Política

Unió Europea

Tendències polítiques

Sacsejada ultra a Europa

Alemanya manté un cordó sanitari cada cop més fràgil contra l’extrema dreta, mentre que altres socis de la UE l’han deixat d’aplicar, inclosos els estats nòrdics

L’electorat de països amb passats feixistes entra en una mena d’amnèsia històrica

L’empenta dels radicals afecta l’agenda comunitària en matèria migratòria

Amb l’arribada al poder de Meloni, s’ha contribuït a acceptar la presència ultra en governs comunitaris

“Fa gairebé sis anys estàvem asseguts en un bar del centre de Berlín mentre corregíem el manuscrit de Factor AfD, el primer llibre en espanyol sobre la ultradreta alemanya; cada cop penso més a reescriure’l”, recordava aquests dies el politòleg argentí resident a Alemanya Franco delle Donne. El company de bar a qui es refereix era el seu col·lega, periodista i coautor Andreu Jerez, amb qui va publicar aquest volum gràcies a les aportacions d’amics, mecenes, més companys de feina o família. Alguns entre aquells mecenes vam ser-ho més per amistat que per convicció. Érem uns quants els col·legues, alemanys o corresponsals estrangers, que crèiem exagerades les advertències que contenia sobre l’empenta que podia prendre Alternativa per Alemanya (AfD), el primer i fins ara únic partit ultradretà amb escons al Bundestag (Parlament).

Sis anys després, ens freguem els ulls, no tant per l’embranzida, sinó sobretot per la velocitat amb què s’ha normalitzat el vot extremista al país de l’Holocaust nazi. Els primers escons els va aconseguir l’AfD el 2017. Feia només quatre anys de la seva fundació com a partit euroescèptic, que va passar d’aquell discurs a la xenofòbia amb la crisi de refugiats del 2015. És a dir, quan l’aleshores cancellera Angela Merkel no va tancar les fronteres als sol·licitants d’asil, principalment sirians, i Alemanya va acabar rebent-ne un milió –un rècord, superat ara pels 1,4 milions d’ucraïnesos rebuts en un any-.

L’AfD va aconseguir en les seves primeres eleccions generals un 12,6 % dels vots; quatre anys després va baixar al 10,3 %. Semblava que havia tocat sostre. Però, de cop, les enquestes la situen ara en una intenció de vot del 19% a escala nacional, davant dels socialdemòcrates del canceller Olaf Scholz i només superats pel grup conservador format per la Unió Cristianodemòcrata (CDU) i la Unió Socialcristiana de Baviera (CSU), la família política de Merkel que ara lidera el dretà Friedrich Merz.

A l’est d’Alemanya, l’AfD és primera en intenció de vot. Dos candidats seus han guanyat per majoria absoluta en un districte –Sonneberg-- i una alcaldia –Raguhn Jessnitz, d’uns 8.000 habitants--. Els líders fundacionals passats, com Bernd Lucke o Frauke Petry, o els seus successors més o menys moderats, com Jörg Meuthen, han abandonat el partit espantats o arraconats pels radicals. La línia dominant la representa el líder de Turíngia, l’extremista Björn Höcke. “Tota l’AfD funciona ara com una secta de Höcke”, comenta l’expert en extremisme dretà Hajo Funke, autor de llibres sobre l’AfD.

A Alemanya es manté fins ara el tallafocs –Brandmauer– o cordó sanitari estricte implantat en temps de Merkel i que respecta Merz, rival històric intern de l’excancellera. A l’AfD l’exclou com a aliada i a tots nivells la resta de l’espectre parlamentari, inclosos els conservadors bavaresos de la CSU, tot i que sovint adopta discursos molt semblants als ultradretans. La pregunta que es fan ara molts analistes és quant de temps aguantarà el cordó o què passarà si arriben a victòries pels seus mitjans propis, a una escala superior a un districte o una alcaldia minúscula.

“No sabia quan passaria. Però sí que, en cas d’una crisi greu o una combinació d’unes quantes crisis, com passa ara, l’AfD tindria una oportunitat d’or per pujar en les enquestes”, explica Jerez, que com l’alemany Funke, de la Universitat Lliure de Berlín, veu el partit sota el domini de la branca més ultra. Al llibre Factor AfD el va seguir el 2019 un segon títol amb Delle Donne, Epidemia ultra: la ola reaccionaria que contagia a Europa, amb aportacions d’altres col·legues. En aquells moments, ja s’havia trencat el cordó sanitari en uns quants països de la Unió Europea (UE). Àustria va ser dels primers amb la ultradreta com a soci de govern. Després s’hi van afegir, en diferents formats i sovint per poc temps per trencadisses prematures, els Països Baixos i el món nòrdic –des de Noruega fins a Dinamarca, a més de Suècia i finalment Finlàndia--. Estats amb alts nivells de benestar i models de societat oberta, molts dels quals havien estat paradigma com a lloc d’acollida de refugiats.

