Llum al final del túnel de Montclar

“Mil palmos debajo tierra, / madre me encuentro metido / aquí me hallo recluido / arrastrando una cadena.” Això que en francès semblaria extret d’Els Miserables són les cobles d’un condemnat a cadena perpètua que realitza treballs forçats per construir el túnel de Montclar, obra magna de l’enginyeria del segle XIX que va culminar la creació del Canal d’Urgell. Es calcula que a la galeria hi van treballar més de 3.000 persones, de les quals, més d’un terç, presoners. Els primers van arribar-hi l’1 d’agost de 1858 procedents de Barcelona. La majoria eren dels Països Catalans, Múrcia i Aragó, però n’hi havia de tot l’Estat. Es van haver de construir un presidi i un hospital. Esllavissades, malalties, ofegaments, accidents, suïcidis... entrar a la mina sovint era sinònim de no sortir-ne, però, com de sovint? Una exhaustiva i detallada investigació de l’escriptor Felip Gallart i el documentalista Vicent Lladonosa ha pogut posar nom i cognoms a almenys 284 presidiaris que van morir durant les obres. El llibre El presidi de Montclar. Els reclusos en la construcció del Canal d’Urgell (Pagès editors) radiografia el perfil dels malaguanyats i les dades han desmentit el sobredimensionament de la quantitat de suïcidis que ha arribat fins als nostres dies en forma de memòria oral. “Xoca molt que només hem trobat un suïcidi, i en canvi la llegenda sempre deia que els presidiaris es tiraven a la barrina, a l’explosió, per morir. N’hem trobat un i a tot estirar tenim indicis de dos més. Això és fàcil d’entendre. Se suïcida més gent a les societats desenvolupades. De presidiaris n’hi ha tres anys i vuit mesos. Veien la llum al final del túnel, sabien que hi estarien uns quatre anys, molts desertaven i d’altres esperaven el final dels quatre anys mentre aprenien l’ofici”, explica Gallart.

L’ús de presoners no era cap novetat a l’època, però hi va haver debat al respecte. Hi havia enginyers que no eren partidaris de recórrer-hi, perquè els reus havien de treballar encadenats, hi havia evasions, calia fer recomptes, mantenir 400 soldats de tropa per vigilar-los, construir el penal, l’hospital... “Tot això era un sobrecost, però l’argument principal era que el presidiari no es podia negar a treballar-hi”, assegura l’investigador. “És esclavatge. Redimien pena, n’hi havia que aprenien ofici, però la vida era molt dura. Era un món molt dur i hi havia molta violència. A Barcelona es treballaven dotze i catorze hores diàries al tèxtil. Al túnel feien un torn de 6 del matí a 6 de la tarda i un altre de 6 de la tarda a 6 del matí”, continua.

El presidiari tipus era un sindicalista –en l’època del ludisme–, detingut en manifestacions, vagues i protestes laborals, el d’un carlí o el d’un petit delinqüent. En el moment àlgid d’activitat, a la presó hi van arribar a haver 1.207 reus i 400 soldats allotjats, el 1860.

Al darrere del projecte del canal hi havia la família Girona, la més rica de l’Estat, originària de Tàrrega, que va fer fortuna a la capital i va impulsar el ferrocarril Barcelona-Saragossa, va finançar la construcció i la primera reconstrucció del Liceu, va pagar la façana de la catedral i va comprar el Castell del Remei. “S’adonen que si no ve mà d’obra de presidiaris allò no s’acaba. Econòmicament, el treball d’un presidiari costava la meitat del d’un treballador lliure. Però aquest no era l’argument, sinó que no s’hi podien negar. El mateix Manuel Girona va reconèixer que sense els presidiaris no s’hauria pogut fer el túnel”, recorda Gallart.

L’escriptor desmenteix que el de Montclar fos mai el túnel hidràulic més llarg d’Europa, que és el de Riqueval, a França, al canal de Sant Quintí, de 5.670 metres, construït entre 1801 i 1810 per ordre de Napoleó amb la participació de presoners espanyols. El de Montclar fa 4,917 metres de llarg per 7 d’ample, amb una trinxera d’entrada de 800 metres més i una de sortida de 1.800. Arriba a baixar a una profunditat de més de 146.

Des de l’entrada es veu un punt de llum al final del túnel. Cada 300 metres van planificar l’obertura de pous, divuit en total, dels quals només en van poder fer tretze perquè sortia aigua. Servien per baixar els treballadors, el material, els animals i les pedres per revestir el túnel, per treure runa cap a l’exterior i també per respirar. “Des del pou 7A a l’11 no els van poder obrir, i això és molt fort perquè a 1.730 metres de distància havien de treballar només amb dues obertures d’aire”, valora l’investigador.

