaés un desmentiment rotund al filibusterisme parlamentari; anem donant mostres que hi ha elements per demostrar que hi ha un govern que governa”

En el passat van haver-hi rectores, i estic convençut que n’hi tornaran a haver i com més aviat millor
Al voltant d’un 70% del graus es fan en català, cosa que no passa en els màsters, en què cau bastant
Em sento molt còmode en els debats del govern en què participo, no hi veig discrepàncies majors La voluntat política és que la matrícula de les segones carreres s’equipari al preu de la primera
La llei de la ciència busca harmonitzar universitats i centres de recerca, hem de soldar els dos mons

Aquesta entrevista es va realitzar dijous, l’endemà que s’aprovés la llei de la ciència, la primera que té Catalunya i que va obtenir el suport de tots els grups parlamentaris, a excepció de la CUP, que s’hi va abstenir, i de Vox, que hi va votar en contra.

La llei de la ciència s’ha aprovat amb un consens molt ampli, sorprenent fins i tot.
Sorprenent no, perquè havia estat molt treballada, molt participada. És una llei que té l’origen fa quatre o cinc anys i ha tingut el seu recorregut, en el qual hi ha hagut la capacitat i el temps de sedimentar coses, introduir modificacions, fer transaccions amb els grups… El vot a favor d’ERC, Junts, PSC, comuns, PP i Ciutadans suposa un amplíssim consens.
És la llei que li cal a Catalunya?
Crec que sí pel que fa al món de la ciència i el coneixement. Primer, perquè en defineix una arquitectura, ja que és molt universal, molt oberta. Busca flexibilitat, busca camins que facilitin el món de la recerca i el món de la docència, busca harmonitzar universitats i centres de recerca, i grups de recerca en les universitats. Si en algun moment hi havia hagut una bifurcació entre la recerca representada pels centres de recerca i la recerca que es fa a les universitats, ara hem de tornar a soldar el món de la recerca i el món de les universitats, perquè no hi ha recerca sense universitats i no hi ha universitats sense recerca. D’altra banda, crec que es creen unes condicions per tal que pressupostàriament, en els anys successius, es produeixin avenços i hi hagi millores sensibles en el terreny de la coordinació, primer en l’àmbit governamental i després en altres. La creació de la Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació serveix perquè es vegi la transversalitat de les inversions en recerca dels diferents departaments de la Generalitat. És veritat que la major part pivota entorn del Departament de Recerca i Universitats, seguit bastant a prop pel de Salut, i dels altres en proporcions molt menors. Però tots, poc o molt, inverteixen en recerca.
Quina recerca fan els departaments de Territori, Justícia o Interior, per exemple?
Per exemple, Territori fa polítiques de paisatge i d’urbanisme, definició d’estudis territorials, projectes d’investigació en l’àmbit de l’Institut d’Estudis Territorials de Catalunya, de l’Observatori del Paisatge… tot això, o és coneixement en recerca bàsica o és transferència. En tots aquests camps hi ha un camí per córrer.
La llei preveu l’increment d’inversions, de contractació de personal investigador i de places ICREA. Tot plegat servirà per reduir la precarietat i retenir el talent o faltaran coses?
Falta sobretot desplegar i aplicar la llei, i s’ha de dotar econòmicament. Probablement fem tard perquè això passi en el pressupost del 2023, tot i que hi ha algun gest que ja indica per on van les coses. Però hem de treballar perquè hi hagi, per exemple, un pla quadriennal que empari la llei, que reculli les previsions del Pacte Nacional de la Societat del Coneixement, que reculli les previsions de la llei de la ciència i que permeti increments significatius de les partides pressupostàries dedicades a recerca i a les universitats. Crec que s’ha de dotar, però la situació de precarització dels professors associats és de tal magnitud que calen uns factors de correcció molt potents perquè les universitats tinguin l’oportunitat de promoure associats i lectors. Que comencin a tenir un esglaonat de la carrera professional laboral o funcionarial i que a partir d’aquí es comencin a crear plantilles no amb una base enorme molt mal pagada, sinó amb una piràmide que vagi definint diferents estadis de la carrera professional dels joves que entren a la carrera professional de la universitat i que estan condemnats a passar-se anys picant pedra per molt pocs euros.
