“La retòrica d’extermini sobre el poble armeni no ha cessat”

El geno­cidi va pro­vo­car la des­trucció del poble armeni. L’objec­tiu de l’imperi otomà era exter­mi­nar-lo. Lla­vors, va pro­vo­car un trauma tras­pas­sat de gene­ració en gene­ració. Això implica que hi ha famílies que han hagut de superar-lo o con­viure-hi, que han hagut d’asso­lir posi­ci­ons per tenir veu i poder recor­dar al món que el geno­cidi armeni va tenir lloc, que no ha estat reco­ne­gut i que el poble armeni té dret a viure. És un pro­blema exis­ten­cial.

Perquè tenia una ide­o­lo­gia pan­tur­quista segons la qual el ter­ri­tori con­que­rit havia de ser habi­tat exclu­si­va­ment per pobles de parla turca i religió musul­mana. I el poble armeni va con­ser­var la seva iden­ti­tat cul­tu­ral durant els anys en què va estar sotmès a l’imperi otomà.

Actu­al­ment, aquest ter­ri­tori manté la mateixa pre­o­cu­pació exis­ten­cial. A Armènia es viu diària­ment amb incer­tesa perquè hi ha una amenaça directa a la seva existència. La retòrica d’exter­mini sobre el poble armeni no ha ces­sat i una prova d’això és que no s’ha reco­ne­gut el geno­cidi. Ara mateix l’Azer­baid­jan, amb l’ajuda de Tur­quia, pot empren­dre una acció bèl·lica enca­mi­nada a des­truir l’existència d’Armènia.

D’Armènia, Armènia. A hores d’ara, en diver­sos mit­jans, el pre­si­dent de l’Azer­baid­jan s’ha permès dir la bar­ba­ri­tat que Yere­van, la capi­tal d’Armènia, va ser una antiga ciu­tat de l’Azer­baid­jan. És una amenaça directa con­tra l’existència d’Armènia. A l’Alt Kara­bakh, ja van uti­lit­zar aquesta mateixa retòrica bèl·lica i van aca­bar lliu­rant una guerra. Els arme­nis ja avisàvem que no era accep­ta­ble que el pre­si­dent de l’Azer­baid­jan pre­tengués rever­tir fets històrics i cons­ti­tuir un dret ine­xis­tent sobre ter­res armènies. Però ningú ens va socórrer i va que­dar pro­vat que, efec­ti­va­ment, els interes­sos de l’Azer­baid­jan esta­ven enfo­cats a la invasió de l’Alt Kara­bakh i al que ells ano­me­nen “recu­pe­ració” d’aquests ter­ri­to­ris.

L’Alt Kara­bakh va estar blo­que­jat –com ara Pales­tina, per exem­ple– durant més de deu mesos, sense aigua ni llum, amb dones que havien de donar a llum en con­di­ci­ons precàries. No se sub­mi­nis­tra­ven medi­ca­ments, ni tan sols es dei­xava que la Creu Roja trans­portés ali­ments. Anne Hidalgo, l’alcal­dessa de París, va anar per­so­nal­ment a por­tar cami­ons d’ajuda huma­nitària a l’Alt Kara­bakh i se li va bar­rar el pas. L’Estat armeni va acu­dir lla­vors al Tri­bu­nal Inter­na­ci­o­nal de Justícia per a l’adopció de mesu­res cau­te­lars, sol·lici­tant el des­blo­queig i l’entrada d’ajuda huma­nitària. Davant del Tri­bu­nal Penal Inter­na­ci­o­nal no s’han pogut empren­dre acci­ons fins ara perquè ni Armènia ni l’Azer­baid­jan for­ma­ven part d’aquest tri­bu­nal. Lla­vors, Armènia va rati­fi­car el con­veni de l’Esta­tut de Roma i tot just hi ha aca­bat d’entrar un expe­di­ent. A hores d’ara, sí que hi ha deman­des de ciu­ta­dans de l’Alt Kara­bakh con­tra l’Azer­baid­jan en què sol·lici­ten indem­nit­za­ci­ons per l’ocu­pació dels seus habi­tat­ges.

Cata­lu­nya ha estat molt sen­si­ble amb el geno­cidi armeni. El Par­la­ment va apro­var aquesta reso­lució, va sot­me­tre a votació fixar el 24 d’abril com a dia de com­me­mo­ració d’aquest geno­cidi i en va fer un qua­dern expli­ca­tiu en l’àmbit de secundària. I l’Ajun­ta­ment de Santa Coloma de Gra­me­net, on té la seu Ara­rat, va ser el pri­mer de l’Estat a pre­sen­tar una moció de reco­nei­xe­ment del geno­cidi armeni pre­sen­tada a instàncies de l’asso­ci­ació.

El poble armeni va que­dar abso­lu­ta­ment sol després del geno­cidi, el seu sofri­ment no va ser reco­ne­gut a escala inter­na­ci­o­nal. La lliçó que n’extre­uen és que el món ha de viure amb una visió àmplia de la huma­ni­tat. No es pot pen­sar que el sofri­ment o un geno­cidi només pot pas­sar al poble armeni. Tot estat o ciu­tadà que veu vul­ne­rats els seus drets ha de ser pro­te­git a escala inter­na­ci­o­nal. Hi ha d’haver una entesa uni­ver­sal sobre la pro­tecció dels drets humans, cal anar més enllà d’una mera decla­ració d’interes­sos. Amb això el que vull dir és que el geno­cidi armeni no ha estat indem­nit­zat, no ha estat visi­bi­lit­zat, no ha exis­tit cap mena d’input posi­tiu a escala inter­na­ci­o­nal de mit­jans de comu­ni­cació o de pel·lícules de Hollywood.

Sí. Per exem­ple, en el memo­rial del geno­cidi armeni de Yere­van, hi ha un recor­da­tori de tots els geno­ci­dis que s’han comès al món. És a dir, quan algú té una mala experiència, el que pretén és que ningú més hagi de viure el mateix per tal de pro­gres­sar com a éssers humans.