Les condicions de treball eren letals. Hi ha un moment que durant vuit mesos tenen tretze esllavissades i despreniments i només avancen trenta metres, quan la mitjana és 2,36. Es considera que a l’època un metre diari era molt.

El llibre recull els episodis de l’explosió del polvorí de Preixens, en què va morir tota una família, o la gran evasió de juliol de 1860, en què una trentena de presidiaris fereixen un sentinella i fugen. Dos seran afusellats a la presó davant de tothom. El més famós, Felip Bes Saún, el bandoler Cassola, és capturat a Sevilla i executat a Batea, on l’enterren davant de l’església.

L’obra, que va revolucionar la plana d’Urgell per convertir el secarral estepari en un verger productiu, va reeixir després de setze intents, el primer dels quals es remunta al segle XVI amb Jaume d’Urgell. El periodista Francesc Canosa els referència tots al seu llibre Aigua a les venes, crònica d’un miracle català universal (Fonoll, 2021), un treball a mig camí entre el relat periodístic novel·lat, la recerca historiogràfica i l’assaig poètic d’uns fets i d’un país que s’embeu especialment de fonts orals. Canosa hi retrata el “miracle dels cinc segles”, el “somni líquid”, el pas “del marró misèria al verd esperança” i ho compara amb la conquesta de l’Oest nord-americana, que coincideix en el temps. El periodista qualifica el túnel de “caixa de morts” i recrea amb eloqüència el moment de l’arribada de l’aigua, l’agost de 1862. “No estem explicats i no existim”, “hem oblidat les persones”, hi reflexiona. És en aquest context que s’inscriu la investigació de Gallart i Lladonosa, que dignifica els que van treballar i perdre la vida en el que, en paraules seves, “és potser el projecte més somiat de Catalunya”. “Al costat dels grans noms, com els Girona, hi ha tota aquesta gent que són els que van baixar i van morir i resulta que no tenen ni una placa al cementiri”, lamenta Gallart. Al principi enterraven els morts al cementiri de Montclar, al voltant de l’església, però arriba un moment que es fa petit i pacten amb l’Ajuntament fer-ne un de nou pagat la meitat per l’empresa del canal i l’altra meitat pel municipi.

El canal fa 144 quilòmetres i va del Tossal (Ponts), on agafa aigua del Segre, fins a Montoliu, on la torna al riu. La serra de Montclar va ser sempre el principal escull del projecte. Per donar idea de la dimensió del canvi radical que va suposar el canal per a la plana, Gallart recorda que el periodista de Juneda Miquel Capdevila explicava que el seu pare deia que abans del canal l’ombra més alta de la zona era la del timó, o que a Bell-lloc havien d’escalfar-se cremant excrements dels bous perquè no hi havia llenya. No en va, la plana d’Urgell era coneguda com el Clot del Dimoni, una “Atlàntida alliberada” pel canal, segons Canosa.

“Els anys que plovia era el graner de Catalunya, però hi havia eixuts terribles. De cinc anys, pels pagesos de la plana, si feien dues collites mitjanes i una de bona ja ho donaven per bo, les altres dues es perdien”, conta Gallart.

El negoci va ser ruïnós per a la burgesia barcelonina, un desastre. “El Canal d’Urgell es fa sense un ral de l’Estat –recalca Gallart–. El paguen tot els catalans, els inversors de Barcelona i els pagesos amb el novè: cada nou quilos de gra, n’havien de donar un a l’empresa, pagaven amb espècies, això és medieval.” Van pressupostar que el canal costaria 32 milions de rals i en va costar 57. Creien que el túnel el farien amb 16 i va pujar a 26. És a dir, la meitat del pressupost del canal se’l va menjar el túnel.

Les obres de Montclar es van acabar el 1861. Les autoritats van organitzar diverses festes per celebrar el final de la construcció, en canvi per l’acabament del canal no en van fer cap, prova que “sabien que si acabaven el túnel, el canal estava acabat”, observa Gallart.

Però les vicissituds continuarien. Per acabar-ho d’adobar, quan va arribar l’aigua no van preveure’n el desguàs als camps, es van entollar i es va generar una epidèmia de paludisme que es va endur per davant molts veïns de la plana. “A partir de 1865 no es cull res. Un fracàs total. La terra se salinitza, s’ha de sanejar, mor moltíssima gent de paludisme i fins a finals del XIX no es rega amb normalitat. Estan 25 o 30 anys a regar. Hi ha dues generacions perdudes entre que s’acaba el canal i es rega”, resol Gallart.