El problema és que la carrera professional és massa llarga, o que falta finançament?
Falta finançament, i un cop n’hi hagi les universitats han de definir una política de personal, han de pagar millor al professorat incipient i han de començar a entrar en una etapa de requalificació del professorat.
Suposo que en la reunió que va fer amb els rectors en prendre possessió li van posar sobre la taula el tema del finançament.
Els rectors van posar sobre la taula diverses coses. Una, la més peremptòria, és la factura de l’energia, que té una implicació pressupostària. Primer m’han demanat cobrir les necessitats més elementals i després ja pujarem.Cadascú té una problemàtica particular. La UAB, per exemple, té un campus enorme que va néixer del no res i té una factura de cinc milions d’euros per fer el manteniment.
Què farà el govern per ajudar a pagar l’increment energètic?
Tenim un mecanisme de correcció de l’increment del preu per la contractació conjunta a través del Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya, que ja havia donat grans resultats en el contracte anterior, perquè l’energia que pagaven les universitats era molt barata. Ara que el preu es multiplicarà per quatre, el concurs l’abaratirà un 10%, i una gestió complexa de les puntes del preu de la llum hauria de permetre que això baixés més. Com s’ha fet amb escoles i hospitals, les universitats hauran de rebre una compensació econòmica per poder fer front a la major part o a la totalitat de l’increment de la llum.
Això dependrà del pressupost de la Generalitat, si n’hi ha?
Dependrà dels fons de contingència, que vindran de previsions que són més conjunturals.
L’any passat es va augmentar el pressupost a les universitats.
I es continuarà augmentant, tant pel que fa a les inversions com a la flexibilització i la desprecarització dels professors associats. No tinc encara el percentatge, però crec que serà per sobre del 10%. També crec que hi haurà millores sensibles, que des del punt de vista dels rectors mai seran suficient. Jo, després d’haver dirigit un centre CERCA i d’haver-me reincorporat a la vida activa universitària com a catedràtic, puc veure el punt de vista de les universitats i del departament. Les universitats tenen raó a demanar més diners, perquè des de la crisi del 2008, i sobretot des del 2011, les retallades van fer baixar en picat la seva capacitat inversora. Ens estem acostant a una política que portarà a recuperar nivells de fa més de deu anys.
Un altre repte és incorporar el sector privat al finançament.
En aquest sentit hi ha molta feina a fer, i no sempre la legislació estatal hi ajuda. La llei de la ciència preveu una mena de consorci de mecenatge que ha d’ajudar que en l’àmbit de la recerca les empreses privades puguin participar. El que passa és que, pel que fa a les característiques de l’economia catalana i als hàbits i facilitats fiscals del nostre sistema, la gent i les empreses que tenen o que guanyen diners no ho tenen fàcil per ser generoses.
Tindrem pressupost català aprovat aquesta setmana?
Si m’haguessis fet la pregunta sense la cua final t’hauria dit que sí. Si la cua final mana, t’he de dir que no ho sé, però estic convençut que a curt o mitjà termini tindrem pressupostos.
Amb el PSC o amb Junts? O amb tots dos?
Primer, com ja s’ha vist, amb els comuns, que ja se sap que no sumen prou. Després, amb Junts i PSC el govern treballa per aconseguir el màxim consens possible, i tots estan convidats a la taula fins a l’últim moment. Qui s’hi asseurà i es menjarà les postres, ja ho veurem.
