Marchena plega sent un ídol i un Julius Hoffman

Premi Jurista de l’any 2020 del Col·legi d’Advo­cats de Màlaga i la Fun­dació Manuel Alcántara, meda­lla d’honor de l’Il·lus­tre Col·legi de l’Advo­ca­cia Madri­le­nya entre­gada pel degà Euge­nio Ribón el 7 de novem­bre del 2023, sopar al Club Toc­que­vi­lle exclu­siu per a socis l’1 de febrer del 2024... En l’agenda de Manuel Marc­hena (Las Pal­mas de Gran Canària, 65 anys) hi ha un abans i un després de la sentència con­dem­natòria als líders del procés inde­pen­den­tista del 2017 perquè la ido­la­tria dels sec­tors con­ser­va­dors i ultra­dre­tans va inau­gu­rar una vida d’adu­la­ci­ons en forma de con­cessió de pre­mis i home­nat­ges que, cinc anys després de comu­ni­car el vere­dicte –amb una fil­tració prèvia a la premsa que no va ser inves­ti­gada–, encara con­ti­nua. Després de ser ele­git el setem­bre del 2014 pre­si­dent de la sala penal o sala segona del Tri­bu­nal Suprem, Marc­hena acaba de cloure el límit legal de deu anys (dos man­dats de cinc) al cap­da­vant de la sala que jutja els afo­rats i ho fa entro­nit­zat com el jutge més influ­ent des de la Tran­sició per la con­demna del procés i pel boi­cot a l’amnis­tia. Ser un ídol per al públic espa­nyo­lista i dretà, que el lloa per car­re­gar amb el pes de l’Estat i esde­ve­nir una estre­lla tele­vi­siva gràcies a un judici retransmès en directe, però, con­viu amb la con­dició de ser vist alhora per l’inde­pen­den­tisme com un expo­nent del law­fare i un èmul de Julius Hoff­man, el ten­denciós pre­si­dent del tri­bu­nal en el judici dels set de Chi­cago (1969-1970) i que l’actor Frank Lan­ge­lla encarna a la pel·lícula d’Aaron Sorkin. “Marc­hena repre­senta la solem­nit­zació de per­se­guir penal­ment idees polítiques legítimes, defen­sa­des pacífica­ment. Aquest és el gran lle­gat de Marc­hena”, ha sen­ten­ciat el pre­si­dent del Par­la­ment, Josep Rull, un dels jut­jats i con­dem­nats pel jutge canari.

Igual que el Hoff­man real i el cine­ma­togràfic es guia pel biaix, Marc­hena va exhi­bir l’auto­ri­tat des del pri­mer dia amb el biaix de no tole­rar l’exhi­bició de vídeos en la pri­mera fase que hau­rien des­pu­llat alguns relats i de per­me­tre l’emo­ti­vi­tat dels tes­ti­mo­nis si eren poli­cies i guàrdies civils, i de vetar-la si eren vícti­mes de càrre­gues l’1-O (“una cosa són les per­cep­ci­ons sen­so­ri­als i una altra les emo­ti­ves”). “Inten­tin convèncer el tri­bu­nal i no la gale­ria, perquè això el per­ju­dica enor­me­ment”, va etzi­bar a l’advo­cat Jordi Pina. “Veu­rem el vídeo amb què vostè qüesti­ona la versió del decla­rant, però un aca­ra­ment entre el vídeo i qui declara no té cap suport en la llei d’enju­di­ci­a­ment cri­mi­nal”, va dir a l’advo­cada Marina Roig. “No és que vegi que sen­tiré inde­fensió, és que n’estic sen­tint”, reba­tia Roig en viu. On emer­geix el biaix polític d’aquest togat canari que es va lli­cen­ciar a Deusto i que va ser fis­cal abans de ser jutge i arri­bar el 2007 al Suprem gràcies al PP és en la pun­te­ria amb el calen­dari per inter­fe­rir en la vida ins­ti­tu­ci­o­nal: entre totes les dates que li ofe­ria l’hivern madri­leny del 2019, Marc­hena va fixar l’inici del judici del procés el dimarts 12 de febrer, pre­ci­sa­ment el dia que el Congrés votava les esme­nes a la tota­li­tat al pres­su­post del 2019 del pre­si­dent Pedro Sánchez.

Per si el procés no fos prou, Marc­hena té al lle­gat la reti­rada de l’escó del Congrés a un paisà seu, el dipu­tat de Podem Alberto Rodríguez. Amb dos anys de retard, el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal va reconèixer a Rodríguez que la reti­rada de l’escó el 22 d’octu­bre del 2021 havia de ser anul·lada per des­pro­porció en la con­demna per pre­tesa agressió a un poli­cia, però l’escó no li va ser tor­nat i el pres­tigi de Marc­hena va seguir intacte. “[Amb ell] con­tro­la­rem la sala segona pel dar­rere”, pre­su­mia el 2018 l’ales­ho­res sena­dor Igna­cio Cosidó en un mis­satge de What­sApp que es va fil­trar quan Marc­hena era l’home triat pel PP per pre­si­dir el Suprem. “Mai he con­ce­but l’exer­cici de la funció juris­dic­ci­o­nal com un ins­tru­ment al ser­vei d’una o altra opció política per con­tro­lar el desen­llaç d’un procés penal”, va dir ell en la renúncia de l’ascens. Irònica­ment, qui exi­gia “cenyir-se a la qüestió” i no va saber evi­tar la fil­tració de la sentència del procés fa un pas al cos­tat ara que inves­tiga el fis­cal gene­ral de l’Estat per un cor­reu fil­trat. Marc­hena, això sí, seguirà al Suprem de sol­dat ras. “Això és el crim impos­si­ble [...]. Com cony fico jo la massa en una sala de justícia? Com hi fico dos mili­ons de cata­lans, que no són tots els cata­lans però són els que van votar? En quina presó me’ls adme­ten?”, diu Marc­hena a Pilar Urbano a El alza­mi­ento. La seva bio­gra­fia, però, sí que admet l’impos­si­ble: ser alhora ídol i icona del law­fare.