Política

Caça major contra l’amnistia

L’hostilitat d’una part de la judicatura a la llei es tradueix en un alentiment en la seva aplicació utilitzant el TC com a gran argúcia

En el dia d’avui hi ha més policies (51) que manifestants (46) que s’han beneficiat de la mesura i 39 peticions han estat denegades

Qüestionar l’arrel política de determinades causes és un dels tripijocs previsibles per denegar una amnistia

Que el camí per a l’amnistia seria tan sinuós com empallegós ja ho donaven per descomptat fins i tot aquells optimistes de cor encabotats a no defallir. L’oposició ideològica a una norma que era vista com una esmena en tota regla del legislatiu a l’aparell judicial, l’encarregat justament d’executar-la per no caure d’entrada en el parany d’una inconstitucionalitat flagrant, era un argument de prou pòsit per augurar això, una arrencada complicada a l’hora de fer aplicar la llei. I així ha estat. Quatre mesos després de la seva aprovació per part del Congrés, bona part dels pitjors auguris semblen corroborar-se. Lluny de posar el dit a la nafra únicament en les causes de més transcendència pública –llegiu Llanera versus Puigdemont, per dir-ne una–, que era un dels càlculs que feien alguns defensors de la mesura, la judicatura ha plantejat un setge generalitzat a la llei, dificultant també i per la via dels recursos que l’amnistia arribi a procediments mal anomenat menors. “Ja sabíem que això no seria ràpid, però sí que pensàvem que l’aparell judicial posaria molt el focus en els casos dits més mediàtics i que en els de manifestants, per exemple, hi hauria més celeritat”, resumeix Marta Vilaret, vicesecretària general de Drets, Llibertats i Lluita Antirepressiva d’ERC i que va ser una de les principals encarregades de negociar el text redactat de la norma.

L’escomesa judicial, doncs, no és selectiva sinó a l’engròs, circumstància que ja està provocant un primer gran contratemps entre els afectats al que al·ludia Vilaret, com és la lentitud en la resolució dels casos. “Ja prevèiem que això seria complicat, però sí que és veritat que esperàvem que tot hauria anat força més ràpid i que, en el dia d’avui, tindríem molts més pronunciaments. Ens ha sorprès aquesta lentitud de jutges i magistrats a l’hora de prendre posició, ja que el que ara tenim de manera majoritària no són ni sís ni nos a l’amnistia, sinó silencis clamorosos”, comenta respecte a això Martí Majoral, portaveu d’Alerta Solidària, que atribueix aquesta paràlisi a l’actitud “de bel·ligerància absoluta” per part de la direcció judicial. Un dels exemples d’això que explica Majoral, i que ha tingut més presència als mitjans, és el dels cinc síndics electorals de l’1-O que van sol·licitar el perdó i que, passats ja els dos mesos que textualment estableix la llei perquè els jutge de torn l’apliquin, encara estan pendents que la fiscalia es pronunciï.

El que ve a dir Majoral és que alguns jutjats o sales que tenien una petició d’amnistia per resoldre, independentment de l’origen o gravetat de l’acusació, han decidit posar el fre de mà per la via principalment dels recursos, davant el fet que ja hi ha casos que han arribat a instàncies com ara el Suprem i el mateix Tribunal Constitucional i, per tant, prefereixen esperar que aquests resolguin i estableixin doctrina. Una situació que ha provocat que per exemple el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) estigui sospesant ara mateix derivar al Suprem un afer ja amnistiat, el de tres independentistes de Granollers que van ser condemnats per un atac als Mossos d’Esquadra l’1 d’octubre del 2020 a Barcelona, amb l’argument que un dels agents ferits ha presentat recurs contra el sobreseïment del cas. I el més que probable és que, al seu torn, l’alt tribunal acabi fent amb aquest procediment el mateix que ha fet amb un altre d’un jove condemnat per aldarulls agreujats d’un jove per haver llançat pedres contra els jutjats de Girona el 2019; enviar-lo al Tribunal Constitucional, en forma de qüestió d’inconstitucionalitat. I això últim és un detall important, ja que el Suprem utilitza l’argument més genèric possible, que la llei d’amnistia no té encaix a la carta magna, per frenar la seva aplicació, una argúcia que, de facto, li permet, i li permetrà, recórrer contra tants casos com vulgui sense entrar ni en casuístiques o delictes concrets. Foc, i a discreció. “Amb les primeres entrades de recursos al Constitucional ja queda tot de facto aturat perquè aquests altres jutges o tribunals podran dir: «Miri, jo no em pronuncio, no dic res, fins que aquests altres tribunals hi diguin la seva.» I això serà un degoteig constant”, resumeix Majoral. Cal recordar que, a més d’aquest cas d’un manifestant de Girona, també han arribat ja al TC tres expedients més, el de l’expresident Quim Torra, el del que va ser diputat de la CUP Pau Juvillà i el gran paquet derivat des del Suprem i que afecta l’expresident Carles Puigdemont per la negativa a amnistiar-lo de la malversació i, alhora, també Oriol Junqueras, Jordi Turull, Dolors Bassa i Raül Romeva per les inhabilitacions que encara arrosseguen.