És aquest pressupost la qüestió de confiança que no ha convocat Aragonès? Si s’aprova, el govern té corda per a estona?
Jo no ho plantejaria així. Va haver-hi un moment, en una llei d’estadística molt al principi d’aquesta etapa governamental en què participo, que Junts va fer un avís al Parlament i va dir ‘no teniu majoria, us tombarem algunes lleis’. I en van tombar una. I van endarrerir el decret per a l’increment de les aportacions econòmiques al Departament de Salut, que ja està resolt perquè s’ha aprovat en l’últim ple. La llei de la ciència seria un desmentiment rotund al filibusterisme parlamentari. Seria tot el contrari: aquest país necessita consens i grans acords, la gent n’està tipa, de picabaralles estúpides entre partits, i espera confiança, un govern que governi... Doncs anem donant mostres que hi ha elements per demostrar que hi ha un govern que governa. Uns pressupostos aprovats ajudaran en aquesta direcció? Segur que sí. Ara, l’horitzó cronològic d’aquest govern, és clar? No, depèn de moltes coses. De moment tenim unes municipals a sis mesos vista, i després ja ho veurem.
Seran decisives amb vista al futur de la legislatura?
Sí, tot i que, com deies en la pregunta, si hi ha pressupost és veritat que el govern té més marge, perquè el marge que suposa la pròrroga es desplaça un any.
És a dir, ens n’anem a com a mínim un any més.
No ho sabem, jo no ho afirmo. Fixa’t, jo m’he embarcat en aquesta aventura sabent a benefici d’inventari que el meu horitzó cronològic en el govern era incert. Però aquesta és una incertesa que a mi ja em va bé perquè m’estimula, m’entens?
Vostè i els consellers Campuzano i Ubasart són la cara del “govern del 80%”. Com es reflecteix això en les reunions? Els que no són d’ERC participen en peu d’igualtat en els debats més ideològics, o en queden al marge? Se senten alineats amb les tesis d’ERC?
En les reunions del Consell Executiu hi regna un gran clima de confiança, i tots els consellers hi intervenim en peu d’igualtat, defensant cadascú els seus temes o opinant sobre els dels altres sempre que convé o en el torn obert de paraules. Els debats dins dels governs no sempre són predominantment ideològics, són pragmàtics, de polítiques concretes i plausibles, que la gent pugui entendre. Amb un missatge que ara començarem a veure, que és que el país miri endavant perquè el futur és a les nostres mans. En aquest sentit, jo em sento molt còmode en els debats en què participo, no veig discrepàncies majors en els temes que es tracten i que debatem, i d’altra banda alguns dels passos que s’estan fent crec que s’estan fent en la direcció adequada.
Com per exemple la proposta de l’acord de claredat?
L’acord de claredat se situa com un instrument. Però des del meu punt de vista, els indults, la reforma del Codi Penal amb la sedició, la malversació... la suma de totes les peces marca un horitzó d’un trencaclosques que era molt complex, amb passos endavant positius per al conjunt de la ciutadania, no per a uns quants. Pensant a mitjà i llarg termini, un acord de claredat podria permetre una consulta acordada en els termes en què s’ha plantejat tantes vegades. Que aquest és un govern de base àmplia és un missatge que el president ha repetit moltes vegades, ell diu que vol governar per a la Catalunya sencera, i això està molt a prop del manifest d’Òmnium a favor del 80%, que vaig signar quan jo era una mena d’independent en un horitzó sideral. Al voltant del dret a decidir hi ha una majoria àmplia que es pot articular molt més enllà de l’horitzó estricte de les organitzacions civicopolítiques o dels partits polítics que pensen en la independència.
Els socialistes han reiterat que no hi haurà referèndum d’autodeterminació, però fa deu anys, quan vostè hi militava, el PSC sí que hi estava a favor. Què el pot tornar a moure cap a aquelles posicions? O és impossible?
