“El xiisme és vist com a radical per circumstàncies polítiques”

El xiisme sempre ha estat vinculat a la paraula radical per circumstàncies polítiques, sobretot perquè la Revolució Islàmica de l’Iran de l’any 79 té un component molt fort antioccidental i antiamericà. Aquesta rivalitat entre els Estats Units i el nou Iran islàmic genera una sèrie de notícies, de conflictes, de problemes entre Occident i l’Iran que van deixant petjada en l’imaginari occidental. Fem una regla de tres i pensem que si l’Iran és el país xiïta més important, segurament els xiïtes deuen ser antioccidentals. I jo el que volia era posar aquesta afirmació en context.

Així és com expliquen els musulmans la seva pròpia història. Mahoma rep la revelació de l’Alcorà a través de l’arcàngel Gabriel i predica la paraula de Déu. En aquell moment, Mahoma esdevé, a més de profeta, líder d’una comunitat religiosa que va prendre el poder polític de Medina i, després, de la Meca. A la pràctica es va convertir en un cap d’estat. Quan Mahoma mor, la comunitat ha de triar un successor. Hi ha un grup de gent que considera que qualsevol persona de la tribu de Mahoma pot succeir-lo perquè creuen que el successor no serà profeta, simplement serà una persona de bé i un líder que el que farà és dirigir políticament la comunitat i garantir que la gent pot viure segons les lleis islàmiques. Hi ha un altre corrent que considera que el successor de Mahoma ha de ser un membre de la seva família, sang de la seva sang. Amb el temps, els que creuen que qualsevol membre de la tribu pot ser el líder els coneixerem com sunnites i els que consideren que el successor de Mahoma ha de ser una persona de la seva família, els coneixerem com xiïtes.

Els que proposen que el successor sigui un membre de la seva família tenen com a candidat Ali, que és cosí germà de Mahoma. En àrab, xia vol dir partit. Aquest grup de gent eren coneguts com el xia Ali i amb el temps són coneguts simplement com a xiïtes. Els xiïtes creuen que la gent de la família de Mahoma té una virtut que no tenim la resta d’humans d’interpretar entre línies el significat ocult dels textos sagrats. I aquestes persones són Ali, el seu fill, el seu net, el seu besnet. Amb els segles es van imposar els que coneixem com a sunnites i els que coneixem com a xiïtes van estar a l’ombra dels sunnites, es van apartar dels centres de poder i es van desplaçar cap a l’Iraq i l’Iran. Això fa que la seva manera de veure l’islam evolucioni d’una forma diferent, i amb el temps una rivalitat que era simplement política esdevé una diferència doctrinal.

Hi ha desconeixement, però també hi ha desconeixement de qualsevol tema que tingui a veure amb la religió en general. Molta gent no la coneix i tampoc no mostra cap interès per conèixer la seva pròpia religió o la seva pròpia tradició religiosa. Aleshores és complicat, si no et coneixes a tu mateix, conèixer l’altre.

Molta gent troba coincidències en la manera de viure l’espiritualitat dels catòlics i dels xiïtes. De la mateixa manera que també hi ha coincidències en la manera de viure la religió i l’espiritualitat entre protestants i sunnites. I això no és ni bo ni dolent. Simplement hi ha dues branques de les dues religions que tenen una manera de concebre la relació amb Déu i tot el que envolta el tema espiritual.

La més fàcil de veure és l’aspecte dels edificis religiosos. Hi ha algunes esglésies protestants en què, fins i tot, no hi ha creus. No volen cap mena de símbol entre el creient i Déu. En el sunnisme hi ha el creient, l’Alcorà, la fe i Déu. I al mig no hi ha cap intermediari. Tenen persones que en saben molt, homes de religió i quan tu tens un dubte sobre la religió li fas la consulta. Però entre el creient i Déu no hi ha intermediaris. L’experiència d’entrar en una mesquita xiïta o sunnita o l’experiència d’entrar en una església protestant o ortodoxa és totalment diferent. Els ortodoxos i els catòlics tenen tots els retrats, icones, moltes coloraines i moltes escultures i els xiïtes també tenen aquesta manera de viure l’espiritualitat. Molt passional i molt d’exterioritzar els sentiments i de penjar pancartes de colors i penjar imatges.

