judicial
Ana Ferrer versus dret creatiu
El vot propi de la magistrada del Suprem és un revés a Marchena per obviar la llei i el benefici ‘pro reo’ i per “esquerdar la lògica”
La madrilenya va ser la instructora del cas Roldán i la primera dona a la sala segona i les seves tesis guiaran les defenses i el TC
Dret creatiu seria un oxímoron si no fos perquè la prosa judicial que sorgeix del taller d’escriptura de les Saleses ja no només sorprèn els profans, sinó també els lectors especialitzats. En l’antic convent que el 1748 era monestir de la Visitació de la Benaventurada Verge Maria i més tard de les Saleses Reials, al costat de l’església de Santa Bàrbara, on en ple centre de Madrid hi ha enterrats –no tots els madrilenys ho saben– dos reis espanyols que excepcionalment no descansen a l’Escorial, Ferran VI i l’esposa Bàrbara de Bragança, la sala segona o penal del Tribunal Suprem, presidida per Manuel Marchena, no s’ha deixat impressionar per una firma del rei actual, Felip VI, sobre l’amnistia al BOE a l’hora de reinterpretar la llei creativament fins al punt d’haver descobert ara, cinc anys després de redactar la sentència condemnatòria, un guany personal patrimonial. El salt qualitatiu és que l’estupor per l’última interlocutòria l’abandera Ana Ferrer, magistrada madrilenya que el 2014 era notícia per ser la primera dona que accedia a la masculina sala segona que jutja aforats i que abans va ser instructora del cas Roldán. Ferrer, membre del tribunal del procés junt amb Marchena, Andrés Martínez Arrieta, Juan Ramón Berdugo, Luciano Varela, Antonio del Moral i Andrés Palomo, ha gosat dissentir dels seus companys togats –al preu de patir l’espiral del silenci que acompanya els discrepants– i ha firmat un vot particular demolidor en què els acusa de violar el principi del benefici pro reo i d’“esquerdar els límits de la lògica”.
A diferència de Pablo Llarena, que com a jutge instructor tenia una llibertat total de prosa sense ser presoner de paraules posades per escrit abans en una sentència, Marchena i la resta tenen sobre ells el pes de la literatura judicial de la sentència 459/2019 del Suprem. El que és sorprenent, però, és que no només no s’han sentit concernits pel que van escriure en la sentència, sinó que els togats del 2024 han entrat en oberta i flagrant contradicció amb els togats del 2019 detectant ara i a posteriori una malversació amb benefici patrimonial personal (o enriquiment propi) que no va aparèixer enlloc al veredicte.
Sentència sense enriquiment i UE
Amb l’autoritat de ser magistrat emèrit del Suprem, José Antonio Martín Pallín recorda a Marchena què diu la pàgina 57 de la sentència redactada per ell (apartat 13.2). “Les despeses del referèndum relacionades amb la publicitat institucional, organització de l’administració electoral, confecció del registre de catalans a l’exterior, material electoral, pagament d’observadors internacionals i aplicacions informàtiques són expressió de la conscient i voluntària desviació dels fons públics”, deia la sentència. Com subratlla Martín Pallín, no hi ha ni rastre de l’enriquiment que sí que han descobert quan es tractava de capgirar la malversació per incomplir la llei d’amnistia. I el mateix succeeix amb la pretesa afectació als interessos financers de la UE, neguit sobrevingut i inexistent en les 493 pàgines de sentència.
“Esquerda els dics de la lògica”
La càrrega de profunditat, però, ve del puny i lletra d’Ana Ferrer, que, en un exercici que evoca els gags d’Epi i Blai, explica als companys que no es pot desviar uns diners i alhora posar-se’ls a la butxaca. “Si es pretén un desviament sobre el desviament, o un apoderament definitiu una vegada que els fons han estat apartats de la seva finalitat legal, ja no es pot dir que els fons anaven destinats al projecte secessionista. Però aquesta afirmació implica una deducció tan artificiosa que no només encaixa malament amb el text de la norma i frontalment amb el que és el seu esperit, sinó que esquerda els dics de la lògica. I per descomptat és contrària a qualsevol possible orientació pro reo, que, a pesar de l’excepcionalitat de l’amnistia, sempre s’ha de conjugar quan de lleis amb efectes penals es tracta”, argumenta Ferrer.
Arrenglerada amb Martín Pallín, la magistrada Ferrer es veu forçada a dedicar als companys de tribunal un feridor recordatori del que no van incloure en la sentència perquè ni tan sols ho preveien quan no sabien que haurien d’aplicar una amnistia i només jutjaven els fets. “Ni en la sentència 459/2019 ni tampoc en la interlocutòria 20107/2023 vam fer cap esment a cap possible benefici personal de caràcter patrimonial”, evoca sobre la improvisació dels delictes cinc anys després de la sentència. “Tampoc es van exercitar accions civils derivant-se la qüestió al Tribunal de Comptes”, es permet recordar.
