Les sucursals d’un espoli

Les ordres, en forma de decret, dictades per la cúpula franquista durant la segona meitat del 1938 eren força explícites respecte de com s’havien d’executar les intervencions de diners emesos durant la República. Per llei de prioritats, havien de ser dipositats en una oficina o sucursal del Banc d’Espanya i, en cas de no poder ser així, en qualsevol altra entitat privada, les comandàncies militars i, finalment, els ajuntaments de la zona “alliberada”. A la pràctica, però, els ens locals van ser un mecanisme instrumental determinant en aquest espoli a gran escala, pel simple argument que era la dependència reglada que molts dels afectats tenien més a mà. “Van ser clau en aquesta estratègia, ja que els va tocar poc menys que executar-la”, resumeix l’historiador Narcís Castells. Aquesta circumstància fa que als arxius de molts d’ells hi consti no poca documentació sobre aquell espoli. Una part són circulars amb instruccions addicionals a les generals i que estableixen, per exemple, que les entregues de bitllets s’havien de produir en un termini màxim de 48 hores després de comunicar-ho degudament, o que l’alcalde de torn també havia d’expedir un informe que acredités “la adhesión al régimen” del ciutadà que feia aquella consignació, per a res voluntària, del “diner roig” que tingués en propietat. També hi ha els registres pròpiament dits de les confiscacions, i que detallen des del nom dels afectats a la quantitat arrabassada. Un inventari que ha servit per documentar, per citar només un cas, que en un municipi com Porqueres la primavera del 1939 ja s’havia comissat 1.916.093 pessetes. De fet, en els 32 municipis de les comarques gironines on hi ha constància escrita d’aquesta despossessió es van lliurar un total de 45 milions de pessetes de l’època. Si es fes una equivalència a partir de l’estudi fet pel catedràtic Lluís Planas, això pujaria, avui dia, a 625,5 milions d’euros.

Aquest treball de recerca, poble a poble, de l’espoli franquista dut a terme en els últims anys per l’historiador Narcís Castells ha permès identificar prop d’un centenar de municipis catalans (vegeu el gràfic) que tenen documentació oficial de la confiscació d’aquells diners als seus respectius ciutadans. I a partir de la suma d’inquietuds del mateix Castells, l’advocat Antoni Quintana i el que va ser alcalde de Sant Julià de Ramis entre el 2015 i el 2024, Marc Puigtió (ERC), es va engegar l’any 2019 un procés, absolutament inèdit, per intentar rescabalar aquell deute del franquisme a través dels ajuntaments. Si algú vol veure-hi una lectura simbòlica, era una manera de tancar un cercle: les mateixes institucions que, a la força, havien actuat com a braç executor de les confiscacions, ara es posaven a l’avantguarda d’un procés col·lectiu de reparació.

La manera per fer-la va ser plantejar, el 9 de maig d’aquell 2019, una reclamació patrimonial a l’Estat per part del consistori del Gironès per valor de 818.864,5 pessetes, que és l’equivalent a la suma que va ser requisada a 134 veïns del municipi, en un còmput que va ser possible gràcies, de nou, a la investigació de Narcís Castells. El despatx de Quintana va ser l’encarregat de dissenyar l’estratègia legal, que va topar amb no pocs esculls com ara la desestimació inicial de la demanda per part del Consell de Ministres. El pas següent, doncs, va ser elevar el litigi al Tribunal Suprem, aportant però arguments jurídics també inèdits com era defensar que lleis franquistes que van justificar aquelles confiscacions seguien vigents ja que no havien estat expressament derogades, plantejament amb el qual es volia evitar una desestimació perquè la reclamació ja havia prescrit, una de les argumentacions més recurrents utilitzades per donar carpetada a l’afer. Però ni així, i el 10 de març del 2021 el Suprem va desestimar el cas.

Aquesta resolució va suposar, en certa manera, un fre a les aspiracions d’altres consistoris –Porqueres, Vilademuls, Camós, Cornellà del Terri o Celrà– de presentar demandes similars per restituir el comís dels seus veïns represaliats. “No podíem enviar aquests ajuntaments a una aventura judicial que podia acabar amb una condemna a costes”, resumeix el lletrat Antoni Quintana, que tot i això té pocs dubtes sobre el recorregut d’aquest litigi. “Això no està oblidat i, un dia o un altre, això acabarà caient.”