ÒSCAR VALDÉS
INDEPENDENTISTA VÍCTIMA DE LA REPRESSIÓ
“Estic desesperat, no trobo solució al meu cas”
La sensació que tinc en aquests moments és que m’han robat la feina
Em vull reunir cara a cara amb el ministre Grande-Marlaska i que em digui per què no puc treballar a l’aeroport
Aquesta entrevista vol ser un crit de desesperació, un reclam a qui ho llegeixi, un cop de mà a un home que ho està passant molt malament, víctima d’una de les situacions més injustes patides per un membre de l’independentisme català.
Com se sent?
Estic desesperat. Veig que passen els dies, les setmanes, els mesos i no trobo solució al meu cas.
Recordi als lectors quin és el seu cas.
El novembre passat, quan feia cinc dies que treballava per a Ryanair a l’aeroport del Prat, amb un contracte indefinit i amb una feina molt interessant i en la qual em sentia molt bé, em van rescindir el contracte.
I no va ser pas perquè vostè fos un mal treballador...
El que va passar és que Aena no volia tramitar l’acreditació perquè jo pogués treballar a pistes.
De la nit al dia, vostè passa de la gran il·lusió d’haver trobat feina a la decepció d’un acomiadament injust.
Sí, a més d’haver trobat una feina que m’agradava, ja que per a mi era com un somni treballar a l’aeroport, hi ha les circumstàncies de la meva edat: tinc 53 anys i no és fàcil trobar una ocupació.
El motiu pel qual Aena li denega el permís per anar a pistes és molt sorprenent.
Tot això ve del fet que al novembre del 2019 jo era al tall de la Jonquera, em van identificar i em van processar.
Què hi feia, a la Jonquera?
Se’m va identificar de manera ridícula i absurda. Jo no feia res, era dins del meu cotxe, al carril dret de l’autopista, i em vaig trobar envoltat de guàrdies civils.
Com vostè, 200 persones van formar part de la macrocausa de la Jonquera, que es va acabar arxivant. En el moment de l’arxivament, què va pensar?
Va coincidir que just quan estava a punt d’entrar a treballar a Ryanair, va sortir la notícia de l’arxivament. Aleshores vaig sentir un alliberament.
És a dir, en aquell moment vostè tenia dues bones notícies: la feina i l’arxivament judicial.
Jo estava tan content que ni m’acabava de creure que hagués trobat aquesta feina de Ryanair, amb contracte indefinit, bona jornada laboral i vinculada a la meva afició de viatjar, que sempre que he pogut ho he fet.
En canvi, ara la truita s’ha girat i ha passat a no tenir feina i a continuar tenint problemes amb la justícia.
Quan recursos humans em va dir que m’havien de rescindir el contracte, els vaig preguntar la raó i no ho sabien. Pel que em van dir, Aena no podia dir-ho per la protecció de dades.
Aquí comença el seu viacrucis per esbrinar d’on venia la prohibició a la possibilitat de treballar.
Vaig anar a veure els d’Aena i em van dir que l’única cosa que podien explicar és que venia del Ministeri de l’Interior. Aleshores vaig començar a lligar caps i a deduir que venia d’això, però el que no esperava que em diguessin és que des de l’any 2020 jo era una persona investigada. Ho trobo tan desmesurat! No sé què volen investigar en el meu cas, perquè jo no he fet res de res.
El primer que intenta vostè és resoldre el tema del bloqueig policial.
Jo vaig ser sincer amb la Guàrdia Civil. Els vaig explicar que havia participat en el tall de la Jonquera i ells em van dir que havia de demanar un document al jutjat per assegurar que això estava arxivat. L’advocada d’Alerta Solidària em va dir que hi havia el risc que per un recurs de la fiscalia no arribessin a esborrar-me com a persona investigada.
I això és el que ha passat?
