La crisi agita l'esquerra del PSC al govern
L’últim dia de la campanya de les eleccions al Parlament que van acabar portant de nou el tripartit a la Generalitat, el PSC va presentar José Montilla com el president dels treballadors comparant-lo amb Luiz Inácio Lula da Silva; mentre Artur Mas tancava la campanya a Ripoll davant la tomba de Guifré el Pilós, pare de la pàtria. Tota una declaració d’intencions. Dos anys després, però, Montilla ja no és només Lula, sinó que es proclama president també dels botiguers i petits empresaris, aquells del sant Pancraç pujolià que ara el PSC aspira a fer seus, i reclama flexibilitat als treballadors i pau social perquè les empreses no s’espantin.
Però aquesta és la primera vegada que en la Catalunya moderna una crisi econòmica agafa el país amb un govern que des del 2003 ha insistit a posar-se l’etiqueta d’esquerres. I mil aturats diaris i expedients de regulació d’ocupació –acomiadaments– arreu comencen a pesar com una llosa sobre els socis d’ICV i EUiA, que han vist emergir l’ànima sindicalista i obrera que la bonança econòmica i la caiguda del Mur de Berlín havien pintat del verd de l’ecologisme per tenir un lloc en el mapa de partits. Així, EUiA vol “plantar cara al capital” i “recuperar la solidaritat de classe” i ICV fa una campanya contra els acomiadaments massius i reclama “fermesa” al seu propi govern. Tant els uns com els altres s’han trobat al govern i darrere la pancarta de les manifestacions, sense perdre de vista que EUiA va celebrar congrés el cap de setmana passat i que ICV el celebra del 20 al 22 d’aquest mes. I el manual diu que en aquests casos cal marcar perfil.
Aquesta agitació ha inclòs també la demanda que avui Joan Saura traslladarà als socis de renegociar el pacte tripartit per adequar-lo als temps de crisi i que quedi clar que cal “protegir els vulnerables”, malgrat que la resposta del PSC ja ha estat la mateixa que quan ERC, també en etapa congressual, ho plantejava per altres motius: es pot parlar tant com es vulgui, però el pacte ja està escrit. Si ICV, EUiA i CCOO ja s’han posat en alerta quan Montilla demana flexibilitat, ahir va ser ERC qui el va avisar que l’estabilitat per a les empreses no pot ser a costa de salaris més baixos i precarietat.
Els pressupostos de la Generalitat, elaborats sense el nou finançament, van ser la primera oportunitat per veure com l’ona expansiva de la crisi arribava al govern. Amb menys ingressos, hi havia el temor a les conselleries d’ERC i ICV de ser les perjudicades i, ja aleshores, Joan Puigcercós va fer l’avís inèdit que ERC no votaria qualsevol tipus de pressupost. La crisi, de fet, s’afegeix als altres dos grans problemes que té el govern: l’esmentat del finançament i la sentència del Tribunal Constitucional. I tots dos estan lligats amb la crisi, perquè s’hi fa front amb diners –la patronal Cecot alerta que els empresaris catalans la pateixen més per això– i també són indestriables de l’eix nacional, que no abandonarà l’escenari.
Però si el PSC fa amb el TC com els tres micos savis que es tapen amb les mans els ulls, les orelles i la boca per simbolitzar la negació, amb la crisi cal prendre decisions, algunes impopulars, que hauran d’assumir els socis més alineats amb els sindicats. Això si no fan com amb la llei d’educació, que a hores d’ara compta amb el no d’ICV-EUiA, mentre que Montilla agrega com a amic Josep Antoni Duran i Lleida en una reunió que no arriba precisament en el millor moment de cara als socis.
