"La gent ha d'entendre que no votem que Álvarez plegui"

L a vicepresidenta del PSC recorda en aquesta entrevista que la seva formació no creu que amb la dimissió de la ministra de Foment, Magdalena Álvarez, es resolguin els problemes ferroviaris a Catalunya. Admet que amb el ‘mea culpa’ de Zapatero no n’hi ha prou, però elogia el gest del president del govern espanyol.

¿El ‘mea culpa’ de Zapatero és suficient per rescabalar el ciutadà emprenyat amb la crisi de les infraestructures ferroviàries?
No, mai no és suficient. El que passa és que sí que se li ha de reconèixer l’actitud, la sinceritat, pel fet d’admetre errors i venir a dir-ho sense fer teatre. Això no resol els problemes, però sí que humanitza o acosta la figura institucional del president del govern espanyol. I això crec que també té un valor en política, el tarannà, tot i que efectivament el fet de venir, somriure i assumir culpes no vol dir que els problemes estiguin resolts.

¿En aquesta crisi no creu que algú hauria de dimitir?
No necessàriament. La gent ha d’entendre, suposo que ho entén, que la dimissió de la ministra Álvarez no resoldria el problema. I la gent ha d’entendre, i segur que ho entén, que el PSC no demani ni doni suport a la petició de dimissió de la ministra. De fet, poques vegades hem demanat dimissions, nosaltres. Aquesta dimissió la demana gent que ha tingut responsabilitats polítiques molt altes i que no han fet dimitir ningú.

Mas sosté que només en les dictadures no hi ha dimissions...
No crec que amb els governs de Jordi Pujol a Catalunya tinguéssim dictadura...

La posició d’ERC i ICV pot esquerdar la cohesió del govern d’entesa quan en el pròxim ple del Parlament critiquin l’actuació de la ministra i en reclamin el cessament...
La cohesió del govern no, però no és agradable. Hem de respectar els socis de govern, que tinguin la necessitat de demanar-ho perquè ho creguin necessari, perquè estem davant d’unes eleccions... pel que sigui. No ho compartim, no ens agrada, però ho hem de respectar.

S’han sentit prou recolzats en aquesta crisi per ERC i ICV?
A nivell de govern, tant el vicepresident Carod-Rovira com el conseller Saura han estat molt curosos, han mesurat les seves paraules. Han estat crítics, com ho hem estat nosaltres, però des del respecte institucional. Una altra cosa són les seves organitzacions polítiques i ells al capdavant. Però com a govern han estat prou respectuosos.

I en els partits, creu que s’han fet anàlisis electorals per burxar en la crisi?
Hi ha raons per dir què està passant, quantes coses estan passant en aquest tram. També ho diem els socialistes. Cal més inversió. No dubto que això tothom ho diu de bona fe. Ara bé, sí que hi ha algunes coses que em fereixen –més amb CiU i el PP– perquè estem parlant d’una obra, d’una entrada del TGV que s’havia reclamat des de feia molts anys, que amb el govern d’Aznar es va dir que arribaria el 2004. Ara semblen qüestionar el traçat d’entrada a Barcelona per Sants que es va aprovar quan Cascos era ministre i Felip Puig conseller de Política Territorial. Això considero que és electoralisme.

Vostè reconeixia fa uns dies que una part de la població a Catalunya s’està allunyant de Zapatero i del socialisme. ¿Els catalans poden arribar a donar un suspens a la gestió del PSOE les properes eleccions generals?
Pot créixer l’abstenció perquè el que ha passat amb aquestes obres pot enterbolir altres lleis que han estat aprovades pel govern de Zapatero perquè tendim a tenir poca memòria. El vot del PP és molt militant i com que saben que no poden créixer per mèrits propis, la seva estratègia és desactivar el votant socialista perquè d’aquesta manera creixi l’abstenció. Esperen així fer fora del govern els socialistes.

El conseller Puigcercós apuntava la setmana passada que la societat catalana demostraria maduresa si la crisis de Rodalies passa factura a Zapatero.
No tinc elements per valorar la maduresa de la societat catalana. Segurament no tinc tan alt nivell d’intel·ligència com el senyor Puigcercós.

¿El PSC ha fet prou costat al PSOE en aquesta crisi? Hi ha malestar entre alguns dirigents del partit de Zapatero perquè no facin pinya amb ells...
Nosaltres tenim una primera i única obligació, que és defensar els interessos dels ciutadans de Barcelona i de Catalunya. Si en algun moment el PSOE ha pogut sentir-se poc recolzat, no ha estat la nostra intenció.

Coneix bé Ferraz. Va ser membre de la gestora del PSOE del 35 congrés. ¿L’han trucat Zapatero o de la Vega per interessar-se per l’actual situació?
No m’ha trucat el president Zapatero, el que sí que he tingut és una conversa amb la vicepresidenta del govern fa uns dies sobre aquesta i altres qüestions.

Canviant de tema: el PSC després de les eleccions catalanes va decidir obrir un procés de reflexió interna davant l’elevat grau d’abstencionisme. Les últimes enquestes apunten que un 43 per cent dels ciutadans admeten que cap formació política pot donar resposta als problemes que té plantejats el país. Com es recupera la confiança dels electors?
Sent honestos i complint els compromisos, explicant amb sinceritat les coses que es fan i per què es fan i les que no es fan per què. La clau de la confiança entre la ciutadania i la política, com a les parelles o a la família, està en el diàleg, la transparència i l’honestedat. Ara, la política mai pot resoldre-ho tot, la gent s’hi ha d’implicar. Necessitem la política, organitzacions empresarials, sindicals, culturals, implicació de la ciutadania en la defensa d’uns valors, d’unes regles del joc, del compliment de la legalitat i del respecte a les institucions.