Atendre el legislador o derogar-lo
Davant la innovadora noció de l’enriquiment en negatiu de Llarena i Marchena (ja no és emportar-se els diners a la butxaca, sinó que la teoria del crèdit negatiu es basa en el fet que els líders del procés cometen el delicte precisament per no haver posat de la seva butxaca els diners per a l’1-O), Ferrer és taxativa. “Res diuen els fets, perquè va ser una qüestió aliena al debat processal. Per això, assimilar ara el desviament de fons a la persecució d’un objectiu polític il·lícit, amb l’ànim d’obtenir un benefici particular econòmicament avaluable, resulta la incorporació d’un matís nou, al mateix temps que perillós, quan retorça els perfils de l’ànim de lucre, en una sort d’inversió metodològica que, devent partir dels pressupòsits de la llei que ens correspon ara aplicar, acaba redefinint un element de tipicitat”. Ras i curt: un embolcall eufemístic per al·ludir a la irrupció d’un dret creatiu. “Podem discutir la constitucionalitat de la llei, o la seva adaptació al dret comunitari, però els jutges no podem fer interpretacions que impedeixin la vigència de la norma. Quan es prescindeix de la voluntas legislatoris i de la voluntas legis en la seva interpretació, com succeeix d’una manera tan significativa en el cas, la decisió no és interpretativa sinó derogatòria”, gosa denunciar Ferrer per insinuar que els seus companys de sala juguen a emular el Senat tot i vestir togues que ho impedeixen per deontologia. Uns arguments que orientaran el debat al Tribunal Constitucional i que ara seran d’utilitat per a les defenses a l’hora de bastir els recursos i buscar empar davant la justícia europea.
“La interpretació prevalent de la norma, per no dir l’única que resulta lògica, és la que plasmo en aquest vot”, rebla Ferrer com a colofó. El problema és que la seva valentia de dissentir i de militar en la lògica la situa a ella en minoria absoluta.
“Si Marchena ho pot fer és per Vox”
La repressió del procés independentista no s’entendria sense Vox, que abans que un partit amb representació parlamentària va ser una fàbrica de querelles amb les quals es guanyava el dret a rebre informació privilegiada de les causes pel fet d’esdevenir acusació popular, però la inaplicació de la llei d’amnistia tampoc no s’entendria sense Vox. Si bé el Tribunal Suprem ha presumit de ser l’executor final de la llei aprovada al Congrés amb majoria absoluta, l’advocat Gonzalo Boye denuncia que la maniobra de la sala segona –presidida per Manuel Marchena– de desvirtuar la malversació no seria possible sense el concurs del partit ultra de Santiago Abascal pel rèdit d’haver estat acusació i tenir dret a personar-s’hi. “Si ho poden fer, només és perquè Vox els permet fer el que estan fent”, adverteix Boye sobre el poder que encara conserva Vox per moure els fils judicials entre bambolines.
Que l’herència de Vox en el desenllaç del procés és viva és perceptible a l’hemicicle del Congrés, on dos dels advocats en el judici de la causa 20907, Javier Ortega Smith i Pedro Fernández, són actualment diputats al Congrés per Madrid i per Saragossa, respectivament. Qui aleshores actuava com a cap de premsa de Vox a la porta del Tribunal Suprem i facilitava les filtracions de les declaracions dels acusats, Manuel Mariscal, també és diputat de Vox al Congrés per Toledo. Conscient d’aquesta promiscuïtat, la portaveu de Junts, Míriam Nogueras, va encendre els ànims a l’hemicicle dijous amb la seva defensa del vot en contra del pacte PSOE-PP de renovació del poder judicial. “Amb aquest pacte de la dreta espanyola i l’esquerra espanyola segueix la podridura de la justícia espanyola i s’evidencia, un cop més, el fracàs de la Transició. No hi haurà democràcia fins que es posi fi a la màfia judicial”, va sentenciar. “Una monarquia hereva del franquisme, uns jutges justiciers constituïts en una màfia i tots ells, per molt que prevariquin, acaben sempre protegits pels capos”, va reblar. Tot i la irada protesta de Miguel Tellado (PP) exigint la censura del terme “màfia judicial”, el president accidental del Congrés, Alfonso Rodríguez Gómez de Celis, no va renyar Nogueras ni va ordenar la retirada de cap expressió, així que les paraules estan publicades així al diari de sessions del Butlletí de les Corts.