Catalunya, davant una nova cruïlla

Girar full defi­ni­ti­va­ment en el procés sobi­ra­nista o rati­fi­car-lo per donar-li una nova empenta. Tan­cada –teòrica­ment– l’etapa de repressió política arran de l’1-O del 2017 amb la immi­nent apro­vació al Congrés de la llei d’amnis­tia, pen­dent això sí de l’apli­cació que en cada cas en vul­gui fer la justícia espa­nyola, Cata­lu­nya està en una nova cruïlla i ha de deci­dir en la cita d’avui amb les urnes cap a on diri­geix el seu futur polític. Dos són els grans camins que apa­rei­xen a l’horitzó imme­diat: man­te­nir el rumb dels últims anys per, fins i tot, donar una nova embran­zida a l’aspi­ració trans­ver­sal d’exer­cir el dret a l’auto­de­ter­mi­nació –ara en un referèndum pac­tat que tant ERC com Junts ja han cana­lit­zat cap a la via de la nego­ci­ació en sen­gles tau­les amb el PSOE–, o dei­xar-la del tot apar­cada per tor­nar a les meres pre­o­cu­pa­ci­ons de l’auto­go­vern, com defensa el PSC.

És clar que entre­mig es bar­re­gen molts altres ele­ments que poden resul­tar tant o més deci­sius a l’hora de for­mar nou govern, com és l’ori­en­tació de les polítiques soci­als i del dia a dia, la diver­si­tat de cri­te­ris sobre macro­pro­jec­tes com el Hard Rock o les grans infra­es­truc­tu­res, o el pes del rea­pa­re­gut “peix al cove” en forma d’obtenció de tras­pas­sos o d’un finançament sin­gu­lar que acabi amb el crònic dèficit fis­cal del país. En la coc­te­lera, això sí, sens dubte també hi tin­dran un paper cab­dal els vetos cre­uats i les feri­des ober­tes els últims anys en les rela­ci­ons entre par­tits, a què s’afe­geix la pos­si­ble i enve­ri­nada irrupció d’una extrema dreta cata­lana amb qui els grans grups ja han dit que no pac­ta­ran de cap de les mane­res, fet que pot blo­que­jar la con­fi­gu­ració de qual­se­vol majo­ria.

De fet, és plau­si­ble que cap dels dos grans camins que s’obren s’imposi amb prou con­tundència, amb la qual cosa s’esba­ta­na­ria tota una gamma de gri­sos sobre la base dels fac­tors esmen­tats que caldrà ater­rar en unes més que pro­ba­bles nego­ci­a­ci­ons per a la inves­ti­dura d’un pre­si­dent, que són les que hau­ran de defi­nir final­ment l’ori­en­tació de la legis­la­tura. Això si és que l’aritmètica no pro­pi­cia un blo­queig i es va a una repe­tició elec­to­ral que ara mateix ningú no gosa des­car­tar.

D’entrada, qui apa­reix com a gran favo­rit al cap­da­munt de totes les enques­tes és el PSC de Sal­va­dor Illa, que a més ha fet una cam­pa­nya molt metro­po­li­tana amb una aposta clara per l’espa­nyo­lit­zació del dis­curs, a fi d’atreure els molts ciu­ta­dans que voten en aquesta clau i apro­fi­tar el ganxo que manté a Cata­lu­nya Pedro Sánchez. I de pas­sada, és clar, també que­dar-se les engru­nes d’un Ciu­ta­dans abo­cat a l’extinció. Amb un plan­te­ja­ment i un posat mode­rats, l’aposta per la “política útil”, la pro­mesa d’una millor gestió i, si es pot, ampli­ació de l’auto­go­vern i la carta del “retro­ba­ment” jugada amb la con­cessió de l’amnis­tia, els soci­a­lis­tes podrien tor­nar a gua­nyar les elec­ci­ons –com ja van fer fa tres anys, quan van empa­tar en escons amb ERC–, fins i tot amb un fol­gat avan­tatge. Ara bé, com lla­vors, això no els garan­teix que puguin gover­nar, tot i que, a diferència d’ales­ho­res, han gua­nyat cen­tra­li­tat i ningú els veta d’entrada.

No tan lluny segons els últims ràtings es podria situar Junts+ Puig­de­mont per Cata­lu­nya, que tot fa pen­sar que ha sabut capi­ta­lit­zar la tirada que manté el líder del procés. El pre­si­dent a l’exili va sor­pren­dre anun­ci­ant dies després de la con­vo­catòria elec­to­ral no només la seva can­di­da­tura per al 12-M amb l’aspi­ració de la “res­ti­tució” i la “represa” del procés, sinó que dei­xava clar que tor­narà el dia del ple d’inves­ti­dura. Tot ple­gat ha gene­rat un cor­rent que ha anat a l’alça i que el pot situar de nou al cap­da­vant de l’inde­pen­den­tisme, fins al punt fins i tot que pot tenir pos­si­bi­li­tats de dis­pu­tar-li la victòria al PSC. Gua­nyar, és clar, faria que Car­les Puig­de­mont tingués molts números per tor­nar a pre­si­dir la Gene­ra­li­tat, però fins i tot els tin­dria que­dant segon, sem­pre, això sí, que l’inde­pen­den­tisme sumés, que és pro­ba­ble­ment la gran incògnita d’aquesta nit. I sumés sense comp­tar, arri­bat el cas, la ultra­dreta d’Aliança Cata­lana.

