la crònica
El reflex de Barcelona entre les bombes de Londres
“No sé per què van atacar Ramsgate”, diu Max Streatfield, director dels túnels de Ramsgate, l’única ciutat que va construir refugis subterranis per preparar-se per a la Segona Guerra Mundial al Regne Unit, a la costa davant de França. Es refereix a l’atac de la Luftwaffe, el 24 d’agost del 1940, que va marcar l’inici del Blitz, la campanya sostinguda de bombardejos nazis al país. “Ramsgate no era objectiu militar –explica–. Crec que estaven assajant per atacar Londres.” Streatfield és a l’Imperial College de Londres, en la presentació de l’exposició de la fotògrafa Ana Sánchez sobre la connexió dels refugis i la defensa passiva de Barcelona durant la Guerra Civil amb el Blitz i la Segona Guerra Mundial al Regne Unit.
“Els túnels de Ramsgate estan inspirats en els refugis de Barcelona, hi ha una connexió molt directa –explica Sánchez–, i en concret estan agermanats amb el refugi 307 del Poble-sec.” L’exposició està oberta fins al 28 de febrer i mostra algunes de les fotografies que va fer en més de quaranta refugis de Barcelona. Semblen retrats fantasmagòrics, amb llaunes oxidades, sopers, miralls bisellats, memòria viva de les hores sota terra.
Sánchez explica que fa dos anys va començar a estirar el fil per buscar la connexió britànica. Ha investigat els arquitectes i enginyers britànics que havien viatjat a Barcelona per documentar-se sobre els més de mil refugis que s’hi van construir durant els atacs de l’aviació de Mussolini entre finals del 1936 i finals del 1938. A l’exposició es mostren alguns dels informes recopilats per Sánchez. “Són ells els que teoritzen sobre la nostra experiència, no nosaltres –diu–. Perquè quan entren les tropes franquistes a Barcelona es confisquen tots els documents, i aquesta memòria es conserva fins avui gràcies als arxius britànics.”
Tots contactaven amb Ramon Perera, que era l’enginyer municipal de Barcelona. “El fenomen de la construcció de refugis prové de la gent, però ell en tecnifica la construcció”, afirma Sánchez. Crea el “model Barcelona”. Després de la guerra s’exilia al Regne Unit i intenta exportar aquest model. Un dels primers que van visitar els refugis barcelonins va ser Jack Haldane, científic comunista britànic i brigadista internacional. Haldane va elaborar un informe tècnic de tres-centes pàgines per demanar al govern conservador de l’època de construir refugis al Regne Unit. Però va ser rebutjat. Deien que no serien bombardejats, que només podien rebre un atac amb gas.
A l’exposició s’hi mostren els pamflets elaborats pel Partit Comunista i pel Partit Laborista sobre les “A.R.P.” (les precaucions respecte a atacs aeris) exigint al govern de l’Estat refugis com els de Barcelona. “La resistència passiva de Barcelona va inspirar la lluita de classes al Regne Unit”, diu Sánchez.
La sala de l’Imperial College és a vessar. Entre el públic hi ha arquitectes, enginyers, fills d’exiliats, de brigadistes. Un d’ells és Peter Doyle, historiador de Goldsmith University of London, especialitzat en trinxeres i túnels en la Primera Guerra Mundial. Doyle explica que el govern va oferir refugis per instal·lar-los als jardins de les cases. “Es va convertir en un problema social perquè qui tenia jardins llavors era la classe mitjana –diu–. Els primers bombardejos aeris a Londres van ser al port, que aleshores era el més gran del país i centre econòmic i comercial. Però també era la zona on obrers i estibadors estaven densament concentrats, sovint en pisos i petites cases sense jardí. I no tenien l’oportunitat d’instal·lar-se aquells refugis –relata Doyle–. Això va provocar molta tensió social entre els que tenien refugis adequats i els que no.”
“A Londres només es van construir uns pocs refugis públics i de profunditat com els de Barcelona, com els de Clapham South, però els van acabar massa tard i pràcticament no es van arribar a fer servir”, explica Sánchez. I parla del “refugi utòpic” de Finsbury Park, barri al nord de Londres amb un teixit social i comunitari molt potent, com Barcelona, que també va ser rebutjat i va quedar en projecte.
La sort va ser diferent a Ramsgate. L’enginyer municipal, Richard Brimmell, havia presentat dues propostes per construir un refugi basant-se en l’estudi de Haldane, però havien estat rebutjades pel govern central. L’any 38 Brimmell va decidir viatjar a Barcelona mentre era bombardejada i va visitar el refugi 307. La seva jugada va ser adaptar el projecte de Haldane a les pretensions del govern i va dissenyar un refugi a prova de gas i amb sistema de ventilació. Aquest cop el van autoritzar.
Els túnels de Ramsgate van ser cavats en només sis mesos, estenent-se com una cicatriu amagada de sis quilòmetres al voltant de la ciutat. Van acabar-los just abans de la guerra i tenien una capacitat per a 60.000 persones. Hi cabia la ciutat sencera. Els van fer servir per primera vegada el 24 d’agost del 1940, quan van sonar les sirenes per avisar d’una incursió de l’aviació nazi que acabava de destruir l’aeròdrom militar de Manston, a sis quilòmetres.
Streatfield explica l’anècdota de Winston Churchill i el cigar. Va ser el 28 d’agost, quatre dies després de l’atac. Al matí van avisar l’alcalde, Arthur Kempe, perquè anés a Manston. “Kempe era un individu excèntric a qui li agradava vestir sempre amb frac i copalta, però aquell matí no es va posar l’uniforme d’alcalde –explica Streatfield–. No sabia que a Manston l’esperava Churchill.”
L’aleshores primer ministre britànic havia decidit visitar Ramsgate per comprovar els efectes de les bombes. Al passeig marítim el va atrapar la visió d’un hotel amb les finestres destrossades. Des de fora podia veure la mestressa que seguia servint el te al saló per als clients, entre les runes. Churchill se li va apropar, li va agafar la mà i li va dir: “Admiro el seu esperit.” Aleshores van tornar a sonar les sirenes i Kempe i Churchill van córrer cap a l’entrada més propera dels túnels. El primer ministre britànic estava fumant un cigar amb delit. Kempe li va haver de dir dos cops que no es podia fumar als túnels. Estava prohibit fumar i escopir, per no escampar gèrmens i evitar brots de tuberculosi i altres malalties de transmissió per l’aire.
Churchill va llençar el cigar a terra i va dir: “Aquest era un dels bons.” Va ser una falsa alarma. Els alemanys finalment no van bombardejar Ramsgate aquell dia. En sortir del túnel, el primer que va fer va ser encendre un altre cigar. “Catorze dies més tard va començar el Blitz de Londres –explica Streatfield–. Això sembla demostrar que estaven fent proves a Ramsgate.”