França, abocada als governs efímers
El relleu de Bayrou per Barnier com a primer ministre no assegura un executiu més durador
Macron confia que la ultradreta i els insubmisos no tornin a sumar prou per censurar el nou cap de govern
Les circumstàncies amb les quals el veterà líder centrista François Bayrou va acabar sent nomenat pel president Emmanuel Macron divendres primer ministre, il·lustren bé en quin moment de confusió està l’Estat francès. Després d’una hora i tres quarts de reunió tensa entre tots dos a l’Elisi, Bayrou se’n va anar amb la idea que el càrrec aquesta vegada tampoc seria per a ell, però una hora i quart més tard Macron li va tornar a donar cita per anunciar-li que el feia cap de l’executiu. L’alcalde de Pau va obtenir el que tant havia buscat com a resultat d’haver amenaçat el president de retirar-li el suport a l’Assemblea dels seus diputats. Així, Macron sobreviu però la seva autoritat, la del futur govern i la credibilitat francesa en l’àmbit europeu i econòmic en surten seriosament compromeses.
“Tothom s’adona de la dificultat de la tasca”, van ser les primeres paraules de Bayrou sortint del seu despatx d’Alt Comissariat del Pla, una destinació del mateix Macron per al seu aliat durant aquests anys de travessa pel desert. “També penso que tothom es diu que hi ha un camí de trobada, que reuneixi la gent en comptes de dividir-la”, hi va afegir just després. Què pot fer que un govern Bayrou tingui més esperança de vida que els només tres mesos que ha durat el govern de Michel Barnier? L’únic canvi real que s’ha produït durant aquests sis mesos d’agonia des que Macron va convocar unes eleccions legislatives fallides a l’estiu és la configuració d’un possible pacte parlamentari anticensura que deixi fora la ultradreta de Marine Le Pen i també els insubmisos de Jean-Luc Mélenchon, sobretot perquè els socialistes, els ecologistes i els comunistes estan disposats a signar-lo.
Això és el primer que va voler fer Macron aquesta vegada, ara que s’ha adonat que dependre de Le Pen, com va fer nomenant el conservador Barnier al setembre, és un mal negoci. Va ser ella, sumant-se a la moció de censura de l’esquerra, qui va fer caure el primer ministre més efímer de la V República. A la recerca d’aquesta equació anticensura, va reunir a l’Elisi des d’Els Republicans de dreta, passant pels partits macronistes, fins a aquesta esquerra que es vol emancipar dels insubmisos, que demanen directament la dimissió de Macron perquè hi hagi presidencials anticipades.
L’estratègia, especialment, dels socialistes és guanyar en autonomia respecte d’aquest lideratge que intenta seguir imposant Mélenchon dins la coalició d’esquerres del Nou Front Popular. L’insubmís ja no és diputat, però aquests dies és el més bel·ligerant perquè Macron ha tornat a escollir un cap de l’executiu que no és el de la coalició que va tenir més vots en les legislatives. El primer secretari socialista, Olivier Faure, en canvi, tot i negar-se a entrar en un govern de Bayrou que seguirà tenint un to de centredreta, planteja l’acord de no censurar-lo si aquest no recorre al decret llei per aprovar sense vot el pressupost per al 2025. Motiu pel qual va caure, precisament, Barnier. I els ecologistes i els comunistes es manifesten en el mateix sentit.
Bayrou va començar ahir les seves reunions amb els diferents grups parlamentaris. Més per garantir-se aquesta no-censura que no pas per escollir entre els futurs ministres. En el seu cas, intenta convèncer el que ell anomena “personalitats d’experiència”. O sigui, un grup reduït de membres que més que per les seves sigles polítiques sigui per la seva autoritat en la vida pública francesa que puguin acceptar en les seves decisions i fer aprovar, amb votació, el pressupost per al 2025 encara que sigui a principis de l’any que ve. Una altra cosa és que la seva anhelada obertura cap a l’esquerra obtingui els seus fruits perquè ja hi ha hagut algunes d’aquestes personalitats que li han dit que no.
Per la seva part, Els Republicans posen com a condició per seguir en el govern que continuï el seu polèmic ministre de l’Interior, Bruno Retailleau, que és un abanderat antiimmigració. Seria també una manera d’assegurar-se, encara que sigui fins a la possibilitat que es tornin a convocar eleccions legislatives l’estiu que ve tal com marca la Constitució, que Le Pen accepti una treva.
Les relacions entre Marine Le Pen i Bayrou no són dolentes, malgrat les seves disparitats ideològiques. El segon va donar la seva signatura a la primera perquè en tingués prou per presentar-se a les darreres presidencials quan hi havia la possibilitat que n’hi faltessin. I, a més, és partidari d’introduir una dosi de proporcionalitat en les legislatives perquè partits com el lepenista aprofitin millor que són els primers en vots en les primeres voltes, tot i que en les segones els fronts republicans els deixen fora del poder.
