“La revolta a l’Iran ha mudat en desobediència civil”

No. Al llarg de les darreres cinc dècades els iranians han estat enganyats diverses vegades perquè vagin a les urnes a votar fent-los pensar que, tot i que la Constitució imposa el líder suprem, és una república amb eleccions i se suposa que els reformistes ajudaran a acabar amb les sancions i afavoriran els drets de les dones. Aquesta noció continua molt establerta en la ment dels països occidentals, però als iranians ja no els poden enganyar.

En absolut. S’han endurit. Amb Rouhani va ser l’últim cop que es va enganyar els iranians. Ell és qui va començar a augmentar el nombre d’execucions a l’Iran. Llavors, Ebrahim Raisi va morir en l’accident i una altra vegada es va portar la gent a les urnes perquè la comunitat internacional veiés que els qui havien sortit al carrer sota el lema “Dona, vida i llibertat” eren una minoria. Pezeshkian va guanyar amb els vots del 20% de l’electorat, la gran majoria funcionaris que van anar a votar per assegurar-se el seu lloc de treball.

S’ha transformat en una desobediència civil. Hi ha imatges increïbles de noies que van sense vel i se la juguen, i molts homes els donen suport encara que això els costi entrar a la presó.

Jo diria que ha canviat de naturalesa. Ja no és tant que la gent surti al carrer a protestar, sinó que hi ha moltes dones fortes que van sense vel, convençudes dels drets que tenen, i molta gent els dona suport. La situació és tremenda, però hi ha una població desperta. La gran majoria de la població iraniana en les últimes eleccions ha donat un missatge molt clar a la comunitat internacional de disconformitat amb el règim.

No anant a votar. El resultat va ser tan clar que no han estat capaços de fer res amb les xifres. En la primera volta de les eleccions es van inventar moltes xifres i hi va haver molts vídeos que es van fer virals de matemàtics que rebatien les xifres. A la segona volta la manca de participació va ser molt clara i es van veure fotografies de col·legis electorals pràcticament buits.

Circula per les xarxes socials. Hi ha xarxes socials superpotents, malgrat que la República Islàmica ha invertit moltíssims diners per controlar-les. Jo mateixa tinc a X tota mena de notícies de persones que seran executades de les minories ètniques com els kurds i els àrabs, malvistos pel règim.

No ha aconseguit fer-ho. Les xarxes van ser el que va mantenir les protestes. Van començar a circular cançons dels estudiants de la Facultat de Belles Arts de l’Iran a favor de la igualtat, dels drets humans, del paper tan important de les dones en la història de l’Iran i imatges de noies sense vel a qui no es veia la cara. La mateixa comunitat virtual estem aprenent a ser molt prudents en temes de seguretat.

Són als carrers. A la part baixa de Teheran, on hi ha classes socials pobres i molt religioses, s’hi veuen noies que caminen amb pantalons de tres quarts o sense vel. També són a les presons. A les presons d’homes els dimarts van començar unes protestes contra la pena de mort. Això s’ha escampat a moltes presons, com el centre penitenciari on hi ha la premi Nobel de la pau Narges Mohammadi, on cada dimarts hi ha una vaga de fam.

Els kurds, els àzeris, els àrabs... Cadascú té la seva llengua materna, però està prohibit parlar-la i ensenyar-la. Hi ha gent que entra a la presó per ajuntar vuit o nou nens i ensenyar-los el kurd o l’àrab.

Les sancions arriben a la població civil i haurien de ser selectives. Caldria que les sancions de la Unió Europea arribessin a noms importants de la Guàrdia Revolucionària iraniana i no pas a la població civil.

Ha perdut una oportunitat increïble de donar suport al procés democràtic de canvi que van ser les protestes i ha mirat cap a l’altre costat. Els polítics de la UE s’han fet fotos boniques amb activistes i no han fet absolutament res, absolutament res més que declaracions buides. Haurien de començar a trencar relacions o posar condicions de posada en llibertat d’activistes o d’aixecament de penes de mort de persones al país a canvi de signar acords comercials. El tema dels drets humans queda en un calaix.

En essència és pel matrimoni malavingut de la religió amb la política. En qualsevol d’aquests països aprofiten els sentiments religiosos de la gent per poder mantenir-se en el poder, com fan a l’Iran.