Francesc Macià, ‘l’Avi’ de Catalunya

Avui fa 90 anys justos d’un dels Nadals més tristos de la història del país. Francesc Macià i Llussà, conegut popularment com l’Avi, va morir de manera sobtada mentre era president de la Generalitat de Catalunya. El seu enterrament va provocar una manifestació de dol multitudinària als carrers de la capital. Les seves despulles reposen a la plaça de la Fe, al cementiri de Montjuïc.

Nascut el 21 de setembre del 1859 a Vilanova i la Geltrú, a casa seva es dedicaven al comerç de l’oli de les Borges Blanques. Als 16 anys, poc després que el pare morís, va abandonar la seva terra i va ingressar a l’acadèmia militar de Guadalajara per unir-se al cos d’enginyers de l’exèrcit espanyol. Es va especialitzar en ponts, ferrocarrils i telègrafs. Va ser traslladat diversos cops a Barcelona, Madrid i Sevilla, i durant aquest període va anar ascendint fins a tinent coronel. Els seus estudis d’enginyeria li van permetre compatibilitzar l’activitat militar amb d’altres de civils. Per exemple, el 1893, al municipi de Puigverd de Lleida, va construir un dipòsit d’abastiment d’aigua de 1.000m³ amb formigó armat. Era el primer cop que s’utilitzava aquest material a l’Estat, i el 1894, el seu poble natal, Vilanova, li va encarregar un projecte de clavegueram integral per a la ciutat.

Tot i que com a oficial en alguna ocasió s’havia mostrat a favor de la modernització de l’exèrcit, mai havia arribat a pronunciar-se ideològicament. El 25 de novembre del 1905 va succeir un fet que va canviar per sempre més la seva vida. Militars espanyols, en represàlia per una vinyeta gràfica de la revista d’humor ¡Cu-Cut!, en què es burlaven de la desfeta espanyola de Cuba, van atacar i destruir tota la redacció, que era també la del diari La Veu de Catalunya. El govern espanyol va aplaudir l’acció i va crear la llei de jurisdiccions de repressió dels delictes contra la pàtria i contra l’exèrcit, una llei que establia que qualsevol ofensa en aquest sentit seria duta davant la justícia militar. Macià, avantposant el seu honor, es va negar a signar una proclama dels seus companys de milícia per donar suport a l’acció i va abandonar l’exèrcit. La seva vida va donar un tomb. Va decidir llançar-se a defensar les seves conviccions per la via política. En les eleccions del 21 d’abril del 1907 es va presentar com a diputat per Barcelona de Solidaritat Catalana al Congrés espanyol. La victòria d’aquella coalició de partits va ser rotunda. Van obtenir 41 diputats dels 44 possibles. A partir d’aquí, Macià va anar sent reelegit fins al 1923. Durant aquests anys, va anar passant de defensar una regeneració d’Espanya a ser partidari del republicanisme català. Per exemple, el 1919 va fundar la Federació Democràtica Nacionalista, que pretenia una solució federal o confederal per a Espanya, però tres anys més tard, el 1922, va organitzar la fundació del partit polític Estat Català, un moviment destinat a agrupar el catalanisme i amb un clar objectiu independentista.

El setembre del 1923, Primo de Rivera va fer un cop d’estat, i Macià es va veure abocat a refugiar-se a Perpinyà. Des de l’exili, va mantenir contactes amb anarquistes i comunistes, i, gràcies a l’ajut econòmic d’altres comunitats catalanes, el 1926 Macià va decidir-se per planejar una acció armada per alliberar Catalunya. Van ser els Fets de Prats de Molló. Des d’aquesta població de la Catalunya del Nord, Macià i la direcció d’Estat Català van reclutar entre 50 i 100 mercenaris italians que havien lluitat a la legió estrangera francesa durant la Primera Guerra Mundial i altres grups de catalans exiliats a França. El pla consistia en la penetració de dues columnes, l’una des de Sant Llorenç de Cerdans i l’altra des del coll d’Ares, per ocupar Olot, proclamar la República Catalana i fer una crida a la ciutadania a rebel·lar-se. Però, quan tot estava a punt, un espia de Mussolini infiltrat en va informar la gendarmeria francesa, que va frustrar l’operació. Macià i els seus companys van ser empresonats i jutjats a París. La sentència va ser lleu i la seva figura va guanyar molta popularitat a Catalunya. Es va exiliar novament. Va passar per Bèlgica, l’Argentina i Cuba, on va fundar el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya (PSRC) i va redactar la constitució d’una futura República Catalana.

El 1930, la fi de la dictadura de Primo de Rivera va propiciar el retorn de Macià al Principat. El març del 1932, juntament amb Estat Català, es van incorporar a un nou partit, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Un mes més tard, es van produir les eleccions municipals i ERC va assolir una clara victòria a la majoria de ciutats i pobles del país. A més, Macià va obtenir la presidència de la Diputació de Barcelona. En compliment del Pacte de Sant Sebastià, Macià va proclamar des del balcó del Palau de la Generalitat “la República Catalana dins d’una Federació de Repúbliques Ibèriques”. Unes hores després, Alcalá-Zamora va proclamar la República Espanyola des de Madrid. Aquesta declaració de Macià va preocupar el nou govern provisional de la República, i va enviar tres ministres a Catalunya. Després de diverses tensions, es va arribar a l’acord de recuperar l’antiga Generalitat de Catalunya i obrir un camí a una nova forma d’autonomia catalana. La nova Generalitat va impulsar la redacció de l’Estatut de Núria, que definia Catalunya com un estat autònom dins la Segona República Espanyola. L’Estatut va ser ratificat pels ajuntaments catalans, però mesos després la nova Constitució espanyola no establia un estat federal, sinó un d’integral, fet que va forçar a una reformulació de l’Estatut de Núria, que mai va ser referendat pels catalans. En les primeres eleccions després de l’Estatut (20 de novembre del 1932), Macià va ser elegit president. Va formar el primer govern de la Generalitat i, just un any després, va morir. Joan Casanovas, president del Parlament, en va agafar el relleu de manera interina fins que l’1 de gener del 1934 Lluís Companys va ser proposat i votat pel Parlament com a nou president.