“La reacció natural a l’odi és l’odi; algú ho ha d’aturar”

Amb Gaza. La meva àvia hi vivia, i la visitàvem sovint. Eren els temps dels Acords d’Oslo [1993]; tot semblava anar pel bon camí. Però, després, van tancar Gaza, i no podia visitar la meva família. En la guerra del 2008 [entre grups armats a Gaza i Israel], vam perdre molts familiars a la Franja. Vaig anar a les protestes arran d’això, i fins avui.

La gent té por de parlar. Estan detenint ciutadans palestins i acomiadant-los de la feina per haver lamentat la situació de Gaza a internet. Els acusen d’incitació. De vegades, els denuncien els companys de feina. Així s’han detingut més de 220 palestins a Israel des de l’octubre. El govern israelià ha aprovat que no es pagui la quitança als que siguin acomiadats a causa de publicacions.

El Likud governa i vol que la situació es mantingui com ara: Cisjordània, ocupada; la Franja de Gaza, assetjada, i els palestins, silenciats. No ens sentim part d’aquest país. Realment, lluiten contra nosaltres. No és només físic. Ens marginen. Volen ser un poble jueu. A Lid, els palestins som el 30%, però la discriminació és a tot arreu. Paguem els mateixos impostos, però el Ministeri d’Educació inverteix la meitat per als palestins que per als jueus. Així amb tot. Per això alguns hem d’omplir el buit. Ajudem la gent amb educació, protecció i menjar.

No. Vivim al mateix edifici, però estem sempre separats. I amb aquesta guerra sempre estàs espantat, perquè no saps què pensa el veí. L’Estat hauria de defensar que tots som el mateix, però no ho fa.

És una política de Netanyahu des de fa més d’una dècada. Abans d’Oslo, sí que era diferent. Els meus avis seien aquí fora i parlaven amb els veïns jueus, feien un cafè, es visitaven... Això ja no passa. Tot va començar a canviar quan els colons es van propagar per Cisjordània i van començar a veure els palestins com enemics. Ara, ja no coneixem la gent del barri. Hi han vingut molts colons.

No. Ja veiem el que passa. La violència crida la violència. No guanyaran. Amb la guerra, ningú hi guanya.

Hi ha entitats que financen l’arribada de jueus. Els paguen l’escolarització dos anys pensant que, després, decidiran quedar-s’hi. Però no els acaba de funcionar. Molts dels que venen aquí amb ganes de colonitzar se’n volen anar a Cisjordània o als quibuts propers a la Franja de Gaza. Necessiten molta gent a tot arreu. Al final, tant jueus com palestins ens quedarem aquí, a la Palestina històrica, així que hem de trobar-hi una solució. No hi ha alternativa. Si Oslo no va funcionar, cal buscar un nou acord i tirar-lo endavant. Necessitem viure.

Crec que sí. Però falten referents. En els mitjans israelians expressen odi cap als palestins i la reacció natural és odiar els jueus. Algú ho ha d’aturar.

La policia no ens protegeix, i això ens fa sentir que no som part del país. Si som objecte de violència a mans d’israelians jueus, no ens protegeixen. Si una dona és víctima de violència a casa, tampoc.

Els colons de Cisjordània van venir aquí i van assaltar les nostres llars. Vam veure l’odi en acció. Els colons anaven a Jerusalem per a la commemoració de l’ocupació de Jerusalem el 1967. Però es va cancel·lar. Frustrats, van venir a Lid en saber que s’hi feia una concentració pro Palestina. Van aparèixer armats. Es va desfermar el caos. Hi havia 10.000 persones entre palestins, colons i policies. Senties que hi havia una guerra al carrer. 500 colons van campar per Lid durant dies. Eren nens de 18 anys amb pistoles. La jungla. Ben Gvir va venir a Lid a dir que calia “aturar els palestins”. La policia va detenir 400 palestins i zero israelians jueus.

Tancada a casa amb la família. Sentíem que ens volien matar. Aquestes càmeres les vam posar el tercer dia. Jo parlo hebreu i feia entrevistes per a la televisió. Mon pare em demanava que no ho fes per por que sabessin on érem. Al meu germà el van fer fora de la feina pel que jo denunciava en els mitjans. L’alcalde [Yair Revivo, del mateix partit que Netanyahu] em va escriure: “Et destruiré la vida.”

Vull la fi de l’ocupació. Els colons han de tornar de Cisjordània. Han d’obrir Gaza i assegurar llibertat de moviment. I potser optar pels dos països. Però Netanyahu se sent còmode amb aquesta guerra. L’atenció cap als seus casos de corrupció ha desaparegut. Els israelians han de fer-lo fora.