Disfuncions a Occident

Fa segles que els estats que domi­nen el món són els situ­ats en el que ano­me­nem Occi­dent. En el dar­rers anys, però, s’han desen­vo­lu­pat estats que conei­xem com a emer­gents que van pre­nent importància pel que fa a la seva capa­ci­tat econòmica, política i mili­tar. Així, avui dia ens tro­bem un món que ha dei­xat enrere l’equi­li­bri que ofe­ria la guerra freda entre els EUA i l’antiga URSS, per endin­sar-nos en un món mul­ti­po­lar, en el qual els estats occi­den­tals seguei­xen sent pode­ro­sos però han de com­par­tir pro­ta­go­nisme amb d’altres que ja han dei­xat de ser emer­gents, com la Xina i l’Índia, entre d’altres. Aquests dos estats, jun­ta­ment amb el Bra­sil, Sud-àfrica i Rússia, for­men part del que es coneix com a Brics, als quals, a la cimera d’agost, es van afe­gir cinc més: l’Argen­tina, Egipte, Etiòpia, l’Iran, l’Aràbia Sau­dita i els Emi­rats Àrabs Units, que s’hi incor­po­ra­ran de ple dret el gener del 2024. Aquests onze estats repre­sen­ten el 36% del PIB mun­dial i el 47% de la població, i una extensa part de la geo­gra­fia mun­dial. Una altra dada sig­ni­fi­ca­tiva és que cap d’aquests estats ha denun­ciat clara­ment l’agressió de Rússia a Ucraïna, fet que repre­senta una posició, com a mínim, equi­dis­tant amb els EUA, la UE i altres estats occi­den­tals, que han pres clara­ment par­tit a favor d’Ucraïna amb abun­dants ajuts econòmics, logístics i mili­tars. I és en aquest esce­nari que els EUA i la UE han de ges­ti­o­nar les seves polítiques, les quals dar­re­ra­ment han tin­gut algu­nes dis­fun­ci­ons que no aju­den a mos­trar con­sistència i uni­tat d’acció. D’una part, els EUA, amb greus dis­fun­ci­ons de cohesió social i política, amb dos bàndols, demòcra­tes i repu­bli­cans, enfron­tats i amb esclet­xes din­tre d’un d’aquests, com s’ha evi­den­ciat en la votació que ha fet ple­gar el pre­si­dent de la Cam­bra de Repre­sen­tants; tot ple­gat ha gene­rat ines­ta­bi­li­tat política que no convé gens als EUA ni a la seva àrea d’influència. I de l’altra part, en l’àmbit de la UE han sor­git dis­fun­ci­ons entre Polònia i Ucraïna per la gestió dels cere­als, també ha gene­rat estu­pe­facció que hagi gua­nyat les elec­ci­ons a Eslovàquia un polític prorús i, a més, es per­cep una certa fatiga pel que fa al suport a Ucraïna, no tant per dub­tes de posició política, sinó per la ja llarga durada de la guerra. Com és habi­tual, a la UE es van solu­ci­o­nant les dis­fun­ci­ons tan bon punt van sor­gint, però no deixa d’haver-hi un cert can­sa­ment intern, com també s’observa en el recent pacte sobre immi­gració, en què ha cos­tat molt con­sen­suar els interes­sos de cada estat. La cimera de Gra­nada, en què els estats de la UE valo­ren les opor­tu­ni­tats i els cos­tos d’una ampli­ació i també en el marc de la Comu­ni­tat Política Euro­pea, tot i que amb absències com el líder de Tur­quia i el de l’Azer­baid­jan, és una opor­tu­ni­tat per mos­trar cohesió euro­pea. Con­vin­dria que s’acon­seguís la cohesió interna tant als EUA com a la UE i, d’altra banda, cer­car posi­ci­ons de diàleg que afa­vo­rei­xin una entesa a l’entorn de la guerra d’Ucraïna, tant pel con­flicte en si com per recu­pe­rar les bones rela­ci­ons amb els estats que ara per ara, pels motius que siguin, no sin­to­nit­zen amb els estats occi­den­tals. Si anem en aquesta direcció, a tots les coses ens ani­ran millor.