Cinc anys de turbulències
El fons de recuperació, la compra conjunta de vacunes i les polítiques verdes, fites de la Comissió Europea
Von der Leyen desinfla l’agenda verda davant un nou mandat amb la seguretat i la defensa en el centre
La guerra d’Ucraïna ha obligat els Vint-i-set a prendre mesures sense precedents en el club comunitari
Von der Leyen ja ha picat l’ullet a Meloni per continuar al capdavant de la Comissió Europea Els grups d’ultradreta s’estan reconfigurant mentre esperen tenir més pes polític a Brussel·les
Ni un any de mandat va tenir la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, abans que la realitat li capgirés tots els plans. L’alemanya va assumir la presidència de l’executiu comunitari el 2019 apuntalada pel president francès, Emmanuel Macron, i amb el suport de l’aleshores cancellera alemanya, Angela Merkel, de qui havia estat ministra de Defensa. Pacte Verd i Comissió geopolítica van ser les primeres banderes amb què l’alemanya va presentar les intencions del seu executiu, però aviat la pandèmia de covid-19 va eclipsar tots els plans.
Ara bé, la pandèmia només va ser l’inici. Quan la Unió Europea (UE) semblava treure el cap de la crisi per la covid-19, la guerra va arribar a Europa amb la invasió russa d’Ucraïna. El conflicte a les portes de la UE va posar entre les cordes el club comunitari, obligat a respondre amb mesures que no tenien precedents. La primera gran crisi que va haver de navegar Von der Leyen va ser la sanitària, per a la qual, paradoxalment, la UE no tenia competències, així com la davallada econòmica derivada de les restriccions per frenar l’expansió del virus. El març del 2020 va ser un dels períodes més convulsos políticament i social per a Von der Leyen, quan encara estava prenent les mides del càrrec.
Fruit de la pandèmia van sorgir algunes de les iniciatives més destacades de la Comissió de Von der Leyen, com ara la compra conjunta de vacunes i el fons NextGenerationEU per ajudar els països més castigats econòmicament per les restriccions per la covid-19. La iniciativa per crear un fons de 800.000 milions d’euros amb recursos captats en els mercats financers venia segellada pel trauma de l’austeritat després de la crisi financera. El bloc comunitari volia deixar clar que havia après les lliçons de la crisi de l’euro de feia una dècada.
“NextGenerationEU ha tingut un paper clau en la preservació de la inversió pública, un fet que contrasta fortament amb la desastrosa experiència dels anys anteriors a la crisi financera, quan la inversió pública es va desplomar”, assegurava recentment el comissari d’Economia, Paolo Gentiloni, un dels més ferms defensors dins de la Comissió Europea d’aquesta iniciativa. El fons per reactivar l’economia europea no només marcava la diferència respecte de la resposta a la crisi anterior, sinó que també trencava un gran tabú: l’emissió de deute comú a la UE.
El fons de recuperació de la pandèmia expira el 2026, però ha obert la porta a més endeutament comunitari per finançar inversions necessàries. És per aquest motiu que la UE està immersa en ple debat sobre si, per exemple, es podria crear una iniciativa similar per finançar la indústria europea de la seguretat i la defensa davant la segona de les grans crisis que ha marcat el mandat de Von der Leyen: la invasió russa d’Ucraïna.
Amb el Kremlin llançant l’atac contra Ucraïna, el febrer del 2022, la Comissió de Von der Leyen va topar amb un gran desafiament. La UE va condemnar de manera rotunda l’atac rus i va allargar ràpidament la mà a Kíiv. Tanmateix, la guerra també va complicar l’existència als països comunitaris. Alguns depenien excessivament de Rússia, per exemple en energia, cosa que donava al Kremlin una bona arma per al xantatge.
Si bé Von der Leyen va fer bandera de la transició ecològica a l’inici del seu mandat, l’agenda verda poc a poc ha anat perdent pes. En part ha estat perquè ha quedat eclipsada, primer, per la pandèmia i, després, per la guerra d’Ucraïna, però també ha quedat en segon pla amb les protestes dels agricultors. La resposta de Brussel·les a la crisi al camp ha estat relaxar les exigències verdes i cedir així també enfront dels partits d’extrema dreta per la por que treguin vots a la bancada dels populars europeus.
Però no tot han estat enemics externs. L’agenda verda de Von der Leyen també ha tingut oposició interna dins del seu propi grup, el Partit Popular Europeu. El president dels populars europeus, Manfred Weber, va personificar l’oposició de part de la formació al Pacte Verd en considerar que havia anat massa lluny i estava perjudicant les empreses i l’economia europees.
