Toni Lecha i la revolta permanent

Catalunya, Espanya, Europa i el món han canviat radicalment, probablement a pitjor, en els últims deu anys. Qui no hauria canviat és l’històric activista i gran referent de l’esquerra independentista i el socialisme i comunisme català Toni Lecha i Bergés, que va morir just avui fa deu anys quan en tenia 60. Va ser un homenot com una casa de pagès, si se’m permet l’expressió, tot i que Pla els va triar de classes més distingides. Un país, amb tot, es construeix amb gent com ell. Ara estaria combatent, en primera línia i com sempre, no només les desigualtats creixents arreu sinó també un estat, l’espanyol, que continua perseguint per terra, mar i aire tots aquells que defensen el dret a l’autodeterminació, per citar-ne només un dels que no es respecten actualment.

Lecha va néixer a Chãteauneu-sur-Loire (al centre de França) el 1943. Els seus pares eren militants republicans que es van conèixer a l’exili. Durant els anys setanta va militar en organitzacions històriques en la lluita contra el franquisme i contra la repressió, que encara molts neguen hi va haver durant la Transició. Va passar pel PSAN i Bandera Roja, organitzacions que van encabir molts militants i dirigents que en el futur serien gent i polítics d’ordre. Ell no. La sang li bullia amb les injustícies.

A Barcelona va formar part dels grans moviments estudiantils i veïnals en una època efervescent. Als seixanta ja l’havien detingut en una manifestació a Barcelona i va passar, com tants altres, per la comissaria de la Via Laietana i per la Model. Davant la confusió màxima a l’esquerra europea i, per tant, catalana es va inscriure breument al Partit Comunista Internacional. Eren els temps on el trotskisme mirava de guanyar força. Ell sempre es va mantenir fidel a la visió marxista de la societat i des del primer moment va advertir que en això de la Transició ens estaven donant gat per llebre.

Als anys vuitanta va participar activament en un dels nuclis Moviment de Defensa de la Terra (MDT), després d’haver passat pels Nacionalistes d’Esquerra i també va ser membre de l’Assemblea de Catalunya. En la dècada dels noranta va ser representant de la Comissió de Portaveus dels Presos i Encausats Independentistes, creada el 1992 arran de l’operació Garzón, la penúltima gran onada de repressió abans de la que arribaria amb Marchena i Llarena. A diferència de molts altres independentistes d’esquerres, engolits per ERC, ell va resistir-se a aquells cants de sirena.

Ara que la CUP, a través de Lluc Salellas, ha trencat el seu sostre de vidre a Girona, l’alcaldia de la ciutat, cal recordar que va ser precisament Lecha qui va fundar el partit a Girona al costat del que posteriorment seria alcalde de Celrà, Dani Cornellà. “Era el 2002 i estàvem sols. Vam començar a contactar amb persones que coneixíem d’altres organitzacions per teixir una mínima estructura a la ciutat, ja que a nivell nacional la CUP encara estava a les beceroles. Tenia les idees molt clares. Recordo el dia que vam anar a l’Ajuntament a demanar els mapes de la planificació urbanística de la ciutat per poder-nos presentar ja el 2003 a les municipals”, explica el seu antic company de batalles en múltiples assemblees i trobades, també al Casal Independentista El Forn, del qual tots dos eren socis. “Era trenta anys més gran que jo i que molts dels que començàvem a la CUP i el vèiem com un mestre, com el nostre pare polític. Tenia una visió que anava molt més enllà de la nostra i un bagatge històric i polític que no deixava de sorprendre’s. Va ser imprescindible en tot allò que vam començar a construir.”

Era difícil trobar qualsevol causa en la ciutat i més enllà en què Lecha no estigués al costat dels més desfavorits. Era afiliat de la Coordinadora Obrera Sindical (COS) i no pas dels que s’arronsaven quan hi havia una protesta. Es va implicar en la recuperació de la memòria històrica i en la difusió dels valors republicans. En l’última dècada de la seva vida va participar en múltiples iniciatives en defensa del dret a l’autodeterminació del poble català, com ara la Plataforma pel Dret a Decidir, Girona Decideix o l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), de la qual va ser membre des de la seva creació. No va poder ser un votant actiu l’1 d’octubre però va ser d’aquelles persones que el va fer possible.

“Ell ens redactava els primers discursos a la CUP perquè tenia una visió molt clara, que és la que ens va ensenyar. Quan vaig anar a viure a Celrà va venir per celebrar que havíem entrat a l’Ajuntament i sobretot el 2011 quan vaig ser l’alcalde se’n va alegrar molt per tot el que havíem viscut junts durant gairebé deu anys. Era com un membre més de la família; per això crec que malgrat tot, hem avançat i que ell estaria content perquè era una persona visionària però també sempre molt optimista, passés el que passés.”

En els darrers anys també es va implicar en les lluites per la defensa de les hortes de Santa Eugènia i el parc de les Pedreres. Era un ecologista convençut, no només de paraula. A qualsevol manifestació, també contra la MAT, estava a primera fila. Amb tot, no tenia només una mirada local de la política i la societat, sempre confiava en una revolució mundial contra un sistema econòmic, que com va predir, acabaria enfonsant les classes més pobres. En l’àmbit de la lluita social i sindical, com a afiliat a la COS va destacar els últims anys en la dinamització de les mobilitzacions pels drets dels treballadors a la ciutat, i va impulsar la creació de la Xarxa pels Drets Socials de Girona. També va estar fortament implicat fins a l’últim moment en la sectorial de l’ANC Moviment Obrer per la Independència.

“Tenia un vincle amb el passat, en organitzacions com el PSAN, i això era de gran ajuda pels més joves perquè sempre coneixia la millor estratègia. Era una referència i per això va acabar negociant també l’alliberament dels presos del 1992”, recorda Cornellà.