És clar que qui segu­ra­ment tindrà la pae­lla aga­fada pel mànec en la for­mació de qual­se­vol majo­ria serà ERC, per qui d’entrada sem­bla que haurà de pas­sar qual­se­vol pacte. A menys, és clar, que es doni la impro­ba­ble hipòtesi que l’uni­o­nisme, comuns inclo­sos, sumés prou sense Vox i fes un Coll­boni –PSC, PP i comuns es van aliar fa menys d’un any per inves­tir-lo alcalde de Bar­ce­lona en detri­ment de Xavier Trias–, o bé hi hagués una soci­o­vergència que Puig­de­mont sem­pre ha des­car­tat, si bé Illa no del tot, com a mínim quan no ha fet cap lleig a un “govern trans­ver­sal”. En tot cas, els repu­bli­cans han fet tots els esforços per fugir de la pola­rit­zació Illa-Puig­de­mont i man­te­nir les pos­si­bi­li­tats, dins d’una pugna a tres ban­des, del pre­si­dent i can­di­dat Pere Ara­gonès, que ha repar­tit crítiques a tots dos rivals. D’entrada, així, ERC manté l’espe­rança de rever­tir les enques­tes que li augu­ren una cai­guda, ja que la majo­ria dels inde­ci­sos –entorn del 30%, segons el CEO– dub­ten entre els repu­bli­cans i una altra opció. Per això han fet un gran esforç en cam­pa­nya per arri­bar al màxim de gent, fer val­dre l’obra dels tres anys de govern i rei­vin­di­car la seva cen­tra­li­tat i “lide­ratge en les pro­pos­tes” de país. Ara­gonès ha repe­tit que s’entendrà amb els que defen­sin pac­tar les con­di­ci­ons d’un referèndum, un finançament sin­gu­lar que per­meti recap­tar i ges­ti­o­nar tots els impos­tos a la Gene­ra­li­tat i defensi l’estat del benes­tar i el català, con­di­ci­ons que sens dubte a pri­ori l’apro­xi­ma­rien a Puig­de­mont, si bé les rela­ci­ons, ja toca­des per l’últim any i mig d’opo­sició dura, s’han enve­ri­nat encara més en saber-se que Junts va mani­o­brar per aca­bar amb la legis­la­tura quan va mar­xar del govern. En qual­se­vol cas, segu­ra­ment no faran prou ERC i Junts, i de nou cal­dran com a mínim els vots d’una CUP a qui la con­vo­catòria ha aga­fat amb el peu can­viat, en plena refun­dació, i que també malda per sua­vit­zar la dava­llada que li augu­ren les enques­tes. Els cupai­res, en tot cas, s’hi han posat bé en cam­pa­nya per inves­tir un pre­si­dent inde­pen­den­tista, i han fugit de línies ver­me­lles més enllà d’exi­gir tor­nar a una incon­creta “agenda social i naci­o­nal pròpia”. En tot cas, és pos­si­ble que ni sumant tots tres grups que van pro­pi­ciar l’última inves­ti­dura amb 74 dipu­tats, ara arri­bin als 68. Pel des­en­cant de molts inde­pen­den­tis­tes amb la paci­fi­cació dels últims anys –tots tres s’han fixat com a gran objec­tiu mobi­lit­zar-la de nou, o evi­tar que torni als comuns o el PSC–, però també per la irrupció de nova oferta elec­to­ral: l’Alhora de Clara Pon­satí i Jordi Grau­pera, que serà una sor­presa si acon­se­gueix repre­sen­tació, i sobre­tot l’Aliança Cata­lana de Sílvia Orri­ols, a qui sí que les enques­tes donen pos­si­bi­li­tats d’entrar al Par­la­ment, fet que pot com­pli­car encara més la gover­na­bi­li­tat, ja que a pri­ori no pot pac­tar amb ningú. Igual que Vox.

Ara­gonès, en tot cas, s’ha resis­tit a des­car­tar un pacte amb el PSC tot i que sem­bla impos­si­ble que s’avin­gui a les seves con­di­ci­ons, ja que ell mateix ha denun­ciat que ha “aban­do­nat” la llen­gua i l’ha defi­nit com “el més espa­nyo­lista i més de dre­tes de la història”. Però és que fins i tot un pos­si­ble pacte d’esquer­res segu­ra­ment pas­sa­ria per un tri­par­tit, i això vol dir que els repu­bli­cans hau­rien de refer unes rela­ci­ons amb els comuns que van que­dar molt mal­me­ses amb el seu cop de porta als pres­su­pos­tos del 2024, fet per cert que els podria pas­sar fac­tura, ja que bai­xen en la majo­ria d’enques­tes.

Men­tre, a la dreta espa­nyo­lista, que tot i l’anun­ci­ada des­a­pa­rició de Cs en con­junt podria créixer, el PP vol fer el sor­passo a Vox. El rol d’uns i altres, això sí, pot tor­nar a ser tes­ti­mo­nial, tret que l’aritmètica els per­meti fer pinya per evi­tar que, després d’una dècada llarga, es repe­teixi una pre­sidència inde­pen­den­tista a la Gene­ra­li­tat.