"Prefereixo qui té aspiracions a la gent que diu «sí, buana»"

A rtur Mas analitza en aquesta entrevista el congrés de CDC que se celebrarà el pròxim cap de setmana. Fa una aposta per la centralitat i per impulsar tot un moviment alternatiu catalanista al tripartit a partir del projecte de la Casa Gran.

Per què creu que CiU no ha aconseguit per ara capitalitzar el malestar que hi hagi amb la gestió del tripartit?
Capitalitzar prou, no l'hem aconseguit capitalitzar prou.

Però per quina raó?
Perquè encara no hem trobat la pedra filosofal, en el cas que hi sigui, que crec que no hi és. Segurament si a hores d'ara no hem aconseguit convèncer prou és perquè no hem aconseguit sobresortir prou dins el marasme en què s'ha convertit la política catalana. Ara ha perdut completament el nord, sense rumb i, en aquesta deriva col·lectiva, CiU no és vista encara com aquella que té el rumb definitiu. Però estem en aquest camí. I prova d'això és que CiU és l'única formació que en les tres últimes eleccions ha pujat en percentatge. El que passa és que no hem pujat prou. I aquí es tracta de trobar aquesta pedra filosofal per poder pujar de forma suficient, sabent que en aquest moment CiU té deures difícils.

Per què ho diu?
Perquè ens hem d'enfrontar amb un tripartit que no es presenta junt, però que després s'ajunta. El 1980 Jordi Pujol amb 43 diputats va ser president de la Generalitat, i ara amb 48 estem a l'oposició. Lluitem contra el tripartit com a fórmula de poder. Això no és fàcil de combatre, però em preocupa relativament. Més que resultats immediats i espectaculars, crec més en un camí de treball i d'esforç. Crec que assolirem l'objectiu.

La pedra filosofal per on passaria?
Per la Casa Gran, que vol dir ampliar fronteres. Casa Gran, que vol dir no només adreçar-nos a la política sinó crear un moviment social de caràcter catalanista que empenyi una alternativa forta i potent. Projecte, renovat i posat al dia, que toqui l'autogovern i la sobirania però també el model de societat, de creixement econòmic, la sostenibilitat i l'Estat de benestar. I finalment lideratges.

Parla de lideratges en plural...
Sí. Això ho intentem concretar amb la nova direcció de CDC. Intentem potenciar i reforçar lideratges en plural sabent que tot projecte necessita un timoner. Al timó n'hi ha d'haver un, però de gent preparada per ser referents de cara a la societat n'hi pot haver diversos. Intento aglutinar entorn meu lideratges potents i alguns d'ells reforçats.

Algú ha demanat passar de gabinet de crisi a govern.
Prefereixo tenir al voltant gent amb aspiracions polítiques, que una tropa que va dient sí, buana a tot.

Algú te l'aspiració de rellevar-lo? Qui?
No ho sé, perquè ningú m'ho ha dit, però és normal que hi hagi gent que aspiri a ser on sóc jo. Quan va venir el relleu del president Pujol jo no em vaig amagar ni darrere les cortines, sinó que vaig fer saber la meva disponibilitat. Això passarà en el futur, perquè ningú no és etern, i per descomptat jo tampoc. No tinc cap vocació d'eternitat. Ara bé, ara com ara no detecto ningú que vulgui assumir un lideratge així dins el partit i dins el projecte. I no és un lideratge de camí de roses, eh? Més aviat és un camí de roses amb espines gruixudes.

Però es tornarà a presentar a les eleccions?
Això ja es veurà. Cada cosa toca al seu moment. Ara bé, per ser candidat a la Generalitat s'ha de ser líder del partit. El moment de les primàries és ara.

Per què no li han donat a Jordi Pujol el càrrec de president d'honor i que es vegi més el tàndem Mas-Puig?
Perquè al president Pujol li diem president, no president d'honor. I mentre hi vulgui ser, serà el president.

Alguns dirigents com Lluís Recoder o Josep Rull creuen que CiU ha patit una imatge de dretanització. Hi està d'acord?
No hi estic d'acord, perquè la imatge no la creem nosaltres, sinó que ens la intenten crear. Qui? Els que volen dividir la societat entre esquerres i dretes.

I com ho combatran?
No ho farem a base de perdre el sentit del projecte. No per semblar més progres deixarem de fer polítiques de progrés que creiem que són les bones per al país. Amb el pas del temps les etiquetes es desenganxen i queda el substrat.

Què vol dir exactament?
Agafem el cas de la immigració. Fa cinc o sis anys el discurs de molts socialistes era el dels papers per a tothom. Ara ja no hi ha cap socialista que en parli. Ara diuen vots per a tothom, i d'aquí a uns quants anys ni això diran. El discurs sobre immigració que fa Europa ja no és el que feien els socialistes, i fins i tot persones com el ministre Corbacho ja segueixen el discurs que ha fet CiU. I amb l'educació igual. Governen els socialistes i hi ha tanta concertada o més que abans. No podem ser esclaus de les etiquetes, dels clixés i dels prejudicis. CiU no hi ha de caure, ha de tenir idees clares i transmetre-les desacomplexadament.

La CDC que sortirà d'aquest congrés serà més liberal o serà més socialdemòcrata. Hi ha un estira-i-arronsa?
No. No serà ni més liberal ni més socialdemòcrata. La gràcia de CDC és la suma i la integració. Si tu et decantes en un sol sentit perds massa política, perds gruix. La gràcia és aglutinar la gent del país que no posi ni les idees liberals ni les socialdemòcrates per davant de Catalunya. El fet diferencial de CDC és: la idea de país per sobre de la ideologia de partit.

