Molt més que presidencials

Dimarts a la nit, dimecres a la matinada i, potser també, els dies següents, els mitjans nord-americans i els internacionals estaran distrets pintant de blau o de vermell el mapa dels cinquanta estats dels Estats Units i el Districte de Colúmbia (on hi ha Washington, la capital) i comptant quants vots electorals de cadascun dels estats falten perquè Kamala Harris o Donald Trump obtinguin la majoria que necessiten per arribar a la Casa Blanca.

La presidència dels Estats Units és clau per a la governabilitat del país i, de retruc, per a l’avenir de tot el món, però segurament no tant com molts, fora dels EUA, es pensen. El sistema polític nord-americà, de fet, deixa un marge limitat al president per tirar endavant el seu programa. Està basat en el que anomenen checks and balances (controls i equilibris –o contrapesos– en català), que fa que els tres grans poders (executiu, legislatiu i judicial) es vigilin de ben a prop per evitar que cap dels tres s’excedeixi. Una de les conseqüències del sistema és la dificultat de les diferents administracions a l’hora de fer reformes en profunditat.

Els nord-americans decidiran dimarts, quan vagin al col·legi electoral, no només el nom del president, sinó els 435 membres de la Cambra de Representants, que es renova del tot cada dos anys, i un terç dels 100 senadors de la cambra alta, que tenen un mandat de sis anys i es renoven parcialment cada dos anys. Les eleccions legislatives es fan coincidint amb les presidencials i al cap de dos anys de les que decideixen l’inquilí de la Casa Blanca. Per això es diuen els comicis de mig mandat.

Els ciutadans també escolliran governador en onze estats (Delaware, Indiana, Missouri, Montana, Nou Hampshire, Carolina del Nord, Dakota del Nord, Utah, Vermont, Washington i Virgínia de l’Oest) i en dos territoris (la Samoa Nord-americana i Puerto Rico), així com la composició de les cambres legislatives de cada estat, amb els seus corresponents tribunals suprems estatals i fiscals generals, i les corporacions locals. Tot plegat, un munt d’institucions que s’ocupen de la major part dels aspectes que afecten la vida quotidiana dels nord-americans.

A tot això cal afegir-hi una gran quantitat de consultes a cada estat sobre esmenes constitucionals, lleis dels estats i ordenances municipals, entre altres qüestions. A més, es fan diversos referèndums sobre qüestions com la legalització de la marihuana, la regulació del joc, normes mediambientals, finançament de l’educació, projectes de salut pública i drets electorals.

Nascut de la unió de tretze colònies britàniques –representades en les tretze franges vermelles de la bandera del país–, els Estats Units tenen un sistema federal en què cada estat pren les seves pròpies decisions, tret de les que, per una qüestió d’ordre pràctic, és més convenient que assumeixin les institucions federals. Els representants polítics nord-americans es deuen als votants de la circumscripció que els elegeix i Washington sovint és vist com un òrgan estrany i llunyà, però alhora imprescindible per al funcionament del país.

El president necessita cadascun dels legisladors de les dues cambres del Congrés per aprovar lleis, però els congressistes necessiten el cap d’estat, no només perquè dugui a terme les seves iniciatives, sinó perquè el cap de la Casa Blanca és una figura d’un gran pes institucional i simbòlic i la seva gestió i imatge pública té una gran influència en els ciutadans a l’hora d’escollir els seus representants al Congrés.

De fet, una part important de la retirada de Joe Biden de la cursa per la Casa Blanca en favor de Kamala Harris és conseqüència de la pressió de dirigents demòcrates, alguns dels quals congressistes, que creien que la candidatura de l’actual cap de la Casa Blanca podria perjudicar les seves possibilitats de ser al Capitoli.

Tant si guanya Harris com si guanya Trump, la composició del nou Congrés en condicionarà el marge de maniobra els propers quatre anys. La setmana que ve començarem a sortir de dubtes.