I Llarena espera

De fet fa gairebé set anys que el magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena espera. Fins ara no ha aconseguit, a través de les euroordres, que cap país europeu li entregués Carles Puigdemont, i serà ell, el president a l’exili, qui finalment li marcarà l’agenda amb la seva decisió de tornar malgrat l’ordre de detenció espanyola que el magistrat manté il·legalment en vigor. La detenció, que previsiblement es farà efectiva aquest dijous, quan Carles Puigdemont retorni al Parlament, d’on va marxar l’octubre del 2017 després que la cambra fos dissolta en aplicació de l’article 155 de la Constitució, es va acordar per un presumpte delicte de malversació (l’alta traïció del jutge Aguirre encara està en procés), una acusació que Llarena havia refusat quan jugava al tot o res.

Hem d’anar enrere, al 12 juliol del 2018, quan el tribunal de Slesvig-Holstein va declarar inadmissible l’extradició de Puigdemont pel càrrec de rebel·lió, i els jutges alemanys hi afegien que ni tan sols se’l podia acusar d’un delicte de desordres públics, en una resolució en què desmuntaven l’argumentari de “violència” que esgrimia el jutge del Suprem. Admetien, però, extradir-lo exclusivament, i confiant que la justícia espanyola respectaria els límits que imposaven, perquè s’investigués si podia haver incorregut en un delicte de malversació i dirimir si tenia alguna responsabilitat amb la hisenda pública per les despeses del referèndum. Llarena no el va voler. Una decisió que avalava encara més el fumus persecutionis i una arbitrarietat jurídica del màxim tribunal espanyol.

Set anys després, l’ordre de detenció que el magistrat farà valer és curiosament per una suposada malversació, perquè a Llarena ja no li queda res més, un cop descartada la rebel·lió pels seus companys de la sala segona del Suprem en la sentència del procés, i un cop despenalitzat el delicte de sedició. I per arribar aquí, amb una llei d’amnistia aprovada, només podia aconseguir la detenció de Puigdemont, ni que sigui temporal, si el president a l’exili decidia tornar a trepitjar l’Estat espanyol i forçant la interpretació de la llei, o més aviat reescrivint-la.

El president a l’exili ha reiterat que el seu retorn és un acte polític que ha de posar en evidència la rebel·lió de la cúpula judicial davant la llei d’amnistia, que el tribunal Suprem s’ha negat a aplicar. Un acte que implica i interpel·la de rebot la resta d’actors polítics, a Catalunya, i a l’Estat espanyol. Però l’acte polític anirà acompanyat indefectiblement d’un moviment de peces jurídiques. La defensa de Carles Puigdemont prepara des de fa temps els diferents escenaris jurídics que pot comportar el seu retorn. Llarena, per la seva part, haurà de decidir què fa un cop sigui detingut. Llibertat provisional? Trasllat a Madrid? Ordre de presó amb la col·laboració necessària de Vox? De fet el partit ultradretà, que exerceix l’acusació popular, és imprescindible perquè el magistrat Llarena pugui decretar l’ingrés a presó del president Puigdemont. El jutge necessita que una acusació faci la petició, i no es preveu que ni la fiscalia ni l’advocacia de l’Estat ho demanin, perquè fins ara s’han alineat a favor de l’aplicació de l’amnistia.  Vox ja s’avançava aquest dimecres als esdeveniments i registrava un escrit al Suprem en què reclama que s’esmercin tots els recursos necessaris per fer efectiva la captura de Carles Puigdemont.

No sembla que res pugui impedir la detenció, però que el magistrat Llarena en tingui el control absolut un cop es produeixi tampoc és del tot cert. Podria impedir-ho el jutge de guàrdia del lloc on Puigdemont sigui detingut. Un fet hipotètic però jurídicament plausible si atén i avala una eventual petició d’habeas corpus i considera la detenció il·legal en virtut de la llei d’amnistia. Fins ara ha quedat clar que no tots els jutges han fet la mateixa interpretació que el Tribunal Suprem de la llei d’amnistia. Si es desestima l’habeas corpus podria entrar en joc el Tribunal Constitucional i, més endavant, el Tribunal Europeu de Drets Humans, sense esperar els temps que fins ara ha intentat marcar el Suprem en relació amb l’amnistia.