En terreny sobiranista fins on arribarà CDC? Fins a l'Estat propi com a objectiu final?
Si el debat se centra en el tipus d'Estat que volem, confonem l'objectiu amb l'instrument. L'objectiu d'un partit nacionalista no és estrictament la forma d'Estat, sinó la fortalesa de la nació. Prefereixo una nació forta sense Estat propi, que no pas una nació dèbil amb Estat propi. No dic que l'ideal no sigui tenir les dues coses juntes. Però el gran debat és com enfortim la nació catalana, com enfortim la cultura, la llengua, els valors i les actituds del poble, el model econòmic, i com fem viable l'Estat i la societat de benestar -les dues coses, perquè no és contradictori-. Ara bé, dit això, jo he introduït el concepte del dret a decidir del poble de Catalunya. I he dit i escrit que no té ni sostre ni límit en l'aspiració nacional catalana. Però ha de ser aplicable i amb resultats concrets.

Seguiran amb l'ambigüitat, doncs?
El que s'interpreta ambigüitat en realitat és capacitat d'integració. Si definim un concepte fins a les últimes conseqüències, acabarem acontentant-ne només uns quants i acabarem expulsant els altres, i els beneficiaris són els qui volen anar en una direcció diferent, que són els que governen ara. Si vols anar en una línia has de procurar sumar gent. Tenir-ne uns quants molt satisfets és a risc que molts altres ja no hi siguin.

Corre perill la federació amb Unió?
Jo crec que no. Si el primer pas de la Casa Gran fos desmembrar CiU, seria un pas endarrere. Una altra cosa és que hi hagi coses que es puguin replantejar i CDC ha de poder explicar quina és la seva aspiració en relació amb UDC. Per exemple, en el terreny municipal hi ha coses a parlar. El concepte de Casa Gran, però, és un projecte de suma, no de resta. La Casa Gran comença amb Convergència, però no acaba amb CDC. Toca totes les fronteres del catalanisme i intenta penetrar en les socials.

Això vol dir que la Casa Gran es presentarà com a tal a les eleccions?
No ho descarto. Però ara es prematur. El primer estadi és estimular una massa social àmplia entorn d'aquest projecte i ja veurem si es tradueix en termes estrictament electorals. Primer és crear el concepte d'agrupament, moviment social, més enllà de les fronteres de partits. S'han d'obrir primer les portes de la casa.

En el cas que CiU pogués governar després de les pròximes eleccions però necessités un pacte, amb qui preferiria fer-lo, amb el PSC o amb ERC?
Amb cap dels dos i amb el PP tampoc. L'objectiu no és estrictament governar sols, sinó que el tripartit no sumi. Però més important que això és l'objectiu de país, el projecte catalanista que volem desplegar des del govern.

Què pensa dels que diuen que les pròximes eleccions són la seva última oportunitat per ser president?
Jo no m'ho plantejo en aquests termes. Un repte que passa, no només per liderar un projecte, sinó per evitar que tres que no s'entenen acabin sumant, o bé es fa des de la moral de victòria o no t'hi poses. I com que hi estic posat, jo vaig amb moral de victòria.

Si governa és partidari de limitar els mandats?
Sí, totalment. Si jo sóc president de la Generalitat limitaré el meu mandat a dues legislatures o màxim tres. Això ja ho puc anunciar. Espero que la mesura s'inclogui a la llei electoral catalana.

En funció de què CiU decidirà si dóna suport als pròxims pressupostos generals de l'Estat? A més hauran d'incloure el nou finançament...
La posició de CiU la sabrem quan coneguem el projecte de pressupostos. I quan constatem en aquell moment el tracte que rep Catalunya per part del govern del Partit Socialista. Ara el tracte és clarament desfavorable, però hem de veure d'aquí a tres o quatre mesos. Ja he insinuat que CiU no pot donar de cap manera un xec en blanc al Partit Socialista, no hi tenim cap obligació ni té cap interès tampoc per a Catalunya. Tenim les mans lliures i ho haurem d'aplicar.

Per què es parla tant del setembre?
Bé, parlem del setembre perquè és quan el govern espanyol ha de presentar a finals de mes el projecte de pressupostos. Aleshores sabrem alguna cosa més. Ara parlem purament sobre impressions. No coneixem ni una línia del pressupost, ni tampoc del finançament. Nosaltres ja hem dit quin és el nostre esquema, el tornarem a explicar tantes vegades com calgui.

¿Podem veure CiU negociant alhora els pressupostos i el finançament repetint la imatge de la negociació de l'Estatut?
Bé, en últim terme el finançament s'ha d'incloure en els pressupostos, la part numèrica. Nosaltres intentarem arribar a un acord amb el govern tripartit, tot i que no és gens fàcil. Les posicions del tripartit i les nostres no són coincidents. Nosaltres intentarem arribar a un acord sempre que respecti tot el potencial de l'Estatut en finançament. L'Estatut va costar Déu i ajuda, i ara se li ha de treure el màxim rendiment. Un cop passat el viacrucis de l'Estatut, ara se li ha de treure el màxim suc. I una part important n'ha de ser el finançament català. Ara, anar a Madrid a treure les castanyes del foc davant un tripartit altre cop dividit no ho farem. Jo no dic que em penedeixi d'haver negociat l'Estatut, tornaria a fer el mateix. Tal com va anar allò, si algú no prenia la decisió de desbloquejar-ho i buscar una solució, es podria de forma definitiva. I al final no n'hauríem tret res, només un gran sentiment de frustració.