anàlisi
Pilotada cap endavant d’Ucraïna
S’ha produït un canvi de dinàmica. Sens dubte. Ucraïna ha passat a l’ofensiva. Ara ja no es tracta d’accions puntuals sobre territori rus amb drons o bé esporàdiques incursions d’anada i tornada de forces terrestres –no necessàriament de l’exèrcit ucraïnès–. Ara han estat paraules majors. Kíiv ha dut a terme una ofensiva sostinguda en el temps i, allò més important, amb capacitat d’ocupar superfície territorial de l’estat enemic. Segons les seves estimacions, en vuit dies s’han ocupat uns 1.000 quilòmetres quadrats de la regió fronterera russa de Kursk i, com a derivada, ahir mateix la també fronterera regió de Bélgorod ha hagut de declarar l’estat d’emergència.
Un èxit mediàtic? Sens dubte. Zelenski i el Ministeri d’Afers Estrangers d’Ucraïna s’han afanyat per aclarir-nos que la seva és una acció defensiva, forçada per l’agressivitat d’un adversari que des d’aquesta àrea sistemàticament havia castigat territori ucraïnès amb míssils i drons. Ergo, una acció defensiva legítima de dalt a baix. I més encara si tenim present que, oficialment, s’ha dut a terme sense utilitzar cap dels nous recursos armats que l’OTAN ha enviat a Kíiv.
A més, i en segon lloc, també ens han recalcat que la seva no és una acció per amputar la integritat territorial d’un estat reconegut internacionalment. Ergo, volen seguir sent percebuts pel món occidental com a antagònics a l’imperialisme amb el qual han qualificat l’ocupació russa dels territoris de l’est d’Ucraïna.
Però, i en tercera instància, allò més important: han aconseguit ressituar de nou l’escenari de la guerra d’Ucraïna en el radar internacional. La guerra de Gaza se li havia menjat l’atenció mediàtica... i la distribució de recursos militars made in USA, arran de la implacable ofensiva israeliana que a tort i a dret ha arrasat tot allò amb què s’ha trobat, fossin escoles, hospitals, civils, carreteres, edificis...
La neteja –ètnica, es va dir en el cas de les guerres de l’ex Iugoslàvia, quan es tractava de parlar de les accions de les tropes sèrbies– practicada per Israel a la Franja de Gaza, si hagués estat realitzada per Rússia sobre Ucraïna amb el mateix grau i intensitat a ben segur que hauria permès a Zelenski i a molts mitjans de comunicació aplicar-hi la qualificació de genocidi. Però no ha estat així. I Ucraïna anava quedant en l’oblit. Ergo, calia un cop d’efecte. I res millor que aplicar una màxima futbolística: la millor defensa és un bon atac.
Un èxit militar? Es fa difícil pensar que un estat que s’ha mostrat incapaç fins ara de recuperar territori propi a l’est del país estigui en condicions de mantenir de forma relativament permanent el control de 1.000 quilòmetres quadrats de territori de l’estat enemic. I, segon, algú ens hauria d’explicar amb quins recursos materials s’ha pogut dur a terme aquesta ofensiva.
En altres paraules, qui constitueix aquestes forces terrestres que han tingut la capacitat per ocupar territori rus? Són soldats regulars d’un exèrcit que, sorprenentment després de més de dos anys de guerra i de baixes sostingudes en el temps, té capacitat permanent de reposició d’efectius terrestres?
El Kremlin va haver de recórrer a presoners per injectar noves forces d’infanteria al seu exèrcit. Kíiv ho va aplicar al seu exèrcit, però reconeixent-ho amb la veu petita. Per tant, com pot ser que un estat demogràficament molt inferior al rus, i que proporcionalment està tenint unes baixes més sensibles, tingui aquesta capacitat de reposició? O potser és que qui constitueix les seves forces no són només forces regulars? Mercenaris? Si fos així, el seu relat ja no podria ser tan èpic. I dubtós d’eficiència professional. A més, quedaria parcialment mancat de legitimitat. I si acabessin sent forces de l’OTAN, encara que actuessin sota la bandera ucraïnesa, estaríem davant d’una declaració de guerra oberta entre Washington i Moscou.
I què podem dir del Kremlin? Una evidència més que la gestió de l’esforç bèl·lic no està suficientment a l’altura. Ho hem vist des de l’inici de la guerra. I ara també. Moscou va aconseguir revertir-ho en el darrer any a través de solucionar el problema Prigojin, canviar la cúpula militar i consolidar permanentment l’ocupació i control de bona part de l’est de l’Estat ucraïnès.
Però ara se li han vist les costures. Població civil russa desplaçada i tropes sota bandera ucraïnesa campant per territori rus.
Però allò més rellevant de tot plegat és el novembre del 2024. Aquí és on s’estan jugant les cartes que expliquen aquesta pilotada cap endavant de Kíiv. La nova presidència dels EUA, que s’iniciarà el gener de 2025, pot ser la que posi punt final a aquesta guerra. I no cal pensar en Donald Trump. Només cal fer-ho en J.D. Vance. El candidat a vicepresident de Trump ho ha deixat ben clar: Ucraïna no ens interessa per a res i ens retirarem d’allà.
Ho ha manifestat públicament més d’una i dues vegades. La despesa econòmica que genera Ucraïna en forma de crèdits, unida a la despesa militar i els efectes geopolítics que provoca, no interessen als republicans.
Trump, a més, hi afegeix la seva sintonia no gaire intensa amb Zelenski. I, per altra banda, tot i que Harris s’ha mostrat partidària de mantenir el mateix nivell d’ajut a Ucraïna que l’actual, no ha fet el mateix amb Israel. Però el problema és que aquestes dues guerres tenen vasos comunicants. Reduir recursos per a un dels nostres aliats i no per a l’altre? Seria difícil de justificar i, sobretot, de gestionar.
Aquesta espasa de Dàmocles ha portat Zelenski i el seu estat major a voler demostrar a republicans i demòcrates que Kíiv no és cap paràsit. Que té capacitat d’iniciativa amb els generosos recursos militars i econòmics que li arriben des de Washington (i Brussel·les). I, a més, diguem-ho també, Zelenski vol mantenir-se en la poltrona presidencial. La guerra li ha permès evitar unes eleccions que tocaven per mandat constitucional, i ho vol allargar tant com pugui.
En definitiva, allò que queda clar a hores d’ara és que tot i el canvi de dinàmica, la guerra continua perduda per a Ucraïna. És així tant en termes d’amputació territorial de part de l’est del país, com d’ensorrament de la seva economia, per no parlar del biaix demogràfic que li està representant –especialment en la població masculina.
Moscou continua desgastant més intensament els recursos humans i materials de Kíiv que no pas els seus. I, a més, ha constatat que no afluixarà la corda respecte a la possibilitat d’establiment de recursos de l’OTAN tocant a la seva frontera amb Ucraïna.
En definitiva, és només qüestió de temps que la pilotada cap endavant que s’ha fet a Kursk acabi com el submarí nuclear homònim de l’armada russa al mar de Barentsz el 2000.