Això jo ja no ho sé. Sé com eren les coses quan jo hi militava i sé com van evolucionar quan vaig deixar de militar-hi, i ara m’ho miro amb un punt de distància i d’escepticisme. Però quantes vegades no hem vist que hi ha una gran distància i una enorme contradicció entre les paraules i els fets? És a dir, hi ha dirigents del PSOE que necessiten posar-se la bena abans de la ferida i carregar fort contra tot el que signifiqui acords amb el govern de Catalunya a través de la taula de diàleg? Sí, això passa perquè hi ha barons que discrepen, i les veus profundes de la dreta i l’extrema dreta atabalen, i hi ha qui creu que aquest no és un camí adequat.
Vostè podria integrar la taula de diàleg com a membre del govern. El seu passat en el PSC seria un element a favor o en contra?
Crec que seria un element dissuasiu.
És a dir, millor que no hi sigui.
Sí, jo estic molt bé fent la meva feina aquí, i intentant repetir escenes que ja he viscut, no a la taula de diàleg sinó a la taula on discutíem sobre les infraestructures o els traspassos, com la comissió de transferències, ara no m’hi veig.
Ha triat Quim Nin, destacat militant del PDeCAT, com a número 2. Per què? Per la mateixa filosofia d’anar sumant el 80%?
La meva tria de Quim Nin, alcalde d’Albinyana i fins fa una setmana vicepresident de la Diputació de Tarragona, com a secretari general del departament ha estat no per raons polítiques de pertinença a un partit sinó pel seu coneixement de l’administració. Ell té un recorregut, sobretot en l’àmbit de Presidència, amb diferents presidents i consellers, que li dona un ampli coneixement que a mi i a la conselleria ens va molt bé. Que resulta que és, en la seva condició de president del consell nacional del PDeCAT, el que Josep Rull és a Junts? Doncs és circumstancial des del meu punt de vista. Però que el PDeCAT hagi defugit clarament les temptacions reiterades que Junts deu haver fet per desmantellar tots els espais convergents que no s’articulin al voltant de la majoria de Junts, per a mi té un valor afegit.
El govern del qual vostè forma part es defineix, entre altres coses, com a feminista. Com es trasllada aquesta política a la seva conselleria?
La llei de la ciència té tot un apartat que suposa una estratègia de gènere en la política de ciència a Catalunya. Això vol dir que hi ha una orientació clara a assegurar una tendència cap a la paritat. La paritat en el camp de la ciència no es decreta, s’aconsegueix creant les condicions perquè allò que fins ara ha penalitzat la feminitat no la penalitzi. Per què predominen catedràtics i no catedràtiques?
Ara no hi ha cap rectora a les universitats catalanes, la primera foto que s’hi va fer va ser molt comentada.
Qui tria els rectors? El govern? No, la comunitat universitària. Busquem, llavors, la manera perquè l’univers de candidats i candidates possible tendeixi a igualar-se, i que d’això es desprengui un major nombre de rectores. En el passat van haver-hi rectores, i estic convençut que n’hi tornaran a haver i desitjo que com més aviat millor.
Potser el problema és que hi ha menys catedràtiques que catedràtics.
És clar, aquest és el problema. Ha d’haver-hi un procés d’igualació que tendeixi a eliminar els obstacles que impedeixen que la dona accedeixi a llocs de responsabilitat i influència en l’àmbit de la recerca en igualtat de condicions a les de l’home.
Un dels problemes és a la base, on les nenes es limiten l’accés a les carreres tecnològiques perquè diuen que les matemàtiques són molt complicades. Què hi pot fer el departament?
Una política d’estímuls tant en la secundària com als inicis de la universitat a poc a poc anirà donant resultat. També els premis de Recerca Jove, els premis Joan Roget, la política de beques... Tot hauria d’orientar-se a definir un horitzó millor en aquest sentit. Jo he estat un fatal estudiant de matemàtiques perquè vaig tenir fatals professors de matemàtiques. Si m’hagués trobat bons professors potser hauria fet econòmiques en comptes de lletres. Aquesta negació per les matemàtiques s’ha anat corregint, però encara ara ens apareixen dades sobre nivells baixos en la selectivitat.
