“A Paiporta ens hem sentit completament abandonats i estem molt cabrejats”

La reprovació és fruit de més de dos mesos d’una falta de gestió, de coordinació i de lideratge molt evident que es tradueix en el fet que les solucions per a la població després del desastre estan arribant molt tard i amb moltes deficiències.

Així és. És una acumulació de despropòsits. Des del primer dia del desastre, tota la corporació municipal ens vàrem posar a disposició de l’equip de govern per a tirar endavant i buscar solucions i treballar tots plegats, però no hi ha hagut correspondència. Albalat i el seu govern no accepten aquesta ajuda. Com a molt, alguna cosa puntual. Però les coses importants es gestionen amb imposició, sense diàleg i amb opacitat. I és per això que hem decidit fer un toc d’atenció. La població se sent abandonadíssima per l’equip de govern, que no reacciona davant les peticions de tots de treballar junts per a tirar endavant. Són moltes setmanes de poder haver funcionat d’una altra manera i no haver reaccionat.

No, no només. De fet, el 29 d’octubre mateix, a les quatre de la vesprada, quan ja havíem vist el que havia passat en el tram alt del barranc, a Utiel i a Xiva, i, així mateix, el barranc ja baixava fort per Paiporta, l’alcaldessa va compartir una foto d’aquesta aigua per a dir-nos que estiguérem tranquils, que ells estaven vigilants. No varen suspendre tampoc les activitats educatives. L’escola d’adults té torn de vesprada; la biblioteca estava oberta fins a les nou de la nit. Els alumnes de l’institut cridaven a l’Ajuntament i des de l’Ajuntament els feien cridar a la policia, que els deia que tornaren a cridar a l’Ajuntament, que ningú havia donat ordre de tancar els centres educatius. Tanmateix, la regidora d’Esports, que és la mateixa d’Educació, sí que va tancar el poliesportiu i sí que va suspendre les activitats esportives. És a dir, Albalat i el seu equip de govern, no només ens han fallat després, sinó que també ens havien fallat abans. La gestió d’aquest primer dia i l’abandonament dels dos dies posteriors són la llavor del cabreig col·lectiu. És l’espurna que fa saltar la ràbia, perquè l’aigua no la podien parar, és clar que no, però sí que podien haver avisat que venia.

Nosaltres, òbviament, ho veiem d’una altra manera. Imagina quin és el despropòsit o quin és el cúmul de despropòsits acumulats, perquè tres formacions tan diferents i amb plantejaments polítics del dia a dia tan diferents, fins i tot completament oposats, ens hàgem posat d’acord per a reprovar l’alcaldessa i l’equip de govern. Cal tindre en compte que no hi ha cap altra força política representada al ple; és a dir, ens hem unit en la reprovació tota l’oposició. És l’equip de govern, qui s’ha quedat a soles. El PSOE està en minoria, però vol governar com si tinguera majoria absoluta.

Uf! N’hi ha tantes… Tantes i tantes mancances! Encara tenim maquinària netejant baixos, garatges i carrers. I no hi ha hagut una organització clara i una resposta clara des del primer dia sobre la prioritat i l’ordre a l’hora de netejar. El clavegueram ha sigut una de les prioritats, però quan la gent s’ha queixat que els garatges estaven encara sense buidar, l’equip de govern ha llevat màquines de netejar el clavegueram i les ha enviades als garatges, per exemple. Funcionen a colp de queixa pública. No hi ha hagut un pla clar amb una coordinació clara. Pensem també en els comerços. Les ajudes als comerços s’han publicat tot just fa uns dies, quasi tres mesos després, com déiem. Si no recuperem el comerç local, i hem de tindre en compte que la riuada va afectar pràcticament el 90% dels comerços locals, com hem de recuperar la vida diària i la rutina al poble? El tema del comerç local és una de les grans mancances que encara tenim. Pel que fa a les escoles, encara n’hi ha dues que estan desplaçades. En una altra, els xiquets d’infantil encara no hi han tornat, al seu edifici. I, és clar, no totes les escoles funcionen amb l’horari complet i amb les activitats completes. L’escola d’adults hauria d’haver començat a funcionar aquesta setmana, teòricament, però encara no tenim confirmació de la regidora al respecte, quan es podria haver représ després de Nadal, perquè les aules no havien estat afectades, només l’entrada a l’edifici. Els xiquets i els joves, d’altra banda, encara no tenen espais per a poder estar tranquils al carrer. Han passat tres mesos, però, si fas un passeig pel poble, veus que és insostenible, la quantitat de fem que hi ha, la quantitat de brutícia que es va acumulant. Hi ha un caos important en la gestió dels residus i la recollida del fem. La gent no sap si està funcionant la separació de residus; els contenidors ara apareixen, adés desapareixen. Ací també hi ha un caos important. Clavegueres sense tapes, amb el perill que comporta, forats al carrer, clots… Qualsevol tema que se t’acudisca: places, jardins… hi ha trams de carrers sense enllumenat. La major part del poble continua a fosques de nit. La senyalització viària ha desaparegut: els semàfors, els passos de vianants, els cotxes van per on poden o per on volen. El caos circulatori és total. Es fa molt difícil, per no dir impossible, intentar recuperar la normalitat en aquestes condicions. I això és producte d’una falta de lideratge, de coordinació i d’un pla clar d’acció per part de l’equip de govern que encara arrosseguem.

