Els alumnes predilectes de Pequín

El 20 de desem­bre, el govern de la regió admi­nis­tra­tiva espe­cial de Macau va cele­brar amb grans actes i fes­ti­vi­tats el 25è ani­ver­sari del seu traspàs de sobi­ra­nia a la Xina, un esde­ve­ni­ment que va tenir lloc dos anys i mig després que el Regne Unit fes el mateix amb Hong Kong i que va posar fi defi­ni­ti­va­ment a les colònies euro­pees a l’Àsia. Aques­tes cerimònies no només reflec­tei­xen l’orgull ofi­cial pels èxits econòmics i soci­als asso­lits durant aquest quart de segle, sinó que també aspi­ren a reforçar la nar­ra­tiva ofi­cial sobre l’èxit del model “un país, dos sis­te­mes”, en un con­text mar­cat per ten­si­ons polítiques crei­xents i des­a­fi­a­ments con­tra les lli­ber­tats indi­vi­du­als a la Xina i al con­ti­nent asiàtic. A més, l’assistència als actes del pre­si­dent xinès, Xi Jin­ping, des­taca la importància simbòlica d’aquest ani­ver­sari per a Pequín.

Tot i que els por­tu­gue­sos van arri­bar a aquest racó de la Xina al segle XVI, Macau sem­pre ha estat una petita ciu­tat comer­cial que mai va cap­tar l’atenció desit­jada, simi­lar al bon alumne que no causa pro­ble­mes. De fet, Por­tu­gal mai va pres­tar gaire atenció a aquesta colònia en com­pa­ració amb encla­va­ments com Goa, Cei­lan i Bom­bai. El 1557, Macau va ser llo­gat a Por­tu­gal per la dinas­tia Ming com a port comer­cial, a canvi de l’ajuda por­tu­guesa con­tra els atacs del pirata xinès Cham-Si-La. Fins al 1842, va ser l’únic encla­va­ment euro­peu a la Xina. L’imperi por­tuguès va admi­nis­trar la ciu­tat sota la sobi­ra­nia xinesa fins al 1887, quan, mit­jançant un acord mutu, Macau es va con­ver­tir ofi­ci­al­ment en una colònia.

Avui dia, la Decla­ració Con­junta sobre la Qüestió de Macau i la seva llei bàsica esta­blei­xen que la regió man­tindrà un alt grau d’auto­no­mia almenys fins al 2049. Aquest marc deixa en mans del Con­sell d’Estat xinès la defensa mili­tar i els afers exte­ri­ors, men­tre que Macau con­serva el seu sis­tema legal, la força de segu­re­tat, la pataca com a moneda, i polítiques pròpies en dua­nes i immi­gració. A més, par­ti­cipa en orga­nit­za­ci­ons i esde­ve­ni­ments inter­na­ci­o­nals que no exi­gei­xen sobi­ra­nia, com els Jocs Asiàtics, els Jocs Olímpics i les clas­si­fi­ca­ci­ons per a cam­pi­o­nats mun­di­als de diver­sos esports, inclo­sos el fut­bol i el ten­nis de taula.

El pre­si­dent de la Fundação Ori­ente i gover­na­dor subs­ti­tut de Macau entre el 1986 i el 1987, Car­los Mon­jar­dino, va expres­sar recent­ment en una entre­vista amb l’agència Lusa la seva pre­o­cu­pació per l’acce­le­ració del procés d’inte­gració de l’antiga colònia impul­sat per la Xina i va adme­tre que la “reu­ni­fi­cació” és una rea­li­tat. Tot i això, l’exgo­ver­na­dor reco­neix que aquesta acce­le­ració es per­cep menys que a Hong Kong: “Nosal­tres [por­tu­gue­sos i maca­uencs] no ens mani­fes­tem com ho va fer Hong Kong el 2019.” “Sem­pre hem tin­gut una acti­tud que la Xina accepta millor que la dels britànics i la del poble hongkonguès. Sem­pre hem estat bons alum­nes, una carac­terística que també ens defi­neix com a país i civi­lit­zació”, hi afe­gia.

Mal­grat l’arti­cle 9 de la llei bàsica, que garan­teix l’ofi­ci­a­li­tat del por­tuguès, l’idi­oma de Camões està també en una situ­ació d’extrema debi­li­tat en relació amb el can­tonès, el man­darí i, fins i tot, l’anglès. La dis­mi­nució de l’ús del por­tuguès en la vida quo­ti­di­ana i en els àmbits admi­nis­tra­tius genera dub­tes sobre el futur d’aquesta llen­gua a la regió i sobre l’efec­ti­vi­tat de les polítiques lingüísti­ques actu­als per pre­ser­var la seva presència i vita­li­tat a l’antiga colònia por­tu­guesa. Tot i que l’ofi­ci­a­li­tat del por­tuguès exi­geix que els can­di­dats a fun­ci­o­na­ris públics a Macau domi­nin aquesta llen­gua, i ser fun­ci­o­nari públic a la regió ofe­reix con­di­ci­ons labo­rals i sala­ri­als atrac­ti­ves, en l’àmbit popu­lar –més enllà dels rètols dels car­rers– és excep­ci­o­nal sen­tir por­tuguès pas­se­jant de manera fortuïta per l’antiga colònia lusi­tana.

Pel que fa al maca­uenc, una fas­ci­nant llen­gua cri­o­lla de base por­tu­guesa for­mada al segle XVI amb influències del can­tonès, el malai i el cin­galès que va desen­vo­lu­par un paper cru­cial en la comu­ni­cació fins al segle XIX, avui dia està en “perill crític”, segons la Unesco. A hores d’ara, amb prou fei­nes una cin­quan­tena de par­lants con­ser­ven aquesta llen­gua, gai­rebé con­ver­tida en una peça de museu, un patri­moni lingüístic i cul­tu­ral valuós però extre­ma­ment fràgil. La recent pèrdua d’Aida de Jesús, cone­guda com la “padrina de la cuina maca­uenca”, que va morir als 105 anys, va supo­sar un cop molt sig­ni­fi­ca­tiu per a la comu­ni­tat de par­lants del cri­oll por­tuguès.

Macau ha pas­sat de ser un dis­cret i antic port por­tuguès a esde­ve­nir el cen­tre de casi­nos més ric del món i, de fet, és l’únic lloc a la Xina on és permès el joc. Men­tre que a Pequín mili­ons d’apos­ta­dors acce­dei­xen a jocs en línia estran­gers mit­jançant webs semi­clan­des­ti­nes des­lo­ca­lit­za­des, Macau s’ha con­so­li­dat en els dar­rers anys com la capi­tal mun­dial del joc, per sobre de Las Vegas el 2006 i enmig d’una lluita entre rivals xine­sos i nord-ame­ri­cans pel domini glo­bal.

Tot i que en aquesta antiga colònia por­tu­guesa s’han blan­que­jat dese­nes de bili­ons d’euros, amb la situ­ació econòmica actual de la Xina, el govern vol atu­rar la fuita de capi­tals i les nom­bro­ses tríades, les màfies locals que actuen on Pequín no exer­ceix com­ple­ta­ment el poder. Segons les auto­ri­tats maca­uen­ques, el nom­bre de mem­bres de tríades que es dedi­ca­ven a l’inter­canvi de diners dins dels casi­nos i com­ple­xos inte­grats de Macau s’ha reduït fins a un 90% des que va entrar en vigor, l’octu­bre pas­sat, la nova llei sobre delic­tes de joc il·legal.