Amb part dels populars més centrats en la reindustrialització i la recuperació de la competitivitat europea que en les polítiques verdes, i també a no perdre vots davant una extrema dreta que va cap a capitalitzar el descontentament, la llei de restauració de la natura va evidenciar la divisió: part dels populars la van voler tombar en la votació en el Parlament Europeu. Molt qüestionada des del principi pel lobby agroindustrial, la norma per restaurar ecosistemes a la UE va deixar al descobert també velles rancúnies: Weber era el candidat dels populars europeus a presidir la Comissió Europea el 2019, però va ser finalment Von der Leyen qui va assumir el càrrec.
Si bé Von der Leyen segueix partint com a favorita per a la reelecció com a presidenta de l’executiu comunitari, s’han anat sumant obstacles al seu camí per repetir en un segon mandat. L’alemanya va assumir la presidència de la Comissió Europea el 2019 apuntalada pel president francès, Emmanuel Macron, que ara la podria fer caure.
El president francès és al darrere d’una maniobra, segons apunten alguns mitjans europeus, perquè l’exprimer ministre italià i expresident del Banc Central Europeu, Mario Draghi, lideri l’executiu comunitari la pròxima legislatura. Segons aquestes informacions, Macron ja s’hauria posat en contacte amb la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, i li hauria posat el nom de Draghi sobre la taula.
En tot cas, es preveu que Meloni tingui un rol important després de les eleccions europees a l’hora de decidir el que en l’argot comunitari es coneix com a top jobs, és a dir, els alts càrrecs en les institucions de la UE, que es pactaran a finals de juny. Amb les enquestes indicant un augment del suport a l’extrema dreta en aquests comicis, la mateixa Von der Leyen ja ha picat l’ullet a Meloni.
L’alemanya, candidata del Partit Popular Europeu, obre la porta a pactar amb alguns partits dels Conservadors i Reformistes Europeus, el grup ultra que més es preveu que creixi aquestes eleccions. Entre d’altres, està format per Germans d’Itàlia, el polonès Llei i Justícia i Vox. Ara bé, Von der Leyen està especialment interessada en el suport de Meloni, amb qui ja ha avançat que estan treballant “molt bé”, malgrat admetre diferències en algunes qüestions, com ara les polítiques LGTBI.
Amb aquest posicionament, Von der Leyen s’ha desmarcat del front comú de la resta de candidats contra l’extrema dreta. Els socialdemòcrates, els Verds, els liberals i l’Esquerra han volgut reivindicar abans dels comicis el seu distanciament dels ultres, amb qui han dit que no buscaran aliances després del 9 de juny. A més, els candidats d’aquestes forces han retret a Von der Leyen la seva “ambigüitat”, en paraules del socialdemòcrata Nicolas Schmit, sobre els futurs pactes. Al seu torn, la candidata dels Verds Terry Reintke ha alertat del perill de “menystenir” els ultres, en una advertència a conservadors i liberals.
Mentrestant, els grups d’extrema dreta estan en plena reconfiguració just abans de les eleccions per traduir l’augment dels vots en un pes polític més gran a la UE. En aquesta legislatura, els partits ultres han estat repartits en dos grups: els Conservadors i Reformistes Europeus, liderats per Germans d’Itàlia i Llei i Justícia, i Identitat i Democràcia, encapçalat per la Reagrupació Nacional de Marine Le Pen i la Lliga de Matteo Salvini. Fora de cap grup també s’ha situat el Fidesz de Viktor Orbán, després de la sortida traumàtica del Partit Popular Europeu.
Abans de l’inici oficial de la campanya, Von der Leyen ha començat a donar forma a la seva candidatura mesos abans dels comicis. L’alemanya ha esbossat les línies de cara a un possible segon mandat més centrat en competitivitat, immigració i seguretat i defensa. Forçada en part pel seu partit, l’agenda climàtica es preveu que quedi més en segon pla, després del paper protagonista d’aquests cinc anys.
Malgrat complicar-se el camí cap a la reelecció els darrers mesos, Von der Leyen continua sent la gran favorita per seguir al capdavant de la Comissió Europea. Ara bé, després de les eleccions, caldrà veure també quin pes té finalment l’extrema dreta i si els populars europeus continuen, també en les seves accions, la tendència dels últims temps a incorporar posicions més pròximes als ultres en les seves polítiques.
La dona més poderosa
En certa manera, Ursula von der Leyen va tornar a casa. Nascuda a Brussel·les, va retornar a la capital belga el 2019 per assumir el càrrec més influent de les institucions europees, la presidència de la Comissió Europea (CE). Malgrat alguns dubtes inicials sobre el seu lideratge, en ser un perfil desconegut a la capital comunitària, va ser mesos després, amb l’esclat de la pandèmia de la covid-19, que l’alemanya va agafar amb més força el timó d’Europa. I la primera dona que manava al Berlaymont, la seu de la Comissió Europea.