No sé si se n’ha oblidat. Les notícies passen i després d’una notícia en ve una altra. La República Islàmica de l’Iran és un règim autoritari i hi ha molta gent que no hi està d’acord.

Tots els líders de l’Iran formen part del règim. Pot ser reformista, però és un fill del règim. L’han posat perquè la gent que filtra qui és candidat han considerat que no és cap amenaça per al règim. Amb les manifestacions massives per la mort a comissaria de la noia kurda Jina Amini, semblava que allò s’enfonsava, però el règim, a base de repressió, va poder controlar la dissidència i les manifestacions perquè la repressió funciona. El que passa és que, a mesura que passen els anys, s’ha de fer més forta la repressió perquè les protestes també són més fortes. Cada cop hi ha més gent que està farta del règim. El que no sabem és si arribarà un dia en què el règim no podrà fer front a un clima de revolta. No sabem si arribarà un moment en què ja no podrà reprimir les protestes.

Jo crec que aquests països estan atrapats per la seva mala economia. En comptes de pensar que l’islam els té retinguts i per això no avancen, jo crec que la precària situació econòmica els té retinguts i per això no avancen. Crec que el llast de la situació econòmica és el que fa que aflorin problemes en qualsevol àmbit: en l’educació, amb el tema de les dones o amb el tema de la religió. I que cap front d’aquests no pot avançar.

La situació dels països del golf Pèrsic no es pot comparar amb cap altre país islàmic perquè aquests països han esdevingut increïblement rics en poc temps. A diferència de l’Aràbia Saudita, el Marroc ha anat prosperant econòmicament en les últimes dècades a poc a poc. Hi ha marroquins que han tornat al seu país, que han obert negocis, l’Estat té més diners per invertir, els carrers estan arreglats i han fet el mateix procés de progrés econòmic que han viscut els països d’Europa dècades enrere. En canvi, l’Aràbia Saudita es va convertir en un estat immensament ric de la nit al dia i no hi ha hagut cap mena d’evolució en cap sentit. Simplement, la caixa dels diners ara la tenen plena, però en l’àmbit social, polític, religiós no hi ha hagut cap canvi perquè ha estat un canvi molt brusc. Si un règim dictatorial, teocràtic, tribal, de cop un dia descobreix petroli, els ingressos del petroli el que fan és reforçar-lo. Un país que està atrapat en una mentalitat retrògrada en tots els àmbits, si l’alimentes amb els diners no hi ha cap evolució.

La meva predicció és que Israel allargarà l’agonia del poble palestí. Crec que continuarà amb el seu pla de pressionar els palestins, no exterminar-los de cop, ni fer-los fora de cop, sinó pressionar-los i fer-los la vida miserable i, a llarg termini, acabar quedant-se tot el seu territori.

La solució dels dos estats no serà viable perquè per tenir un estat has de tenir un territori. Israel sempre pot fer servir l’argument que no se sent segur amb un estat independent palestí perquè representaria una amenaça per a la seva seguretat.

La pregunta és, la gent la vol combatre, la islamofòbia? Donem per fet que com que és una cosa negativa es vol combatre, però molta gent la fomenta.

És natural perquè els partits convencionals no responen a les inquietuds de la gent i quan la gent expressa les seves inquietuds, els polítics de partits tradicionals o no els escolten o se’n burlen. És normal que aparegui algú amb un programa radical que ho capgira tot i troba solucions allà on ningú més n’ha trobat. Al final, el tema és la immigració, però amb eufemismes sobre l’islam, el Pròxim Orient o l’Alcorà. Hi ha una inquietud a Europa per la presència d’un percentatge important d’estrangers i una part quan arrelen, tenen fills que són musulmans i tenen part de la cultura que van portar els seus pares dels seus països d’origen, i això genera malestar en àmplies capes de la població autòctona. Aquesta inquietud existeix perquè és un sentiment i no es pot fer res per evitar que aparegui. Un cop aparegut, si tu parles del problema, es pot tractar i podem intentar buscar una solució i decidir com podem conviure, però costa molt de parlar d’aquest tema perquè és molt dolorós i molt incòmode, i els únics que en parlen són l’extrema dreta. El que passa és que en parlen en termes molt violents que tampoc no ajuden gens a trobar una solució al problema.