Reptes i canvis en només un any

Les eleccions municipals del 28-M del 2023 van abonar les previsions més pessimistes que anunciaven que el procés perdia pistonada. El 2019 ERC s’havia instal·lat còmodament en l’hegemonia territorial, amb 819.345 vots (el 23,48% del total) i 3.100 regidors i sent la primera força en 339 poblacions, una fita històrica. Junts, que estrenava marca en els comicis locals, va perdre 130.000 vots, va quedar en tercera posició després dels socialistes, però va mantenir-se al capdavant pel que fa a encapçalar ajuntaments, amb 376 victòries arreu d’un país pintat encara amb els colors independentistes. Quatre anys després la victòria clamorosa del PSC arreu de Catalunya no només va falcar el seu poder en el tradicional cinturó roig, sinó que es va imposar a tres de les quatre capitals –Girona, Tarragona i Lleida–. Els va faltar, però, la cirereta del pastís, guanyar Barcelona, tot i que acabarien governant-la, de moment, en minoria. Van ser unes eleccions marcades pel càstig de l’abstenció independentista. ERC va perdre sis punts respecte al 2019 i es va situar en el 17% del total i, tot i que va continuar com a primera força en nombre de regidors, en va perdre més de 200 pel camí. Els resultats de Junts també afluixarien amb un centenar menys de càrrecs electes respecte al 2019 i l’estocada de perdre Girona, tot un símbol per als de Carles Puigdemont. Ara fa un any també la CUP no va aconseguir els resultats esperats com a força del canvi i la van abandonar 44.000 suports. A l’altra banda, aquells comicis mostraven la cara i la creu de la dreta. Si d’una banda Ciutadans continuava en caiguda lliure fins a rematar aquest 2024 la seva desaparició del Parlament, el PP triplicava regidors arreu del territori –García Albiol recuperava Badalona–, Vox aconseguia sumar 124 regidors, 121 més que el 2019, i entrava en els ajuntaments d’algunes grans ciutats com ara Mataró, on en va aconseguir quatre d’una tacada. Finalment, la dreta catalana va aparèixer en escena amb Aliança Catalana de Catalunya assumint una alcaldia, la de Ripoll. Els índexs de participació tampoc van ser els esperats, i si el 2019 va votar el 64,81% de l’electorat, el 2023 ho va fer un 55,5%. Massa ciutadans no es van sentir cridats a les urnes.

Tot i això, malgrat els discursos exaltats i els atacs habituals durant la campanya electoral, la fragmentació del vot va obligar a teixir pactes en prop de 250 municipis que havien quedat en una majoria simple i que van formar govern quinze dies després. Junts va ser la força més castigada per les aliances, perquè de les 345 alcaldies que li corresponien com a força guanyadora en va perdre onze tot i continuar amb el major nombre. El PSC, ERC i la CUP, per la seva banda, van sumar vuit més de les que els corresponien, gràcies als pactes. D’aliances n’hi ha hagut de tota mena. A Sant Celoni el PSC va agafar la vara gràcies als vots de la CUP, que va fer fora del govern Junts i ERC; a Roses, Junts i Gent del Poble van fer caure l’alcalde socialista; a Creixell, l’alcaldessa va necessitar la suma de cinc partits, i a les Franqueses, els Comuns i ERC es van sumar al govern encapçalat pel PSC per deixar fora Junts. Aquest primer any, però, també ha vist canvis en els governs fruit de les mocions de censura. Junts ha estat la força més beneficiada en aquest sentit, perquè ha arrabassat l’alcaldia a Espinelves –abans d’EpF–, Vallgorguina –A-CUP–, Guils de Cerdanya –Unim Guils– i Cabra del Camp –ERC–. A Ribera d’Ondara el PSC l’ha perdut en mans d’AM.

Aquest primer any de mandat els ajuntaments han hagut d’afrontar dos grans reptes: les conseqüències de la sequera i la pujada en els impostos i les taxes. En el primer dels casos, la veu del territori s’ha alçat per les mesures de restricció marcades pel govern de la Generalitat, al qual li han retret manca d’ajudes per afrontar els problemes de fuga a la xarxa i les sancions imposades per l’estat d’emergència perquè gastaven més aigua de la permesa. En la majoria dels casos els municipis han aplicat l’efecte rebot, amb multes a la ciutadania que superava els límits. D’altra banda, després d’uns anys marcats per un augment de mínims de la pressió fiscal com a resposta als efectes de la pandèmia i de l’increment dels serveis i productes bàsics, les arques municipals de la gran majoria de les poblacions han dit prou i han aprofitat el primer any de mandat per apujar, en alguns casos de manera significativa, els principals impostos i taxes. Des de l’Associació Catalana de Municipis (ACM), la presidenta, Meritxell Budó, defensa que els governs locals no han tingut cap més remei que augmentar els tributs. “El principal afectat acaba sent el ciutadà, quan no hauria de ser així si Catalunya disposés d’una bona llei d’hisendes locals que resolgués aquesta mancança estructural i regulés les competències que, d’altra banda, han d’anar acompanyades de finançament”, assenyala.