Sí, encara figuro com a persona investigada, encara tinc antecedents policials i per això no puc treballar a les pistes. La Guàrdia Civil em va dir que havia de presentar un paper del Ministeri de Justícia per acreditar que no tinc antecedents penals, i el vaig presentar a Sant Andreu de la Barca, amb un document del jutjat de Figures que assegurava que s’havia arxivat i que hi ha recurs de la fiscalia.
Papers i més papers que de moment no li han servit de res.
Vaig presentar això l’1 de desembre i ara fa quinze dies vaig rebre una notificació de la policia judicial de Madrid en què se’m diu que tinc tres mesos per presentar la documentació per demostrar que el meu cas s’ha arxivat definitivament.
Arxivament definitiu que encara no hi és.
No, encara no...
Per tant, vostè està atrapat.
Estic ancorat, bloquejat en aquest punt.
I la feina, perduda definitivament.
En un principi, des de recursos humans em van dir que arreglés el problema, que m’esperaven, però van passar dies i setmanes i Ryanair va haver de cobrir aquesta vacant, i això ho entenc.
A banda dels passos administratius, què més ha fet per intentar arreglar aquesta situació injusta?
He trucat a totes le portes possibles. Primer vaig anar a Girona per explicar el meu cas al president Quim Torra, tot i que era conscient que només podia escoltar-me. Després em vaig reunir amb Adam Majó, director de l’oficina de Drets Civils i Polítics, al seu despatx de la Zona Franca. Com que qui m’ha denegat a mi l’autorització per treballar és el Ministeri de l’Interior, considero que he de parlar amb el ministre Grande-Marlaska, tot i que no hi confio gens.
S’ha reunit amb Grande-Marlaska?
Encara no. El que vaig fer va ser comunicar-me amb la diputada Montserrat Bassa, a través d’una amistat comuna. Ella va contactar amb mi i li vaig demanar que, si tenia l’oportunitat de parlar amb el ministre al Congrés, li exposés la meva situació. Ella em va trucar al cap d’uns dies per llegir-me un escrit i que hi donés el vistiplau. Aquest escrit l’hi va passar i, per tant, el ministre està al corrent del que em passa...
I ha fet res el ministre?
Ni m’ha respost ni ha solucionat el problema.
Què més ha fet vostè?
He contactat amb el senador de Junts Josep Lluís Cleries, i també ha fet saber el meu cas a Grande-Marlaska. Justament ahir, em va respondre el senador dient-me que li estan donant allargues. També he parlat amb Míriam Nogueras i amb la cap de gabinet que ho va fer saber a la cap de gabinet de Grande-Marlaska, i tampoc cap resposta.
I aquest silenci com el viu?
Et genera una gran frustració, perquè has patit una injustícia, ho fas saber, i no obtens cap resposta.
S’ha vist amb la delegada del govern espanyol a Catalunya també?
Jo soc de Sant Boi i una de les persones a qui he volgut explicar el meu cas és l’alcaldessa, Lluïsa Moret, perquè té un càrrec important dins del PSC i jo com a veí del poble li volia explicar el meu cas. Va mostrar un cert interès i em va oferir tenir una reunió amb Eugènia Gay. Vaig acceptar la proposta i fa quinze dies que m’hi vaig reunir acompanyat d’un advocat.
I com va anar la trobada amb Gay?
Em va escoltar amb interès. Vaig enfocar la reunió sense demanar a la delegada que se m’eliminés de la llista negra, sinó que li vaig demanar si podia fer alguna gestió perquè jo pogués treballar a l’aeroport. Va dir que s’ho miraria, que miraria de fer alguna gestió, però que no prometia res.
I?
Han passat setze dies i no he tingut cap resposta. També vaig parlar amb Jordi Sànchez, que també va fer arribar el meu cas a la delegada, però no hi ha hagut resposta.
Aquesta és l’última reunió que ha fet?
Sí. Dimarts vinent –demà per al lector– tinc concertada una reunió per videoconferència amb Carles Puigdemont, que ja n’està al cas perquè vaig anar a exposar el meu cas a la seva oficina europarlamentària.