La gent està cansada i enfadada. Estem cansats i enfadats. Ho estem des del primer dia, però no ens passa. El PSOE local s’encabota a governar en solitari, quan les circumstàncies són excepcionals i, a més, no tenen majoria. Tiren endavant com poden, però fan coses que no tenen resultats. Fan una política d’imatge. Es pengen medalles, però la gent els fa demandes als carrers o als plens que no compleixen. La gent està enfadada. L’ambient és de crispació. Contra totes les administracions, evidentment, però ací, a peu de carrer, també contra l’equip del govern local. Molt.

Hi ha el perill que passe, és evident. Però nosaltres no tenim por. Hem estat al peu del canó des del primer moment i hi continuarem estant. Continuarem lluitant per a dir que sí que és possible fer les coses d’una altra manera, sense caure en el populisme i lluitant contra l’extrema dreta sense por.

Des del meu punt de vista, això no està passant. Qui expressa aquesta por, ja ho feia abans que passara tot. I qui vol atiar ara la xenofòbia i el racisme, també. S’ha magnificat molt la imatge de l’extrema dreta, però no és real. A peu de carrer, la realitat era i és una altra. Després, si vols, a les xarxes socials hi ha hagut i hi ha qui sap vendre molt bé el seu producte. Nosaltres, és clar, hem estat i estem a peu de carrer. I, evidentment, les primeres setmanes, fins a un punt que no et pots imaginar. Ací ha vingut molta gent a ajudar, diputats també, de Compromís o d’altres partits més propers, però no s’ha vist a les xarxes. Per què? Perquè, evidentment, no s’hi havia de veure. S’ha vist també qui venia a tirar una mà i qui venia a aprofitar-se’n. A Paiporta hem sigut l’epicentre de la desgràcia, i això ha comportat que ací vingueren també alguns agitadors professionals. Però no són ni de bon tros la norma. Llevant d’algunes poques excepcions lamentables com aquestes, quasi tota la gent que ha vingut a ajudar ho ha fet amb una onada de solidaritat admirable.

Jo treballe al centre de València. Aquell dia baixàrem a dinar, com cada dia, però, tal com estava el cel i com estava l’ambient, i com que ja havíem començat a veure imatges del que estava passant, vaig decidir tornar a casa abans d’hora, tot just després d’acabar de dinar. No vaig tornar a pujar a l’oficina i, cap a les cinc de la vesprada, ja estava a casa, a Paiporta. És a dir, que no em va agafar la riuada al carrer per poc. Jo visc a la vora del barranc, però en un tercer pis. Ho vaig veure tot des de la primera línia. Des de casa, veia com pujava l’aigua. Estava reunida en una videoconferència, però, cap a les sis de la vesprada, ja vaig tornar a eixir al balcó i vaig veure-ho clar: calia córrer. Vaig agafar el telèfon i vaig avisar mos pares, que sí que viuen en una planta baixa: “Agafeu la documentació i pugeu al pis de dalt.” Ja et pots imaginar com ha quedat sa casa, però ells estan bé. Vaig avisar també la meua germana, que no agafara el cotxe i que no vinguera a casa; també els companys de triatló, que aquell dia no ens entrenàvem. En acabant, vaig baixar un moment al carrer i vaig ajudar una parella major, que són veïns meus, a pujar, perquè l’aigua començava a pujar. Ja no vaig poder tornar a eixir de casa, perquè l’aigua, només en un parell d’hores, ja havia pujat fins als tres metres. Afortunadament, no vaig perdre la cobertura telefònica en cap moment. A més, tenia les bateries externes del telèfon ben carregades. Això em va permetre estar en contacte amb la gent i anar avisant. Va ser molt angoixant. Molt angoixant. Tot el món anava perdent la cobertura i les bateries s’anaven esgotant. Vàrem estar moltes hores sense saber ben res de molta gent. Ara bé, tot açò que estic explicant no és la meua història: és la història de mig poble. Parles amb qui parles, tot el món té històries semblants per a contar. I, una vegada havia passat el pitjor, després et quedava el fang. Tot ple de fang. La casa plena de fang i tu que l’has de traure. Has de traure tot el fang i tots els records de tota una vida que se n’han anat amb el fang. És per això que dic que la gent no oblidarà fàcilment el que ha passat. De cap de les maneres. Han mort uns quaranta-set veïns de Paiporta. Molts són gent major, que vivia en plantes baixes i que, com que no els va avisar ningú, no pogueren pujar a cap lloc. I molta gent ho ha perdut tot. A més a més, hem vist com hem perdut tot el que ens havia costat fer la nostra vida. Tots els records, totes les experiències, que has vist com se n’anaven amb l’aigua. Jo ho vaig veure tot des de dalt, però sí que he vist com han reaccionat mos pares. I quan dic mos pares, dic qualsevol família amb qui parles. He vist les cares de la gent que buidava les cases de fang i havia de desfer-se de les seues coses. I no et pots ni imaginar eixe dolor. És un dolor més fort que un dolor físic. Costarà molt oblidar-lo.