Com veu el PSC?
Com el partit que més s’assembla a la majoria de Catalunya. No som un partit només de classes populars, encara que som un partit d’esquerres i per tant defensem majoritàriament els interessos dels treballadors i de les classes mitjanes. Però a la nostra organització hi ha gent molt variada.

CiU ha obert el seu debat sobre el futur amb la refundació del catalanisme, ERC es marca el 2014 com a horitzó per un referèndum d’autodeterminació. ¿Cap a on ha d’anar el futur del PSC?
Cap a aconseguir cada vegada més estar al capdavant de la resolució dels problemes que té la societat, continuar sent un instrument al servei de la ciutadania a Catalunya i també fent honor als nostres principis fundacionals i a la defensa de l’autogovern, de la llibertat, de la democràcia... El futur passa per la confiança. Nosaltres no estem parlant de la refundació del catalanisme, ni de donar suport a un referèndum per la independència. No és el nostre model. Som un partit federalista que no està per refundar res.

Però sí per renovar? El conseller Castells advertia a l’estiu que l’esquerra pot acabar convertida en una carcassa buida si no es renova....
Justament el PSC és una de les organitzacions que, en relació amb els seus càrrecs institucionals, ha renovat més. Estem en aquests moments en un procés de debat intern sobre el projecte, de posar-nos al dia en relació als nous reptes que tenim com a societat, d’incorporar noves sensibilitats. És el partit que té més vida interna.

No tem que la plataforma d’esquerres Convenció pel Futur, que va néixer impulsada per dirigents socialistes, acabi sent alguna cosa més o els resti paper?
És una injecció de vitamina nova. Tot això pot fer que la musculatura del PSC estigui més tonificada i més capacitada per poder-se moure amb l’objectiu de donar resposta a problemes.

I el seu futur personal cap a on apunta al congrés del partit previst per a l’any que ve?
Jo sempre seré una dona que militarà a les files socialistes. El meu futur no passa per la presidència del PSC.

S’ha de mantenir aquest càrrec després de la marxa de Pasqual Maragall o s’ha d’eliminar?
Ara és com un clàssic, eliminar-ho és com intentar esborrar una part de la nostra història i d’algunes persones molt estimades: Joan Reventós, Pasqual Maragall... El pes d’aquestes figures em fa a mi també tenir claríssim que no estic a la seva alçada, i per tant, encara que se’m demanés penso que no podria presidir aquesta organització política.

Maragall li va proposar ser consellera per a un parell de carteres. ¿Montilla també?
Montilla em va temptejar. Ja sabia el que li havia dit a Pasqual Maragall, el perquè no. Em va dir: “Ja sé que em diràs que no, que no pots, però que sàpigues que et valoro i que m’agradaria que en formessis part”. No vam parlar de carteres. Si tingués salut per poder fer de consellera, segurament encara seria alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet.

Què pot passar si el Tribunal Constitucional retalla l’Estatut?
Haurem de serrar les dents, pensar com continuem defensant el que considerem absolutament constitucional. No vull recollir aquesta hipòtesi, tot i els intents del PP.

Aquesta setmana s’ha conegut la sentència de l’11-M. El PP aposta per seguir investigant per què hi ha autors intel·lectuals de l’atemptat terrorista que no han estat condemnats...
No tenen ni vergonya, ni memòria ni escrúpols.

¿El tripartit continuarà després de les eleccions generals sigui quin sigui el resultat?
Crec que sí. No tinc la bola d’endevinadora avui, però crec que es mantindrà. Hi ha moltes variables, caldrà veure què passa amb els altres...

Troba possible la sociovergència?
Veig Convergència en una situació complicada. No és la CDC més centrada, sensata, rigorosa... Com a organització ens hauria de preocupar al conjunt de la ciutadania. CDC està prenent una deriva, més interessada a anar davant d’ERC amb reivindicacions, que no condueix enlloc.

¿L’acord de govern es negocia cada dia?
No, i menys coneixent el president Montilla.

ERC creu que sí que es pot anar modelant..
Home, cada dia surten coses noves... Però l’acord de govern és un programa amb uns compromisos que van ser exposats al debat d’investidura. Aquest és el motor. Ara hi ha coses que no hi són i que s’han de discutir.

¿Cal ara una nova llei de política lingüística?
Sóc partidària de continuar en la defensa d’una llengua catalana que encara avui en relació al castellà està en condicions de desigualtat. No sóc partidària de jugar massa amb qüestions tan importants com les paraules ni els instruments legals. La llei de política lingüística actual ja està bé, ara, també crec que a tenor d’algunes estadístiques, probablement hi ha coses en les quals haurem de posar més èmfasi o tenir-ne més cura, o fer més inversió per poder situar el conjunt de la població en igualtat de drets. El català com a instrument de drets, no d’imposició. Defensa del català, sí; això no significa anar contra el castellà. Si s’ha de posar en marxa alguna qüestió per continuar generant el dret a la llengua catalana, que es faci, però no fem teatre d’aquesta qüestió.