Anàlisi
Assemblea ingovernable
Era un escenari escrit abans de produir-se la caiguda del primer ministre més efímer de la V República, Michel Barnier. El president Emmanuel Macron va acabar escollint fa només tres mesos aquest veterà polític perquè era el primer nom que no vetava la ultradretana Marine Le Pen. Venia de la dreta tradicional i semblava tenir prou cintura com a exnegociador del Brexit amb els anglesos. Però la realitat i una Le Pen que no estava disposada a desaprofitar aquesta oportunitat, malgrat que això li mantingui l’etiqueta d’antisistema, han estat més contundents per escombrar l’experiment de Macron.
Les xifres són tossudes. Tot i que de les legislatives anticipades en va sortir una coalició d’esquerres al capdavant, malgrat ser-ho amb majoria relativa, el president va optar per seguir mirant cap a la dreta per construir una majoria amb la dreta tradicional d’Els Republicans. Sí, d’aquesta manera passaven a davant als quatre partits del Nou Front Popular (socialistes, ecologistes, comunistes i insubmisos), però depenien en últim terme del Reagrupament Nacional de Le Pen, que és qui té més diputats. La ultradretana podia demanar tallar en qualsevol moment el coll de Barnier perquè suma amb l’esquerra una majoria absoluta.
A l’Estat francès, les mocions de censura no són de proposta, no es demana una alternativa de govern. En un règim no parlamentari, és el president de la república qui fa els nomenaments. Per això, no s’ha de veure en aquesta instrumentalització que n’ha fet Le Pen votant la moció de l’esquerra un acord de futur. Ara, Macron ha de decidir si torna a nomenar algú de la dreta que no veti, de entrada, Le Pen o busca un primer ministre compatible entre el seu camp i l’esquerra, encara d’aquí quedarien exclosos els insubmisos. Llavors, hi hauria un trencament entre el partit de Jean-Luc Mélenchon i els socialistes. Una equació de difícil solució.