En aquestes circumstàncies, el TC és qui s’erigirà en el gran àrbitre que, al final, dictarà la sort de l’amnistia i, per tant, el seu recorregut. “Amb això, ja hi comptàvem, ja que abans de conèixer fins i tot el text de la llei ja sabíem que s’hi plantejarien qüestions i recursos d’inconstitucionalitat, però estic convençuda que el text passarà aquest filtre”, recalca Vilaret, dibuixant, però, un escenari en què, un altre cop, els terminis no seran d’avui per demà, ja que el Constitucional –on es farà coll d’ampolla per la gran quantitat d’apel·lacions que acumularà la llei per part de comunitats autònomes del PP o partits i entitats espanyolistes– ja ha alertat que trigarà entre sis mesos i un any, i en això la prudència acostuma sempre a recomanar fer ús del càlcul més llarg, a resoldre els primers recursos. I més temps, a banda sobretot de més angoixa per als afectats, també implica una altra adversitat que no sempre es té en compte, com és que les despeses inherents a un litigi judicial s’encareixen.

El flanc europeu

L’altre gran front de batalla contra l’amnistia és Europa. Aquest era un flanc d’atac que també estava més que previst, i l’única novetat és que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ja té registrats els dos primers recursos de tants que li arribaran, concretament el del Tribunal de Comptes per la causa contra una trentena de membres del govern del 2017 per les despeses de l’1-O, i un altre que li ha tramès el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) sobre els casos de Josep Maria Jové, Lluís Salvadó i Natàlia Garriga pels preparatius del referèndum. A aquestes dues carpetes també, s’hi sumarà, en breu, una tercera de l’Audiencia Nacional per l’afer de l’operació Judes. En tots aquests precedents, la partida es juga a una altra escala, ja que la via per impedir l’aplicació de l’amnistia no és la suposada naturalesa inconstitucionalitat de la llei que l’empara, que també, sinó la col·lisió d’alguns dels delictes en joc que es pretenen eximir –terrorisme o malversació– amb el dret de la Unió. En tots aquests casos, aquí l’espera serà més llarga, es parla de fins a dos anys, però sabent que el procediment queda temporalment en suspens fins que no es resolguin els recursos. I això en el cas dels membres dels CDR de l’operació Judes implica que, de moment, no aniran a judici.

Però, a banda d’utilitzar l’artilleria de les altes instàncies com ara el Constitucional i el TJUE per torpedinar la llei, els advocats, afectats i entitats de suport ja han detectat altres maquinacions per part de la judicatura per desactivar els seus efectes a la pràctica. I intentar negar la naturalesa política d’algunes causes, i tractar-les com un delicte mal dit ordinari, és una de les recurrents. “Són episodis molt perniciosos i perversos, perquè quan hi ha el judici la fiscalia carrega les tintes assegurant que els fets es van produir en un context de bel·ligerància o crispat que generava l’independentisme i, per tant, es vol criminalitzar la persona que s’ha de jutjar. Però un cop aquesta persona ha estat condemnada i, per tant, s’hauria d’aplicar l’amnistia, el fiscal és el primer que diu: no, aquests fets són una simple trifulga fora de context del procés. I aquesta trampa ens la trobarem ara o quan el TC validi la llei”, alerta Martí Majoral. L’exemple d’això i que tothom té al cap és el de l’Abel Mora, un noi que va ingressar a presó el mateix dia que s’aprovava la llei després de ser condemnat a tres anys i nou mesos de reclusió per un delicte de lesions amb l’agreujant de discriminació ideològica per haver agredit el novembre del 2018 al metro un manifestant d’un acte de Jusapol que duia una bandera espanyola, i al qual el ministeri públic s’oposa a concedir-li el perdó perquè considera que els fets no tenen cap relació, cap, amb el moviment independentista.

En aquest context, la discussió de l’amnistia també ha entrat en una mena debat numèric sobre el seu impacte dia a dia. Per alimentar-la des d’aquí, l’última actualització del marcador feta per Alerta Solidària situa en 110 les amnisties concedides sobre una previsió inicial total de 486: 51 de les quals han estat a agents de la policia, 46 a manifestants i 10 a polítics, entre ells l’exconseller d’Interior Miquel Buch, un dels casos amb més repercussió pública. Per contra, 39 peticions de perdó han estat denegades, 23 a policies i 16 a activistes. Tot plegat, sumat i barrejat com un bon caldo, fa que també comenci a brollar un debat latent, des del mateix independentisme, de si ha pagat la pena promoure aquesta llei aplicant aquell vell teorema de cost-benefici. Per a Marta Vilaret, no hi ha cap dubte possible: “En el seu dia, es van generar unes expectatives, que alguns ja vam intentar no alimentar, que tan bon punt s’aprovés la llei això ja estaria tot resolt. I aquest era un plantejament totalment irreal que després ha generat una certa frustració. Però ja sabíem que això passaria. Si es necessita una llei d’amnistia és justament perquè una part del poder judicial i la seva cúpula estan fent política amb les seves sentències i en com interpretar les lleis. Per tant, era indubtable que també ho acabarien fent amb aquesta. I el que està passant també els despulla, encara més, davant aquesta realitat”, sentencia.

La llei més recorreguda
La de l’amnistia ja és la llei que acumula més recursos pròpiament dits –no qüestions– d’inconstitucionalitat, fins a 16, al TC, arran de l’ofensiva del PP de presentar-ne a tort i a dret a través dels seus presidents autonòmics. A tots ells, s’hi suma també el que ha presentat el president socialista Emiliano García-Page amb idèntics arguments jurídics que els populars.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.