Estats Units
El mal menor no convenç prou
Centrar-se en la por a Trump no ha estat una bona estratègia; no és suficient avisar que ve el llop, cal tenir projecte propi
L’extrema dreta avança arreu del món mentre els qui haurien de fer-hi front van a remolc o li compren l’agenda
Fa temps que observem que l’extrema dreta, de Donald Trump a l’hongarès Viktor Orbán passant per l’espanyol Santiago Abascal, la francesa Marine Le Pen i la italiana Giorgia Meloni, està organitzada a nivell global, té el suport dels més rics i poderosos del món i ha dedicat quantitats de diners ingents a fer penetrar els seus discursos en tots els àmbits. Especialment als mitjans i a les xarxes socials, fins a aconseguir que la societat cada cop accepti idees més reaccionàries. I a l’altre costat, però, què hi ha? Qui hauria de frenar-la? D’una banda, una socialdemocràcia burocratitzada i descafeïnada, a qui la crisi econòmica del 2008 va deixar estabornida i va restar credibilitat com a projecte col·lectiu. Sempre a remolc de l’extrema dreta que li marca el ritme i les reaccions, massa sovint es limita a parar els cops, a ser el mal menor, i això ni convenç ni engresca. A l’altra banda, hi ha una dreta amb atac de banyes que, per intentar emular les fórmules de moda de l’extrema dreta, perd un llençol a cada bugada. No és la manera de competir-hi, regalar-li el terreny de joc: la cursa cap a l’autoritarisme la guanyarà sempre l’extrema dreta.
La batalla ideològica, és a dir, la retallada de drets i llibertats, és l’obsessió primordial de l’extrema dreta. I cap aquí han arrossegat els seus rivals. Kamala Harris ha dedicat la campanya presidencial a recordar la por que hauria de fer Trump a tothom que li importi la democràcia i a defensar el dret a l’avortament, dret que els lobbies “provida”, principals finançadors de l’extrema dreta d’arreu, també als Estats Units, estan desmantellant sense fer gaire soroll. Una batalla del tot justa i imprescindible, però a ulls de força electors ha tapat altres lluites també necessàries, com la de millorar les condicions materials de la majoria de la societat. Això ha afavorit que Trump i el seu soci Elon Musk, l’empresari més ric del món, s’hagin atrevit a erigir-se, forçant la corda del cinisme –pocs personatges com ells encarnen millor el rovell de l’ou del sistema–, en portaveus de la classe treballadora i “contra les elits”. Molts electors han votat Trump perquè comparteixen les seves idees reaccionàries, però d’altres ho han fet perquè s’han cregut que prioritzarà millorar l’economia.
Basar l’estratègia electoral a avisar que ve el llop en comptes de bastir un projecte propi no és mai una bona idea. Sobretot si el llop té un entramat propagandístic colossal capaç de transformar mentides esperpèntiques en mems pop i virals a nivell mundial, com el cas dels immigrants haitians acusats de cruspir-se els animals de companyia dels nord-americans.
Donald Trump ven autoritarisme mentre fa el pallasso, promet retallades de drets, deportacions i afusellaments massius mentre riu i balla. I l’aclucada d’ull definitiva: fer creure a qui el vota que el totalitarisme afectarà sempre als altres, només cal saber escollir el bàndol adequat. És la fal·làcia preferida de tot postulant a tirà, i que té requesta entre qui atorga al vot un poder aspiracional. El feixisme és l’odi als pobres, explica la filòsofa brasilera experta en totalitarismes Márcia Tiburi. I l’extrema dreta sap aprofitar-se del fet que sempre hi haurà algú més pobre a qui convertir en boc expiatori.