I en les competències bàsiques. Cal llavors millorar la formació del professorat?
Jo no diré que hem de millorar això, sí que hem de millorar aspectes tècnics que s’han d’identificar. És a dir, per quina raó quan Europa avalua els nivells de coneixement de les competències avalua molt negativament en matemàtiques els alumnes d’aquí? En part perquè allà se segueix pensant en la geometria i aquí no. O igualem els paràmetres de les proves o és veritat que nosaltres neguem en la formació una part d’allò que Europa segueix exigint. Trobar el desllorigador de per què passen algunes coses pot ser un precipitant de noves fórmules.
El PP defensa una única selectivitat arreu de l’Estat, fet que envairia competències autonòmiques. Què li sembla aquesta selectivitat i el retard en la seva aplicació?
Nosaltres ens estimem més fer-ho sense presses. Que això s’endarrereixi un any vol dir que continuarem un any més en els termes que hem estat fent fins ara. I com que el que hem estat fent fins ara era raonablement acceptable, des del nostre punt de vista, no es produeix un gran daltabaix. Ho assumim amb normalitat i crec que no hem d’entrar més enllà en un judici sobre els intents de reforma de la selectivitat.
Li pregunto pel català a la universitat. Com es pot fer perquè sigui vehicular, per augmentar-ne l’ús social i acadèmic?
Amb la llengua catalana passa una cosa que exigeix una reflexió profunda. Per exemple, com és que hi ha un retrocés de la filologia catalana tant en l’ensenyament presencial com a distància? La UOC veu que cau per sota de la mitjana del que seria raonablement exigible el nombre d’estudiants de filologia catalana a distància. Això no farà que la suprimeixi tot i la temptació economicista.
Als instituts és una de les especialitats amb més falta de professorat.
La contradicció entre els matriculats en filologia catalana a la universitat i les necessitats del sistema és molt evident. El judici que mereix el conjunt del sistema universitari de Catalunya en l’àmbit de la docència en els graus és bastant acceptable, perquè al voltant d’un 70% es fan en català, cosa que no passa en la mateixa proporció en els màsters, on cau bastant. Que tot això ha de millorar? Segur. Que s’ha de fer amb un pla d’estímuls de l’ús de la llengua catalana que ajudi que rebre una classe en català, o fer treballs de fi de grau i de màster en català sigui considerat un valor afegit? Això és que el que intentarem amb el pla d’enfortiment del català, i en això estem treballant. El Consell Interuniversitari ha creat una comissió permanent i mecanismes d’estimulació de l’ús del català.
Es parla molt de la necessitat de formació al llarg de la vida però es penalitza fer una segona carrera, amb una matrícula un 40% superior a la primera.
Per què es penalitzava, cosa que a partir d’aquest any no es farà, les matrícules d’honor dels cicles formatius a l’hora de tenir matrícula gratuïta, quan per a un alumne de batxillerat sí és gratis?
Una altra injustícia.
Sí, i això ho corregirem ara. La voluntat política és que la matrícula de les segones carreres s’equipari al preu de la primera dins d’aquesta legislatura, si aquesta és normal. Entenem que la formació continuada al llarg de la vida, la formació dual, les segones i terceres carreres, la col·laboració de les empreses i indústries en els doctorats industrials… tot això forma part del ventall al qual s’han d’obrir les universitats si volen demostrar la seva utilitati si volen desmentir els auguris catastrofistes d’algun professor que diu que s’hauran de tancar universitats. Jo crec que no, sobretot si són capaces d’adaptar-se a una demanda canviant. Els apocalíptics no sempre ajuden.
Es continuarà rebaixant el preu de graus i màsters?