Von der Leyen va iniciar el mandat com a presidenta de la CE l’1 de desembre del 2019. No era candidata per ser-ho, però el seu nom va sortir finalment a la llum per desencallar una negociació maratoniana en què els líders europeus es mantenien bloquejats. Alçada pel president francès, Emmanuel Macron, i avalada per l’aleshores cancellera alemanya, Angela Merkel, Von der Leyen va rebre un aprovat raspat del Parlament Europeu.
Filla d’un alt funcionari que va ser dels primers a treballar en l’acabada de crear CE, cosa que explica que Von de Leyen nasqués a Brussel·les, a l’alemanya no li eren alienes les institucions europees. A banda del càrrec del seu pare, Ernst Albrecht, a Brussel·les, un altre fet marca la vida de Von der Leyen: va néixer el 1958, quan va entrar en vigor el tractat de Roma, que va posar les bases del que ara és la UE.
L’alemanya va viure fins als 13 anys a la capital belga, on va assistir a l’Escola Europea, a què van majoritàriament els fills del personal de les institucions europees. Després, la família es va traslladar a Alemanya, on va estudiar medicina. A finals de la dècada del setanta, el seu pare la va enviar a estudiar a Londres per protegir-la davant l’augment de la violència per part de l’extrema esquerra a Alemanya. A Londres, va estudiar amb un nom fals, Rose Ladson, i va tenir protecció de Scotland Yard.
Von der Leyen ha tingut més visibilitat que qualsevol altre dels seus predecessors recents. És segurament el rostre de la presidència de l’executiu comunitari que més coneixen els ciutadans, malgrat la llunyania que caracteritza les institucions europees i que el seu lideratge no es donava a l’inici per descomptat. De fet, a Brussel·les hi va haver moments de dubte, especialment a l’inici de la pandèmia, quan la vacunació a la UE semblava quedar-se endarrerida respecte d’altres països i zones del món.
Des de dins ha arribat una de les principals confrontacions a l’alemanya. Part de la seva formació, el Partit Popular Europeu, es va rebel·lar contra la seva agenda verda i, ara, ha estat elegida candidata a presidir la CE sense gaire entusiasme per part dels populars. Custodiada per la CDU, Von der Leyen va ser l’única candidata a presentar-se al procés intern i hi va haver un gran nombre d’abstencions en la votació: de 801 delegats, només s’hi van pronunciar 489.
La seva relació amb el Partit Popular Europeu no sempre ha estat fàcil. Alguns la consideren massa pròxima al Verds i els socialdemòcrates, més que als populars, cosa que ha fet enfadar en algunes ocasions la cúpula del partit, especialment l’entorn del seu president, Manfred Weber. Malgrat assumir la guerra pública amb Von der Leyen el darrer any, el també alemany ha tancat files amb Von der Leyen davant la candidatura a la reelecció.
Coneguda també és la seva rivalitat amb el president del Consell Europeu, el belga Charles Michel. L’episodi que ha il·lustrat més bé aquesta competència que han escenificat aquests cinc anys ha estat la de l’anomenat Sofagate: Michel va seure al costat del president turc, Recep Tayyip Erdogan, en una visita a Turquia, mentre que Von der Leyen va quedar relegada a un sofà lluny dels dos dirigents. Malgrat quedar en un segon pla, l’alemanya va construir un contraatac i va fer créixer el seu poder davant l’intent de deixar-la a l’ombra.
En el seu llegat hi ha l’aprovació del multimilionari fons de recuperació, que ha estat la primera gran emissió de deute conjunt de la UE, així com la compra centralitzada de vacunes contra la covid i la ràpida resposta contra Rússia per la invasió d’Ucraïna. Més enllà de les mesures d’aquesta legislatura, són accions que han creat precedent i que han trencat alguns dels tabús incrustats durant dècades a la UE.
Ara bé, els últims mesos, Von der Leyen s’ha vist envoltada per la polèmica, per exemple, amb el seu posicionament sobre el conflicte a Gaza. Seguint les tesis alemanyes, molt pròximes a Israel, el suport ferm a aquest país en plena ofensiva sobre Gaza l’ha allunyada dels més progressistes, que han demanat mà ferma contra el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, pels bombardejos a la Franja. També s’ha de veure si Von der Leyen serà la primera dirigent que trenca el cordó sanitari contra l’extrema dreta en les institucions europees. Tot això deixa, per ara, el futur de l’alemanya amb més incertesa de la que inicialment es preveia.
