I el ‘country’ ha guanyat la ‘city’

A les 2.28 am hora local (2 minuts per a 2/4 de 9 del matí, hora catalana), les pantalles anunciaven que Donald Trump apareixeria a l’escenari de Florida per dir als seus seguidors que arrasava. Sis hores encara no després, la multitud de presentadors, comentaristes i personal tècnic dels estudis provisionals de televisió entren en fila als autobusos que els tornen cap a casa; com més a la vora del centre, més luxosos.

Al terrat del davant de l’habitació des d’on enllestim aquesta darrera crònica novaiorquesa, els operaris encaixonen cables i càmeres i es miren els hispans d’armilla reflectora que munten una bastida a la façana d’un cafetó del costat del Broadway Theatre on es representa El gran Gatsby.

A Nova York són més de Kamala Harris. Per això, els demòcrates van guanyar en aquest estat amb la major concentració demogràfica dels EUA i no s’apleguen per seguir els resultats electorals amb gorres cridaneres. Poc abans que a la plaça Rockefeller la NBC News projectés a la pantalla del carrer els primers resultats de Pennsilvània, un parell de senyors i una senyora travessaven el pas de vianants de la cantonada del Radio City Hall amb l’americana per sobre de la samarreta de suport a Harris amb cara de pomes agres.

El domini folgat del nou president electe a les zones menys poblades i deprimides de l’Amèrica que vol tornar a ser gran i dels hispans que hi aspiren sembla ofegar la matraca de la manipulació de vots i de fraus. Els escadussers trumpistes del davant d’aquesta seu televisiva no eren gaires, però es notaven. A cada dada blava favorable a Harris, s’enlairava una remor de satisfacció semblant a la del final de les obres de teatre. A cada favorable a Trump, l’escàndol d’un influencer (gorra estrident i bandera a les espatlles) a qui seguia la càmera de mòbil d’un altre jove que el retransmetia per estríming.

A Times Square, la gentada semblava voler donar sentit al desdeny amb què es defineix la fauna humana. Les escales famoses des d’on, de dia, el públic s’asseu per contemplar l’espectacle de les pantalles de televisió gegantines, estaven tancades. Un cordó policial a primera fila.

Les cadenes de televisió modestes hi tenen un reporter (majoritàriament, reportera estilitzada) i un càmera (usualment, un jove desmenjat) –amb un mòbil, un llum i un trípode o una càmera i una motxilla a l’esquena.

En una cantonada, un parell de guardes de seguretat protegien la grua d’una càmera guiada per control remot i més enllà, un locutor, un càmera i força auxiliars de la Tv9 Network Índia feien pinya enmig de la massa. Al davant de la tanca policial, amb una fragilitat altiva, una noia perfilada i un jove aplicat a enquadrar-la, deixaven veure la carxofa del micròfon des d’on retransmetien: la CJS de l’escola de periodisme de la Universitat de Colúmbia.

“El teu somriure pot canviar el món”, vaticinava el rètol del carro de supermercat que un rodamon empenyia demanant, a qui pogués llegir-lo, good vibes only (només bones vibracions) i, a qui pogués sentir-lo, un somriure que li alegrés el dia. Va passar una ambulància estrident i més d’una vintena de furgonetes policials, per contradir-lo.

Des dels estudis centrals, a la cadena Telemundo, Damià Bonmatí, un periodista empordanès de Roses, explicava com n’era, d’impossible, que els resultats electorals es manipulessin. Els convidats, sense vergonya, deien que temien la catàstrofe d’una victòria trumpista i afirmaven que el vot llatí acabaria donant el triomf als demòcrates.

L’endemà, a l’avinguda Broadway, sota la bastida que muntaven altres migrants com ella, una veneçolana comentava que entenia el vot de molts llatins a Donald Trump, a pesar de la seva política de barrar el pas als qui venen: “Abans anaves al supermercat i amb 100 dòlars omplies el carretó; ara et costa 120 o 130 dòlars i no t’arriba. I això és la inflació; és la inflació de Biden, guy –diu– la que ens expulsa.” Llegim als titulars que aquesta pot ser una de les causes que el vot llatí no hagi estat tan demòcrata com es preveia

Set cantonades més amunt, casualitat o designi, el conductor d’un camió grua enretirava un microbús avariat i assenyalava el llençol on ell mateix havia escrit amb mala lletra aquest lema: “Vote Trump, to fix this city a country” (Vota Trump perquè la ciutat sigui com el país), per incitar a votar qui s’ha sortit amb la seva.