Ho hem d’anar mirant, però ha de quedar clar que cada mesura que es pren en aquest sentit es paga; el govern ho compensa a cada universitat perquè des de la normativa general se’ls detreuen ingressos propis. Per això no es pot fer tot de cop.
Vostè repetiria com a conseller en una nova legislatura, o el seu compromís és només aquesta?
Primer vull saber quant dura aquesta i com van les coses. Plans de futur se n’han de tenir sempre, perquè com s’ha demostrat amb la llei de la ciència, seria cometre un pecat d’orgull que algú se l’atribuís en exclusiva. Al seu voltant hi han transitat com a mínim quatre consellers si no cinc, si comptem Mas-Colell en els orígens, i uns quants secretaris d’Universitats més quan no era una conselleria. Jo ara vinc de la presa de possessió de Francesc Xavier Grau com a gerent de l’AQU, que va ser secretari d’universitats i rector de la URV, i tot que ningú l’ha citat va tenir un paper d’impuls inicial de la llei de la ciència. Per tant, la continuïtat institucional atorga valor a la votació de la llei, sempre que tots els actors que hi van participar estiguin en disposició de reconèixer que a cadascú li’n toca una part, però que no és exclusiva de ningú.
Vostè forma part d’una generació de polítics més grans que molta gent donava per amortitzada, però en els últims anys han aparegut Ernest Maragall o ara Xavier Trias a Barcelona, arreu del món un Biden, un Lula... Es torna a reconèixer la validesa de l’experiència en política?
Espero que sí, jo soc un jubilat que he fet un parèntesi en la meva vida de pensionista per dedicar-me al sector públic, però diria que estic en plenitud de facultats, i si mai noto o algú em fa notar que n’estic perdent, serà el moment que ho hauré de deixar. Avui dia estem acostumats a jugadors de futbol que fa 20 anys segur que ja s’haurien jubilat, perquè passen dels 30 i s’acosten als 35. Doncs en comencem a tenir que en tenen 37, 38 o 40 i segueixen en actiu. A la política també passa. Trias o Maragall són més grans que jo, però si ho voleu dir de manera solemne, el meu model de polític en actiu d’una edat avançada és François Mitterrand.
Que va morir fa uns anys...
Vull dir a quina edat va ser president de la República francesa: amb 80 anys. Amb 80 encara n’era.
En contraposició també tenim una generació de polítics amb edats precoces que no es veien fa uns anys, el mateix president Aragonès n’ha complert 40 ara.
La Laura Rosel en una entrevista televisiva li va fer notar ‘ja sap vostè que acaba de nomenar un conseller que quan vostè va néixer ja era alcalde de Girona?’ Però aleshores, a quina edat va ser alcalde de Girona aquest conseller que ara és un pensionista? Als 31 anys. Per tant, quan em fan opinar sobre els joves en la política he de recordar la meva pròpia experiència, i que en part el càrrec també ajuda a fer la persona. Afegir a una edat jove la condició d’alcalde amb la interlocució amb la ciutadania introdueix un valor afegit de proximitat. Això fa que la gent digui ‘vull anar a demanar feina a l’alcalde, o a demanar-li un pis...’ I diem ‘ei, això no és de la meva competència però ja us ajudarem’. Amb el president que és molt jove també passa això: que el càrrec també farà el president.

Ve de la plana anterior



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Kenya

El cap de l’Exèrcit mor en un accident d’helicòpter

Barcelona
país basc

L’Audiencia Nacional tramita una denúncia contra Otegi

barcelona
escòcia

Acusen el marit de Nicola Sturgeon de malversació de fons

barcelona
Pròxim Orient

Els EUA veten l’admissió de Palestina com a membre de ple dret de l’ONU

Barcelona
Estats Units

Descartat un segon jurat del judici contra Trump a Nova York

Barcelona
política

L’Estat descarta que el Suprem actués amb “directrius”, al judici a l’1-O

BARCELONA
polònia

Detenen un home acusat de planejar un atac contra Zelenski

barcelona
Canvi Climàtic

Escòcia renuncia a reduir les emissions un 75% el 2030

Barcelona
unió europea

Brussel·les proposa un acord de mobilitat juvenil amb el Regne Unit

barcelona