“O la Generalitat confia en els consells comarcals o tanquem”

Total­ment. Fem unes reu­ni­ons de con­trol de govern, de segui­ment del pacte, que fun­ci­o­nen molt bé. De moment tenim una har­mo­nia total.

No, gens. Vam fer una reunió al Fòrum Comar­cal, que es diu que és l’eina que té l’Asso­ci­ació Cata­lana de Muni­ci­pis per reu­nir els con­sells, i allà es va expo­sar que no podem con­ti­nuar. Hem de tan­car els con­sells. Tenim dos pro­ble­mes: de finançament i de cre­di­bi­li­tat. Com que sem­pre diem que no tenim diners, ningú ens creu; lla­vors no sabem què fer.

És para­do­xal, perquè cada vegada els ajun­ta­ments recla­men més ser­veis, però no tenim la dotació econòmica sufi­ci­ent per man­te­nir-nos.

De la Gene­ra­li­tat. I si la mateixa Gene­ra­li­tat, que és la que ha creat els con­sells, no hi con­fia i no hi aposta, el que hauríem de fer és tan­car-los. Fixa’t si la cosa és greu, que fins i tot els ser­veis que ens delega la Gene­ra­li­tat no és que no cobreixi els cos­tos indi­rec­tes, sinó que no cobreix ni els direc­tes!

O sigui, a nosal­tres ens diuen que hem de pres­tar ser­veis soci­als als ajun­ta­ment de menys de 20.000 habi­tants. La dotació que ens donen no cobreix la part del cost que tenim. Ja no dic que cobreixi secre­ta­ria, recur­sos humans... però és que ni els matei­xos cos­tos de l’assis­tent social i de les tre­ba­lla­do­res soci­als ens cobreix. És una situ­ació total­ment insos­te­ni­ble.

O renun­ciem a ser­veis o tan­quem els con­sells. Alguna cosa radi­cal hem de fer, perquè és un pati­ment total. O sigui, els nos­tres tre­ba­lla­dors estan cobrant un 30% menys que els tre­ba­lla­dors d’altres admi­nis­tra­ci­ons. Lla­vors, quan surt una con­vo­catòria de la Dipu­tació o d’un Ajun­ta­ment, mar­xen.

Res. Nosal­tres vam tenir una mica d’espe­rança quan Laura Vilagrà va ser nome­nada con­se­llera de Pre­sidència del govern de la Gene­ra­li­tat, perquè almenys ella havia sigut gerent d’un Con­sell i coneix la situ­ació, però ens va dir que sí, que ho ente­nia, però no va fer res.

Encara no hem tin­gut temps de par­lar-ne. Però bé, amb els soci­a­lis­tes, que són gent d’una pers­pec­tiva molt metro­po­li­tana... No té res a veure el Con­sell Comar­cal de Bar­ce­lona amb els giro­nins.

Són dues rea­li­tats total­ment dife­rents, perquè a Bar­ce­lona la Dipu­tació ho fa tot i és omni­pre­sent, fa mili­ons de ser­veis i, a més a més, gratuïts. Això no ho podem fer a Girona.

L’estem ela­bo­rant, però tenim un pres­su­post d’uns 55 mili­ons d’euros.

El Con­sell Comar­cal de la Selva neces­si­ta­ria el doble del fons que aporta la Gene­ra­li­tat, que són uns 900.000 euros. Tots els fons que ens arri­ben, pràcti­ca­ment, són fina­lis­tes. És a dir, jo rebo 3 mili­ons d’euros per fer el trans­port esco­lar, i és tot per al trans­port esco­lar. Menys dos fons. Un fons de la Gene­ra­li­tat i un fons de la Dipu­tació, que és per man­te­nir una estruc­tura, des­pe­ses que no són des­pe­ses direc­tes. Així que en la reunió vam dir unànime­ment que retor­nem ser­veis i tan­quem els con­sells, inte­grant-los a la Dipu­tació, o la Gene­ra­li­tat con­fia en els con­sells.

Les neces­si­tats són infi­ni­tes, sobre­tot per a ajun­ta­ments petits. Ara, per exem­ple, tenim dèficits. Com a ser­veis de nova cre­ació hem de poten­ciar el tema de la dis­ci­plina urbanística: tot el que és la lega­li­tat, les san­ci­ons, l’exe­cució forçosa... qüesti­ons jurídiques com­ple­xes, que m’ho estan dema­nant molts ajun­ta­ments.

No pas­sa­ria res, però els ser­veis que ofe­rim s’hau­rien d’inte­grar en una altra admi­nis­tració. El que passa és que després neces­si­ta­rem igual­ment algú que vagi amb una fur­go­neta a reco­llir els gos­sos o algú que faci macar­rons als nens. Una admi­nis­tració que no té capa­ci­tat tri­butària no es pot man­te­nir.

El fun­ci­o­na­ment dels jut­jats de Bla­nes i Santa Coloma és des­astrós i és inad­mis­si­ble, ens fa la vida molt difícil. Sem­bla que són des­tins poc atrac­tius per als jut­ges, perquè se’n volen anar de seguida. És una admi­nis­tració col·lap­sada i ine­fi­ci­ent, i això afecta el fun­ci­o­na­ment dels pobles i de l’admi­nis­tració.

Amb l’empresa Nora hem millo­rat molt, perquè hem pogut crear una estruc­tura direc­tiva, i també hem avançat en la millora retri­bu­tiva del per­so­nal, però encara ens queda camí per recórrer.

Ell cobra més que jo. De fet, quan em vaig fixar el meu sou, vaig voler que fos un euro més barat del que cobrava ell. Entenc la seva pre­o­cu­pació, però per nosal­tres són retri­bu­ci­ons ade­qua­des.