JOSÉ MONTILLA I AGUILERA
Incerteses i esperances
La celebració de la nostra Diada Nacional coincideix enguany amb un dels moments de major incertesa política i institucional dels darrers anys. Hi haurà nou govern progressista a Espanya? Seran capaços els dirigents d’ERC i de Junts de posar-se d’acord amb els socialistes per fer possible la reedició del govern de Pedro Sánchez? Podran deixar de banda per un moment la batalla per l’hegemonia en el món independentista i pensar més en els interessos reals i concrets de la societat catalana? O bé la manca de pragmatisme ens portarà a una nova convocatòria electoral, amb el risc que això comportaria per a tots?
Soc prou conscient de les enormes dificultats que hi ha per a la investidura de Pedro Sánchez. Però també sé que els períodes de govern de progrés a Espanya han repercutit positivament en el nostre autogovern i que l’agenda social i econòmica d’un govern progressista és la que més convé a la societat catalana. Només cal rellegir l’hemeroteca i fer memòria per arribar a aquesta conclusió.
És veritat que una nova coalició entre el PSOE i Sumar no és una via cap a la independència de Catalunya. Però és l’únic govern d’Espanya capaç d’impulsar reformes en l’organització territorial d’Espanya que facilitin l’exercici de l’autogovern i que reconegui el caràcter plural del conjunt de la societat espanyola que hauria d’impregnar totes les institucions.
I fer-ho, alhora, tot garantint més benestar i més justícia social per als catalans i les catalanes. Una aposta per la continuïtat de les polítiques públiques desenvolupades fins ara ja seria raó més que suficient per acordar el suport a la seva reedició.
Celebrem, doncs, la nostra Diada Nacional enmig d’aquest terreny tan ple d’incerteses però també d’esperances.
He insistit en moltes ocasions que la nostra festa nacional hauria de servir per unir els ciutadans de Catalunya entre ells i amb les nostres institucions d’autogovern. Hauria de servir per fer un reconeixement explícit, també, del caràcter plural de la societat catalana i no només l’expressió, més o menys abrandada, dels partidaris de la independència.
Durant les setmanes vinents estarem pendents, primer, de l’intent del Partit Popular i Vox de guanyar la investidura per a Núñez Feijóo i, en paral·lel, de les negociacions del PSOE amb el conjunt de grups parlamentaris que poden donar suport a la investidura de Pedro Sánchez. Hi haurà molt soroll, moltes declaracions d’uns i altres, sovint apujant el to i establint més i més línies vermelles.
Jo confio que aquestes setmanes serveixin per teixir un pacte de fons que faciliti, més enllà de la mera investidura, una agenda reformista en el terreny de l’autogovern. Reconeixement de la pluralitat cultural, lingüística i nacional d’Espanya, aprofundiment dels mecanismes de participació de les CCAA en les polítiques comunes de l’Estat, major responsabilitat fiscal en els ingressos i en les despeses... En definitiva, una legislatura que serveixi per reconèixer-nos en una Espanya més diversa, capaç d’entendre que protegir i respectar el caràcter nacional de bona part del seu territori no és altra cosa que entendre millor la mateixa Espanya.