És possible que l’anunci de la composició d’aquest nou govern no sigui abans de Nadal. La pròxima data clau serà el 13 de gener, quan es reobrirà l’Assemblea francesa. Llavors, Bayrou ha de fer el seu discurs de política general, amb moció de confiança o no en funció dels equilibris que hagi aconseguit durant aquestes setmanes. Tampoc no pot posar i treure ministres aquesta mateixa setmana en què ha esclatat una catàstrofe humanitària a l’illa de l’Índic de Mayotte, pel cicló Chido, i precisament Retailleau és sobre el terreny per coordinar les tasques de socors.
I, d’altra banda, aquesta setmana també s’ha d’aprovar una llei especial al Parlament, primer a l’Assemblea i després al Senat, per poder prorrogar el pressupost del 2024. Un tràmit que ha de defensar el ministre d’Hisenda en funcions, Laurent Saint-Martin. No és per casualitat que l’agència Moody’s donés a conèixer de sorpresa a mitjanit divendres la degradació de la nota sobirana francesa, deixant-la en Aa3 “per la fragmentació política més susceptible d’impedir una consolidació pressupostària significativa”. En altres paraules, un dèficit descontrolat aquest any per sobre del 6%, el més gran de la zona euro, i que aquesta i les altres agències ja no es creuen que se situï per sota del 3% quan Macron acabi el seu mandat el 2017.
Bayrou ha basat la seva carrera política en el control del dèficit i els comptes públics per no deixar el llast a les generacions futures. Ara es troba amb l’atzucac de quadrar un pressupost per al 2025, en què la dreta i la ultradreta no volen que apugi els impostos als contribuents, els macronistes d’Édouard Philippe a Gabriel Attal no volen que es redueixin els avantatges a les empreses i l’esquerra, al contrari, demana que es faci pagar més als més rics i les multinacionals.
Mentrestant, aquesta mena de cohabitació que s’ha establert entre Macron i Bayrou deixa molts dubtes en l’aire sobre la seva solidesa real, si el segon farà de parallamps del primer o tots dos s’acabaran cremant fins a les pròximes legislatives.
El veterà padrí centrista
Una visió menys centralista del poder a l’Estat francès li prové, a François Bayrou, d’haver nascut fa 73 anys en un petit poble de la Gascunya, Bordèras, regió d’Occitània que en el seu moment s’estenia des de gairebé l’Atlàntic fins a la Val d’Aran. I no és per casualitat que, des del 2014, sigui l’alcalde de Pau, capital del Bearn. Abans havia estat president del departament dels Pirineus Atlàntics (1992-2001) i, sobretot, diputat a l’Assemblea francesa (1986-2012) en nom de diferents partits de centredreta i, a partir del 2007, del Moviment Democràtic (MoDem), del qual continua sent president amb una adscripció genuïnament centrista com a pare espiritual de l’actual cap de l’Estat, Emmanuel Macron.
Independitzant-se d’aquestes altres formacions de centredreta, Bayrou es va presentar fins a tres vegades a les presidencials començant el 2002. El 2007 va vorejar passar a la segona volta, en quedar tercer amb el 18,5% i, davant la disjuntiva entre el futur president de dretes Nicolas Sarkozy i la socialista Ségolène Royal, va declarar que no votaria pel primer i, temps després, va revelar que ho havia fet en blanc. El 2012, va anunciar clarament que votaria pel futur president socialista François Hollande i no pas per Sarkozy. Aquestes decisions li han valgut, des de llavors, un odi clar de Sarkozy, que ha fet tot el possible per impedir-li ser primer ministre.
El 2017, veient que Macron, 26 anys més jove, podia convertir-se en president, va decidir no presentar-se i apadrinar-lo. Ja havia estat ministre d’Educació amb governs de dreta (1993-1997). I, el maig del 2017, va entrar al primer govern Macron com a ministre de Justícia. Però en una remodelació un mes més tard va caure per un cas de treballs ficticis al Parlament Europeu, d’on va ser eurodiputat (1999-2002). A principis d’aquest any, en va quedar absolt per falta de proves, malgrat que el MoDem en va sortir condemnat. Tot i així, la fiscalia hi ha recorregut i se l’haurà de tornar a jutjar.
Aquest professor de lletres clàssiques té com un dels seus referents el rei Enric IV (Pau, 1553 - París, 1610) de França, que va ser abans Enric III de Navarra i, abans fins i tot, copríncep d’Andorra. Li ha dedicat el llibre Enric IV, el rei lliure i, precisament, el 13 de desembre, quan va ser nomenat primer ministre, era l’aniversari del naixement d’aquest monarca. Ho va remarcar el mateix Bayrou com a símbol per apaivagar les guerres polítiques actuals, com Enric IV ho havia fet entre catòlics i protestants.
