Fa segles que els estats que dominen el món són els situats en el que anomenem Occident. En el darrers anys, però, s’han desenvolupat estats que coneixem com a emergents que van prenent importància pel que fa a la seva capacitat econòmica, política i militar. Així, avui dia ens trobem un món que ha deixat enrere l’equilibri que oferia la guerra freda entre els EUA i l’antiga URSS, per endinsar-nos en un món multipolar, en el qual els estats occidentals segueixen sent poderosos però han de compartir protagonisme amb d’altres que ja han deixat de ser emergents, com la Xina i l’Índia, entre d’altres. Aquests dos estats, juntament amb el Brasil, Sud-àfrica i Rússia, formen part del que es coneix com a Brics, als quals, a la cimera d’agost, es van afegir cinc més: l’Argentina, Egipte, Etiòpia, l’Iran, l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units, que s’hi incorporaran de ple dret el gener del 2024. Aquests onze estats representen el 36% del PIB mundial i el 47% de la població, i una extensa part de la geografia mundial. Una altra dada significativa és que cap d’aquests estats ha denunciat clarament l’agressió de Rússia a Ucraïna, fet que representa una posició, com a mínim, equidistant amb els EUA, la UE i altres estats occidentals, que han pres clarament partit a favor d’Ucraïna amb abundants ajuts econòmics, logístics i militars. I és en aquest escenari que els EUA i la UE han de gestionar les seves polítiques, les quals darrerament han tingut algunes disfuncions que no ajuden a mostrar consistència i unitat d’acció. D’una part, els EUA, amb greus disfuncions de cohesió social i política, amb dos bàndols, demòcrates i republicans, enfrontats i amb escletxes dintre d’un d’aquests, com s’ha evidenciat en la votació que ha fet plegar el president de la Cambra de Representants; tot plegat ha generat inestabilitat política que no convé gens als EUA ni a la seva àrea d’influència. I de l’altra part, en l’àmbit de la UE han sorgit disfuncions entre Polònia i Ucraïna per la gestió dels cereals, també ha generat estupefacció que hagi guanyat les eleccions a Eslovàquia un polític prorús i, a més, es percep una certa fatiga pel que fa al suport a Ucraïna, no tant per dubtes de posició política, sinó per la ja llarga durada de la guerra. Com és habitual, a la UE es van solucionant les disfuncions tan bon punt van sorgint, però no deixa d’haver-hi un cert cansament intern, com també s’observa en el recent pacte sobre immigració, en què ha costat molt consensuar els interessos de cada estat. La cimera de Granada, en què els estats de la UE valoren les oportunitats i els costos d’una ampliació i també en el marc de la Comunitat Política Europea, tot i que amb absències com el líder de Turquia i el de l’Azerbaidjan, és una oportunitat per mostrar cohesió europea. Convindria que s’aconseguís la cohesió interna tant als EUA com a la UE i, d’altra banda, cercar posicions de diàleg que afavoreixin una entesa a l’entorn de la guerra d’Ucraïna, tant pel conflicte en si com per recuperar les bones relacions amb els estats que ara per ara, pels motius que siguin, no sintonitzen amb els estats occidentals. Si anem en aquesta direcció, a tots les coses ens aniran millor.