A Suècia o Finlàndia, hi ha estat clau la preocupació ciutadana per la creixent criminalitat organitzada o els anomenats clans àrabs. A Alemanya, que semblava haver fet bé els deures de la memòria històrica, ha trigat una mica més a “normalitzar-se” el vot ultradretà. Amb l’arribada al poder de Giorgia Meloni a Itàlia, un altre país amb passat feixista, o les “aliances” a Espanya entre el Partit Popular i Vox, s’ha contribuït a acceptar la seva presència en governs de la UE. “Comencen pels municipis, continuen a escala regional i després, al poder nacional”, resumeix Funke.

El següent graó és Europa, on també han començat a marcar l’agenda política. Hongria i Polònia han malmès el pacte per a la reubicació dels immigrants consensuada per majoria qualificada entre la resta. Suècia ha aprovat una llei migratòria també més restrictiva per influència del “soci extern” ultradretà de la coalició centrista-conservadora d’Ulf Kristersson. I als Països Baixos ha petat l’aliança de govern dretana de Mark Rutte, defensor d’una línia dura en matèria migratòria no assumible pels seus socis, més moderats.

19
per cent
en intenció de vot atorguen les últimes enquestes al partit d’ultradretà alemany AfD, davant de l’SPD del canceller Scholz i només superat pel grup conservador format per la CDU i la CSU.

Polònia, deu anys d’erosió democràtica i de desafiament a Brussel·les

Gemma C. Serra

Cap membre de la Unió Europea (UE) no ha practicat amb tanta contundència la desobediència a Brussel·les com Polònia. L’únic cas comparable seria l’ Hongria de Viktor Orbán, amb la diferència que el seu pes demogràfic –9,8 milions d’habitants– dins la UE està molt per sota del polonès, amb 38 milions de ciutadans i, des del Brexit, la quarta economia comunitària.

Fa gairebé deu anys del relleu al poder de la Plataforma Cívica (PO) que va liderar Donald Tusk a favor de l’ultraconservador Llei i Justícia (PiS), l’aliança que ara lidera Jaroslaw Kaczyinski, l’home fort des de la mort el 2010 del seu germà bessó i aleshores president Lech, quan es va estavellar l’avió presidencial a Smolensk (Rússia).

El PiS va recuperar el poder el 2015 amb Beata Szydlo com a cap de govern i ha mantingut la línia dels germans Kaczynski amb l’actual primer ministre, Mateusz Morawiecki, i Andrzej Duda a la presidència. En aquest temps, Varsòvia ha acumulat sancions i procediments disciplinaris de la Comissió Europea (CE) per una reforma judicial que atempta contra la separació de poders, per les regulacions dels mitjans de comunicació que vulneren la llibertat de premsa i per la croada contra els drets del col·lectiu LGTBI, cavall de batalla del PiS en successives campanyes electorals. També ha retallat el dret a l’avortament –que ja era el més restrictiu de la UE–, entre polèmiques per la mort de dones en situació de risc a les quals es va endarrerir o negar la interrupció de l’embaràs.

El rebuig del PiS a la reubicació d’immigrants pactada a escala de la UE s’ha endurit de cara a les eleccions generals que Polònia té previst celebrar a la tardor. Coincidiran, segons el partit al govern, amb un referèndum sobre la política migratòria europea, que Kaczynski qualifica de “suïcida” per a Polònia, frontera exterior de la UE.

El país més restrictiu pel que fa a l’acollida de refugiats sirians, afganesos o musulmans en general ha estat, però, el que més ucraïnesos ha rebut des de l’inici de la invasió russa. Si alguna cosa no comparteix el PiS amb altres partits de la família ultradretana europea –inclosa Hongria– és la “simpatia” envers Moscou. Polònia tem Rússia com el diable. Entre el PiS de Kaczynski i el Kremlin de Vladímir Putin no hi ha cap sintonia ni lligams, confessats o encoberts.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

estat espanyol

Sánchez es mostra implacable contra la corrupció “caigui qui caigui”

barcelona

Von der Leyen visita Kíiv per reafirmar el suport europeu a Ucraïna

barcelona
guerra a europa

Ucraïna reclama més armes per reconquerir territori i impedir que el conflicte es “congeli”

barcelona

5 ‘fake news’ de la immigració

banyoles

Com parlem de la immigració?

Banyoles
Jordi Camps
Alcalde de Vidreres

“Hem evitat quinze intents d’ocupació l’últim mes i mig”

vidreres
politica

Barcelona activa eines per fomentar l’ús del català

barcelona

Ucraïna afirma haver abatut un avió de control rus A-50 al mar d’Azov

Barcelona
Estats Units

Trump es posiciona a favor de la fecundació ‘in vitro’

Barcelona