Presidència Europea (2): Jean-Claude Juncker

Si els ciutadans europeus poguéssim elegir directament el president o presidenta de la UE, certament se superaria, i ben ràpidament, l’apatia de la ciutadania europea pels afers comunitaris. Atès que ja existeixen els partits polítics europeus, l’elecció seria viable, encara que a hores d’ara, i donat el pes dels Estats, aquesta possibilitat està encara massa allunyada de la realitat. Amb tot, la figura d’un president o presidenta de la UE, segons el Tractat de Lisboa, és un gran avenç. Si la Unió gaudís d’un president per cinc anys, la seva visualització es faria molt més palesa a l’interior i també a l’exterior de la Unió.

La persona que exerceixi la presidència de la UE ha d’haver demostrat un profund europeisme, tenir el reconeixement i el respecte dels mandataris de la Unió i mostrar la seva independència de criteri per situar per damunt de tot en l’exercici de la seva responsabilitat els interessos europeus, i la seva defensa en l’aplicació de les noves competències i possibilitats que li atorgaria l’aplicació del Tractat de Lisboa i l’aprofundiment en els procés vers una Europa Unida.
És clar que ha de ser d’un Estat plenament integrat en la Unió, sense excepcions. Cal a més que sigui un polític en actiu, no un ex, per molta experiència i prestigi que hagi pogut tenir. Exercir de president de la Unió no ha de ser precisament una activitat dedicada a donar conferències més aviat ben remunerades o estar en un circuit també ben remunerat de consells d’administració i un circuit de publicació d’articles d’alt prestigi. Ha de ser una personalitat política, present en la política activa i certament amb un mandat electe.

Examinant el panorama actual i tenint en compte aquests criteris per a mi fonamentals, entenc que hi ha dues persones que tenen aquestes característiques i aptituds, el primer ministre luxemburguès, Jean-Claude Juncker, i l’ara regidor a Gant i fins fa poc primer ministre belga Guy Verhofstadt. Tots dos són europeistes i han tingut responsabilitats en els avenços de la Unió. Verhofstadt va ser l’impulsor de la Convenció per una Constitució Europea. Federalista europeu, va promoure el paper de les regions i va impulsar la declaració de Brussel·les, que reconeixia més poder i capacitat d’intervenció a les regions constitucionals europees. Catalunya va ser membre fundadora d’aquesta proposta, que no va prosperar en la versió final del Tractat Constitucional.

Juncker, el degà dels primers ministres i ministres d’Economia de la UE, ha estat l’únic que va lligar el seu futur polític al referèndum sobre el Tractat Constitucional, el qual va guanyar poc temps després del no francès. Juncker, com Verhofstadt, ha mostrat coratge i capacitat de decisió en les seves responsabilitats d’Estat i en les referides a Europa, té el consens dels Estats de l’eurozona per presidir l’Eurogrup, els ministres d’Economia de la zona euro.

En una situació d’incertesa econòmica en què és molt delicada la posició que cal tenir en política econòmica i monetària europea i el paper que li pertoca a l’euro, Juncker apareix com una garantia sòlida entre els Estats de l’eurozona i el mateix Banc Central Europeu, especialment tenint en compte les pressions franceses expressades per Nicolas Sarkozy. En aquest context i amb la perspectiva més àmplia de la mateixa aplicació del nou Tractat, Juncker és la garantia més sòlida i apropiada per exercir la presidència de la UE.