Haver trucat a tantes portes i no haver obtingut una solució m’imagino que el decep molt.
Encara no he superat el tràngol, perquè veus que passen els dies, les setmanes i els mesos i no trobes la solució. Em fa patir molt i no ho acabo de pair ni de superar. Visc amb els pares i em consta que la família també ho està patint, i això em crea molta ansietat.
I l’opció de trobar una altra feina?
M’he posat a buscar feina, però per una altra banda no puc oblidar això que m’ha passat. Tinc dues lluites, trobar feina i resoldre el problema. Tinc aquests dos fronts oberts i, a més a més, veus que t’has reunit amb moltes persones i no avances, i ara penso, fins i tot, que he de trobar la manera de reunir-me amb el ministre Grande-Marlaska.
És a dir, vol que el ministre Grande-Marlaska l’escolti en persona.
Com que veig que no contesta, estic disposat a anar a Madrid, si fa falta, i reunir-m’hi. El vull mirar a la cara i que em doni una resposta o que em digui per què se m’ha denegat aquesta acreditació per treballar a les pistes del Prat. Què he fet jo perquè no pugui tenir feina a l’aeroport. La meva sensació és que m’han robat la feina
Vostè és independentista.
Sí que ho soc, totalment.
I això li ha passat pel fet de ser independentista?
Això m’ha passat, clarament, perquè soc independentista.
Com veu el moviment?
Cada vegada anem a pitjor. Estem tornant als anys vuitanta, quan els independentistes érem molt pocs. Estic decebut amb els polítics en general, amb tots. Potser una mica més amb Esquerra Republicana, perquè veig que està portant una via que no porta enlloc. A més, tinc la sensació que aquí hi ha hagut dos tipus de represaliats, els VIP i els de carrer. Tot s’ha basat en els indults dels presos polítics i amb això ja s’ha pagat. El més trist és que tinc la sensació que el govern actual s’ha oblidat dels represaliats de carrer.
Vostè continua anant a actes de carrer. Què s’hi diu?
El carrer té la mateixa sensació que jo. La gent està molt desenganyada, hi ha un sentiment d’abandonament total, tot i que la gent manté el desig de ser independent, però hi ha molt de desànim.
Quina ha de ser la via?
La de la desobediència. Se’n va parlar molt i ERC no ho ha practicat. Es va facilitar la investidura de Pedro Sánchez, quan el govern espanyol era feble, i es va passar d’un govern fort aquí i un de feble allà a una situació contrària.
I s’assolirà la independència?
Sí, n’estic convençut, però jo crec que ja no ho veuré, ho aconseguirà una altra generació.
Si demà es convoqués un altre tall a la Jonquera, hi tornaria?
Sí, sense cap mena de dubte.
Tot i les conseqüències que va tenir aquella protesta?
Les injustícies em generen ràbia i impotència. Per què una persona no pot manifestar-se? Sempre que sigui de manera pacífica, no hi ha d’haver problema, i aquella manifestació va ser pacífica.
De Sant Boi al Pertús
Òscar Valdés va néixer fa 53 anys a Sant Boi. Té una edat difícil per quedar sense feina, i això incrementa el seu malestar. De jove no hauria imaginat mai que arribaria a tenir problemes de feina per la seva ideologia política. Va ser a l’escola del seu barri, amb una forta presència de companys de parla castellana, fills de la immigració, on l’Òscar es va adonar que la seva llengua era minoritària i que, per tant, calia estimar-la i protegir-la. I no només la llengua, sinó també el país. Així va néixer el sentiment independentista en aquest home, que, com tants, hi va posar el coll el 2017, el 2018, el 2019 i encara l’hi continua posant. És per això que va anar a la concentració de Tsunami Democràtic per tallar l’autopista al pas fronterer del Pertús. Hi va anar a manifestar-se, simplement això, i avui no pot treballar.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.