L’any que ha destronat l’independentisme

Després d’haver assolit el clímax l’octubre del 2017, el 2024 sortirà en els llibres d’història com l’any que va enterrar definitivament el procés sobiranista, si més no, el que es va encetar el 2012. I és que, després de set anys de repressió, l’aprovació de la llei d’amnistia en un segon intent al Congrés al maig –Junts estroncaria el primer al gener en no veure-hi prou garanties, però ni així el poder judicial l’ha volgut aplicar a molts dels implicats– com a culminació d’un procés de desjudicialització i, sobretot, la pèrdua de la majoria parlamentària de l’independentisme en les eleccions del 12 de maig han suposat un punt d’inflexió en la política catalana, ja instal·lada en una nova etapa, tal com no es cansa de repetir el nou president, el socialista Salvador Illa. Impera així el discurs de la normalitat i la Catalunya pacificada, amb un govern gestor i sense cap ambició política de país que fa equilibris per complir els pactes i alhora desplegar un discurs de fraternitat amb la resta de l’Estat, incloent-hi adulacions al rei, l’exèrcit i la Constitució.

L’any s’iniciava amb el govern en minoria de Pere Aragonès, nomenat fins i tot candidat si bé amb la intenció d’esgotar la legislatura fins al febrer del 2025. L’assoliment d’un acord al febrer amb el PSC pel pressupost va fer decidir l’executiu a dur el projecte de llei al Parlament, tot i que li faltaven encara els vots dels comuns, que havien donat suport als comptes anteriors. Però els de Jéssica Albiach es van tancar en banda exigint que s’aturés el Hard Rock, i el rebuig final del Parlament va fer que, per sorpresa, Aragonès decidís convocar eleccions en veure’s incapaç de sostenir-se un últim any, i també convençut que agafaria a contrapeu els rivals, que evitaria mals majors en una sequera de difícil gestió i que l’acabat d’esclatar cas Koldo esquitxaria Illa.

La jugada, però, va sortir fatal: ERC cauria de 33 a 20 escons, i els tres que va guanyar Junts, de 32 a 35, no en farien prou per compensar la patacada. Amb la davallada també de la CUP, l’independentisme cauria de 74 a 59 diputats, 61 si s’hi compten els dos ultradretans d’Aliança Catalana, que accediria per primer cop a un Parlament dominat pels 68 escons dels partits favorables al 155, el PSC (42), el PP (15) i Vox (11). Tot i uns recels que ara semblen irreconciliables, Junts i ERC mantenien un punt d’acord per quedar-se la majoria a la mesa, però els republicans segellaven després un pacte d’investidura amb el PSC, amb el finançament singular com a principal moneda de canvi, que la militància ratificava a l’agost per un estret marge. Illa era investit el 8 d’agost, el dia que Puigdemont tornava fugaçment a fer un míting a l’Arc de Triomf, esquivava després els Mossos que l’havien de detenir per ordre del Tribunal Suprem, tornava a Bèlgica i desfermava una tempesta política.

És clar que, si cal destacar una tempesta, és la que ha viscut ERC: l’hecatombe de l’últim cicle electoral faria plegar Aragonès i duria a convocar un congrés per triar nova direcció. Es desfermarien així unes hostilitats latents entre partidaris i detractors d’Oriol Junqueras que encara es veurien més aguditzades per l’esclat al juliol de l’afer dels cartells dels Maragall i l’estructura B, que ha dividit el partit durant mesos de filtracions i acusacions encreuades que, un cop reelegit Junqueras per un estret marge, no quedaran enrere fàcilment.

El retorn de Puigdemont a la presidència de Junts, en canvi, d’on mai havia deixat de ser el líder, seria molt més tranquil·la en un congrés a l’octubre arran del qual deixaria el lideratge d’un Consell de la República en hores molt baixes.

La política catalana, en xifres